El millor dels escenaris

Aposto per eleccions catalanes al març i que Rajoy 

aprofiti la data per repetir les espanyoles

Per a escriure aquest #foradelloc he decidit no esperar a l’assemblea de la CUP. Confio que hagin votat que NO, perquè (si tot aquest show és només per prestar dos vots) el pitjor que ens pot passar és investir Artur Mas per a tenir un Govern atrapat en un permanent espectacle d’indecisions amb diputats-intermediaris sense veu ni vot propi. 

Espanya es catalanitza

Titular de portada d'avui de LA MAÑANA

Tres eleccions seguides en poc temps, però cap nit electoral tant intensa com la d’ahir... Especialment a Lleida, on Mònica Lafuente va salvar l’escó pels socialistes en un dur frec a frec fins a les darreries de l’escrutini. Però les claus locals, potser, les deixarem per més endavant, ja que n’hi ha molta tela que tallar al panorama estatal. 

Caramels electorals

El dolç somriure del cartell només és producte 
de la calculada màgia del photoshop

No hi ha efecte més dolç que el d’un somriure per esborrar l’agror d’un malentès. I, en campanya, els partits s’esforcen en trobar aquells caramels que ajudin els possibles votants a empassar-se alguns dels gripaus que amarguen els seus programes. No existeix plantejament polític que agradi al cent per cent, ja que cada votant és una complexitat de raons en si mateix, però –com a mínim– que no hagis d’agafar la papereta amb una pinça al nas! 

Candidats propers?

La trampa radica en forçar la imatge que els polítics 

són persones que fan coses de persones

La novetat d’aquesta campanya ha estat l’opció pel show que han fet els principals líders polítics, una vegada superada la febre de les xarxes socials com a mitjà per superar les eines tradicionals amb els quals els candidats s’apropaven als electors. A veure, voleu dir que el verb correcte és “apropar-se”? 

Abans de la Viquipèdia

Enric Castells (dreta) en l’homenatge a Gómez Vidal

Foto: Tony Alcántara

Els que hem exercit el periodisme a Lleida abans de l’invent de la Viquipèdia sabem de la impagable importància d’Enric Castells: teníem en un lloc destacat de la redacció (i jo encara els conservo a casa) els seus quatre volums dels Cinquanta Lleidatans, uns llibres en els que apuntava les biografies dels personatges més importants de la història recent de la ciutat. Davant la mort sobtada d’algun homenot, sabíem que podíem escriure d’urgència un obituari gràcies als seus textos, que condensaven l’essència d’aquelles persones.

L’equació de la lletera

                                      Ros ha pogut pactar temes claus amb els grups                                         que han volgut implicar-se en governar la ciutat.

FOTO: Tony Alcántara

Tot i ser de lletres, començo a entendre les equacions de la geometria variable estratègica que Àngel Ros està obligat a exercir des que la ciutadania el va deixar amb només 8 dels 27 regidors de la Paeria. De manera polièdrica –i amb l’estil agònic d’un equilibrista suïcida que una vegada vaig descriure– ha anat forjant majories plurals per tirar endavant les grans votacions. 

La revolució que fa falta

Els que llegeixen l’Alcorà i la Bíblia de manera sectària 

segresten principis universals. 

A la foto: Abdelhamid Abaaoud, pressumpte cervell de l'atac a París.

He llegit a un vell amic i bon coneixedor del Magreb (Paco Soto, www.atalayar.com) que “la frase ‘el terrorisme gihadista no té res a veure amb l’Islam’ és una fal·làcia que fa més mal que bé als propis musulmans. És com sostenir que les Creuades i la Santa Inquisició no tenien res a veure amb el Cristianisme”. 

També estic #despistat

Aquell #tenimpressa de la CUP no lliga amb un ‘no tranquil’, 

ni el #hovolemtot amb ‘un únic cap’.

Portada de LA MAÑANA del divendres 13...

Tot i que procuro mantenir-me al dia, ja sigui per l’edat, la barba blanca o simple desídia, sóc poc seguidor de tendències (encara em confesso lector enamorat de Charles Dickens). Per tant, no acostumo a utilitzar les etiquetes de les tendències 2.0, els famosos hashtags #tenimpressa, #hovolemtot i coses així amb les que els tuitaires més cupaires marquen de radicalitat neta els seus missatges. O marcaven... També em tenen despistat, sí. 

La dimensió de Pep Tort

L’estima veritable es demostra amb realitats comptants i sonants, 

no amb flors i violes de gratis

Foto: Tony Alcántara

De vegades, una anècdota concreta et serveix per a mostrar el perfil global d’una persona. Les nostres personalitats es mouen en un entrellat complex de dimensions socials i culturals –com va escriure Herbert Marcuse– però n’hi ha una que predomina i inspira la resta. De Pep Tort, l’inesperat dimitit director del Consorci de la Seu Vella, en destaquem la seva passió per lo Castell, però va molt més enllà la cosa. 

A casa teva o la meva?

Què significa això d'iniciar el procés per a crear un Estat?,
hem pregunta una amiga...

Marisa, una amiga que –com la majoria dels mortals– ja està perduda en el cabalístic debat polític, em pregunta què significa això d’iniciar el procés per a crear un Estat... Joer! No podia preguntar una cosa més fàcil, de l’estil com es manipula la cadena de l’ADN? Veiem... 

La Seu Vella a l’horitzó

Agraïm als Amics de la Seu Vella el seu reconeixement a LA MAÑANA

Portàvem cinc anys a Lleida quan una nit, tornant del nostre can pixapins natal, la Carmen va sentir com una emoció especial en veure a l’horitzó la Seu Vella retallada en la foscor: “Crec que ja som de Lleida”, comentà mentre jo alçava el peu de l’accelerador per mantenir uns segons més aquella imatge que, de cop i volta, se’ns havia descobert diferent; ara representava casa nostra, a mig camí de l’infinit. 

“Sigueu fortes, Irene, Joana i Artur”

El procés al Procés s'inicia amb un TC
presidit per qui havia amagat la seva militància al PP
Foto: @324.cat

Entenc que el Poder Judicial no s’hauria esverat si tot hagués estat un simple sms tipus “Irene, Joana i Artur, res és fàcil, fem el que podem, sigueu fortes”, enlloc de concentracions de ciutadans i alcaldes donant ànims uns governants encausats. Igual no s’haurien empipat tant aquells que reclamen l’esperit de Montesquieu (qui va teoritzar sobre la separació de poders i va donar per mort Alfonso Guerra). 

Què, com i el quan municipal

Demà s’inaugura Municipàlia, la fira que permet planificar les inversions 

de les noves alcaldies. Foto: Fira de Lleida

Mentre junts negocien el què, el com, el quan i el qui del sí al nou país, per la meva part avui no contribuiré al que anomenen soroll mediàtic i canviaré de tema... I és que a Lleida demà s’inaugura un què important: Municipàlia, una fira que acostuma a passar desapercebuda pel gran públic, curiosament l’autèntic beneficiari d’ella. 

La furgo contra l’audi

Això d'ara no és ficció, des del 27S és realpolitik... 

Tranquils, coral de les CUP, que no vinc en plan assetjament mediàtic del que dieu que podeu suportar però del que n’esteu tips des del minut 1... No, tot i que entenc els que us estan pressionant de cara a l’elecció d’Artur Mas com a President de la Transició, ja que ho fan –la majoria– convençuts que s’esgoten dies històrics. També comprenc la vostra posició incòmoda en la qual us ha posat un bon resultat electoral i un resultat no del tot excel·lent dels Junts pel Sí. 

‘Disquisición’ resolta

El independentismo suma, titular de portada de La Mañana

Al marge de la relliscada mateixa, jo sempre recordaré aquesta campanya electoral per la frase de Mariano Rajoy: “Estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna”, acompanyada d’una cara d’estorament difícilment oblidable. Doncs bé, la disquisició la van resoldre ahir els catalans i les catalanes que van omplir a rebentar les urnes, les majories que es mobilitzaven i les minories que anomenaven silencioses. 

Vots, escons i voluntats

Quadres de les enquestes publicades ahir a El País i La Vanguardia

L’últim diumenge de campanya –per una anacrònica llei electoral– és el dia de les eleccions virtuals. Els grans mitjans publiquen les seves enquestes i vostès no en podran veure cap més, com les que es fan fins a l’últim minut pels partits polítics i corren per redaccions sota gran secret de confidencialitat. 

Espanya no és problema

Els nous patriotes amb cap de cartró ho han intentat amb La Roja, 

fins que Piqué és xiulat pels propis

No! El problema és la inexistència d’una idea d’Espanya que entengui com a pròpies totes les realitats nacionals que hi conviuen. Pesa massa la història explicada en base a la Reconquista i la Colonització... I començar el segle XX amb la gran depressió postcolonial i 40 anys de Franquisme. 

Porra 27S per Nació Digital Lleida

JxS ................. 10-11

C’s .................        2

PP ..................        1

PSC ................        1

CSQP / CUP.......     0-1

Unes raons:

Les Catalanes de 2012 ja van ser unes eleccions amb una participació alta, el 67%, de manera que per al 27-S no es pot esperar un augment de més enllà de 3 punts. Una participació global del 70% és una dada més que equiparable a qualsevol contesa europea. Això suposaria que el primer escó a la demarcació de Lleida es podria obtenir amb uns 11.500 vots. Una participació per sobre ens traslladaria a un escenari en el que no encertaria cap enquesta.

Majories, fets i opinions

Afirmen que allò que representen PSC, PP, UDC i C’s
“és el que defensa la majoria de la gent”

La més habitual de les trampes del discurs polític és confondre deliberadament les opinions, que totes són de part –com la meva–, amb fets incontestables. Per això, quan repliques algunes d’aquestes opinions, de vegades esgrimint fets objectius, et cau tota la cavalleria a sobre... No és tant un problema d’intolerància, que alguns emmascarats del 2.0 sí que llueixen impunement, com una simple tàctica destinada a generar la confusió entre els indecisos, el sector amb més gruix del cens electoral. 

Les lliçons de Felipe

Equiparen Catalunya a l’Alemanya nazi per estalviar-se 

haver de parlar  del que han fet i hem viscut

En la innocència del meu desconeixement, entenc que cada vegada que algú amb solera equipara Catalunya a l’Alemanya nazi ho fa pel que ha llegit als llibres d’Història. Em queda clar que no hem llegit els mateixos llibres... Tot i que també sospito –ja saben, la ignorància és atrevida– que així s’estalvien de parlar de fets que no necessitem llegir perquè els hem viscut. 

Extremistes i moderats

Agafen als pitjors per fer-los passar com a mostra dels millors 

o als més vils com a exemple dels il·lustres

Foto: Pixabay

Ignoro com s’anomena la figura retòrica que domina el discurs polític actual (ja ens ho veurem en alguna pregunta de la Selectivitat), però consisteix en presentar l’altre com a un perillós extremista. La tècnica es basa en agafar als pitjors d’entre els contraris i fer-los passar com a mostra dels millors, o que posin als més vils dels nostres com a exemple dels més il·lustres i, després, afirmar que tots són, o som, iguals...

Lectures d'estiu

Il·lustració de la primera edició de 'Nuestro amigo común', de Dickens

La qüestió és llegir... O millor dit, tenir entre les mans un llibre: estri fet a base de paper, cartró i cola ple de lletres impreses amb tinta i, sobretot, sense cap botó per apagar o encendre’l. No tinc res en contra els e-books –més enllà que es carreguen tot un sistema productiu que dóna molts llocs de treball entre editors, impressors, enquadernadors i llibreters– però continuo sent un clàssic de lectures en paper. 

Podemitas i separatistes

Així es veia la independència de Cuba...

Una de les grans revolucions de continguts al seu dia en la premsa escrita va ser la inclusió d’il·lustracions en les informacions, sobretot en les portades dels diaris, per aportar un plus d’opinió intencionada a les notícies. Es tractava de guiar la lectura des del primer cop d’imatge. I com que la vida mateixa, com la política, es bipolaritza en bons i dolents, es buscava dimonitzar (literalment) i ridiculitzar al màxim al contrari que, òbviament, era tractat com a enemic i no com a rival.  

Noms, noms i noms

És cert que a Lleida no tenim un Lluís Llach... Ni a Barcelona ni a Tarragona tampoc

N’hi ha noms, noms i noms... A veure si ens entenem: Que tinguis o t’hagis fet un nom en l’espai públic no diu res més de tu que has assolit una certa quota de pantalla, que ets conegudet o, fins i tot, mediàtic. Res més, absolutament res més. 

Petites coses

Un llibre recomanat per moltes coses, petites coses

Mentre els uns i els altres anaven jugant amb llistes de noms per a veure si trobem un lleidatà o lleidatana equiparable a Lluís Llach, servidor gaudia les pàgines finals de la novel·la El discípulo de Gutemberg (Rocaeditorial), de la periodista i tipògrafa nordamericana Alix Christie. 

Lliçons per aprendre

Un rival al qual cal derrocar a sang i foc
amb l’impune insult i menyspreu del tret al clatell.

Després de vint-i-cinc anys de carrera professional encara aprenc coses cada dia, però de lliçons n’accepto poques... He tingut la sort de discrepar sempre: discrepava dels meus pares, discrepava dels professors i he discrepat dels meus caps. I he tingut la fortuna que els pares (no sempre), professors (no tots) i caps (alguns) rebatien les meves argumentacions exhibint criteris per a mi desconeguts. 

Sí-Sí, Sí-No i tot el contrari

Acabarem veient a Mas i Junqueras barallat-se per ser Cap de l’Oposició?

Tres partits polítics (CDC, ERC i CUP) estan decidits a portar fins al límit la legalitat vigent per tal de convertir les properes eleccions autonòmiques en aquell referèndum sobre la independència de Catalunya que la Llei no permet de fer. En canvi, es resisteixen a fusionar les seves paperetes electorals en una única que serveixi per votar netament el Sí-Sí d’aquella doble pregunta que –vist el que hem vist últimament– és la més clara de totes les presentades davant la ciutadania. 

Debatre i fer feina

Aquesta foto il·lustra la fi d'una època...

La foto de Juan Carlos, Felipe, Aznar, ZP i Rajoy quedarà per a la història com la que millor il·lustra la fi d’una època, aquella en la que cinc decidien per la resta en un sopar on comentar-se les coses de manera distesa. És la vella política ben finiquitada com es mereix a l’estil de la casta: davant d’una delicada coberteria. 

Oli i aigua

Ángeles Ribes i Pau Juvillà seràn protagonistes
per ser els pols oposats de l'oposició
Fotografia: Tony Alcántara

De petits ens ensenyen que l’oli i l’aigua no es barregen. Són els antagonistes per antonomàsia. Fins i tot quan els profes volien fer més amenes les seves classes de ciències feien aquell típic experiment d’omplir un got amb aigua i oli i, tot i remenar i remenar, sempre acabaven ben diferenciats dins el recipient. Més o menys com Ciutadans i la CUP a la Paeria.

Sobiranisme: no-problema

No és el debat de la independència el que ha trencat els partits,
ha estat el joc de la indefinició

El trencament o dinamitació més o menys controlada de CiU s’ha convertit en la prova del cotó dels que porten uns anys assegurant que la independència ho parteix tot: la societat, els partits, les famílies... Mirin, no és cert. 

Governar en plural

Cap programa electoral no es podrà aplicar, 

perquè cap d’ells ha assolit els vots que el validin

Foto: Tony Alcántara

Dissabte es va tancar la primera etapa del nou mandat sorgit de les Eleccions Municipals del 24 de maig: la proclamació dels alcaldes i alcaldesses. Com que el sistema electoral amb el qual vam ser cridats a les urnes contempla l’elecció d’assemblees representatives amb candidatures tancades, no hi crec en la idea que ha d’assumir l’alcaldia el cap de la llista més votada. 

Davant el dubte, periodisme

S'ho prendran malament uns i els altres perquè expliquem les coses com les interpretem

Aquesta és una frase que utilitzo com una mena de mantra per acabar aquells debats en els quals només s’exposen dubtes: Com s’ho prendran? I, els altres? No ho veig clar, però i si no ho diem així? Demà què ens diran?... Davant el dubte, periodisme... I nosaltres ja sabem... Sabem que s’ho prendran malament, uns i els altres, perquè ho hem dit tal i com l’hem interpretat i difícilment ens diran coses boniques. 

Històries del Cartipàs

Al Cartipàs també es parla del personal de l'oposició.
Foto: Tony Alcántara

Una vegada aclarida la incògnita de qui serà alcalde de Lleida el proper 13 de juny, entrarem ara en la definició del Cartipàs Municipal. És el document que defineix l’estructura de funcionament de la Paeria i, sobretot, del sotogoverno, que li diuen els italians. 

A cor obert

Ros dibuixa en la seva llibreta com creu que pot governar a partir d'ara

El 8 de gener de 2004 el plenari de la Paeria escollia per primera vegada Àngel Ros com a Paer en Cap i ho va ser amb 16 vots producte del pacte tardà fet pel PSC i ICV amb ERC i que propicià que a Antoni Siurana li acceleressin la marxa de Lleida. Onze anys i mig després Ros només pot comptar amb 8... El que hauria d’haver estat el seu mandat més plàcid (només ell ha obtingut dues majories absolutes consecutives) es va anar enverinant fins al punt que defineix aquests quatre anys passats com “els més durs de la meva vida” en l’entrevista que li fem.

El verí el portava precisament en l’èxit aclaparador del maig de 2011: En mig de l’inici de la desfeta generalitzada del PSC-PSOE es va creure prou fort com per assaltar la direcció del partit i voler ser candidat alternatiu a Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Aquella etapa la vaig descriure al llibre Àngel Ros cara i creu i la defineix el títol del primer capítol, Amb la cara plena de mans, que és com se l’han tornat a deixar els resultats de diumenge passat.

Ho ha tingut a les mans...

Postius vol liderar l'oposició sense ser-ne el Cap...

Certament, després de Manel Oronich -memòria que encara cou dins de CiU però que la casualitat ha volgut que comparteixi data d’aniversari amb l’actual portaveu convergent- aquesta ha estat la primera vegada que un candidat de la coalició li ha pogut discutir, ni que sigui durant 72 hores, l’alcaldia a un Paer en Cap socialista. Les matemàtiques en política perden part de la seva essència de ciències exactes i entren en una nebulosa quan els números els has de posar en context. Ha repetit el pitjor resultat de CiU, 6 regidors, i només ha guanyat 700 vots... Sí, però ha estat l’únic que ha resistit el tsunami de la transparència en la Paeria mentre els socialistes es deixaven 6.000 vots i 7 edils i el PP ha perdut 4 escons i 3.000 suports populars. Sí, sóc de Lletres però aquests números de Toni Postius no es poden menystenir per a res.

Avui entrevistem al diari a aquest jove que el dia que va néixer resulta que els de la UGT ja li organitzaven una crisi a l’alcalde Siurana tal i com vam descobrir en regalar-li la portada del Diario de Lérida d’aquell 11 d’agost de 1984. Sembla ser conscient que té temps pel davant i no dóna la impressió de voler malbaratar-ho tot amb presses que són males conselleres. De fet, un dels seus principals consellers, el número tres de la llista que exerceix de número dos de l’equip, Paco Cerdà, ja fa dies que li diu que tot està encara per arribar.

Pide cambio... ara mateix no en tinc!

Entrevistant la líder de Ciutadans

Ciutadans va irrompre en l’escenari polític català de la mà d’un jove desacomplexat que es va mostrar en pilotes en el seu primer cartell electoral i que ha sabut exhibir la seva mestria en els debats de dialèctica que guanyava a la Universitat. Amb tècnica purament semiòtica Albert Rivera ha sabut vorejar les fronteres ideològiques en les quals es mouen mentre encara ens estem refent de la suposada mort de les ideologies. Ara són de dretes i ara d’esquerres, però els problemes que han tingut en aquesta campanya electoral ha estat la quantitat de xenòfobs d’ultradreta que se’ls havia colat. S’han desfet d’ells, però no recordo cap polèmica per portar a les llistes algun escindit d’allò que denominen esquerra radical...

I és que la descomposició del cos corrupte del PP els ha servit per a trobar el seu paper: Convertir-se en el fre, per la dreta, de l’avenç d’una esquerra que fins i tot espanta a l’esquerra institucionalitzada. I tot això, que ningú no s’equivoqui, són mèrits des d’un punt de vista de la tècnica política.

Dels primers descorbatats

Entrevista al republicà Carles Vega

L’any 1999 Esquerra va donar un salt important a la ciutat de Lleida doblant regidors, en passar d’un únic edil a dos. Tot eren felicitacions, evidentment, fins que van caure en el compte que aquest bon resultat era irrellevant, políticament parlant: Siurana havia obtingut majoria absoluta i decidí mantenir el seu pacte de govern amb Iniciativa iniciat quatre anys abans. Només els hi quedava la travessia del desert en ser l’últim de l’oposició pura i dura. Amb ells, una part masculina del Saló de Plens va aparèixer per primera vegada descorbatada i -la memòria és feble- rebien les mateixes crítiques suposadament estètiques que avui suporten els que apareixeran als plens amb samarretes de colors llampants i missatges cridaners.

Un d’aquests dos edils republicans era Carles Vega, 16 anys més jove que ara que ha saltat a la dècada dels 50, i que entrevistem avui al diari. Algunes de les sensacions del passat les recuperarà a ben segur quan passi la bromera dels primers dies de reunions, anàlisis a corre-cuita i mirar de salvar alguns trastos de campanya. El resultat assolit és de tot menys negatiu: De no tenir presència municipal a recuperar Grup Municipal amb tres escons, però com va passar ençà, seran tres regidors gens transcendents per a la investidura del nou Paer en Cap.

La dignitat d’una sandàlia

Acompanyant l'entrevista a Pau Juvillà

La joventut és una malaltia que es cura amb l’edat, que deia no sé qui i que més d’una vegada han sentit la gent de les CUP, homes i dones que, en la seva gran majoria, han deixat de ser aquells joves que fa 10 anys van donar la passa de l’activisme polític decebuts per la institucionalització de la cosa pública. Ara tenen fills, alguns llocs de treball estable i una hipoteca que pagar, però no han perdut l’esperit de rebuig a la política clàssica que caracteritza la seva aposta antisistema.

La clau ha estat en mans de David Fernández, un dels tres diputats de les CUP al Parlament, que ha sabut trobar l’equilibri entre la crítica acerada al sistema des de dins del sistema, quadrant un cercle que els propis cupaires veien molt difícil fa temps: treballar des de dins de les institucions sense caure hostes de les cadires. En Fernández, o  Higinia Roig com és la seva identitat a Twitter, ha demostrat que amb una samarreta i una sandàlia a la mà es pot presidir amb dignitat ni més ni menys que la principal comissió d’investigació del Parlament de Catalunya, la que burxa en les entranyes del finançament de la política.

Transparència versus corrupció

A LA MAÑANA entrevistem a tots els nous grups de la Paeria fins diumenge

Que la transparència ha guanyat a la corrupció aquest diumenge és una de les primeres evidències que sorgeixen de la lectura una miqueta més calmada dels resultats electorals. Ha estat una onada generalitzada que ha recorregut la geografia peninsular, de costa a costa, i que ha provocat sotracs de magnitud encara per determinar. Els resultats al País Valencià en són la millor prova. Anys i anys votant polítics imputats fins que l’electorat ha dit prou.

Avui al diari entrevistem les dues forces més minoritàries de la nova Paeria, El Comú de Lleida i el PP, ambdós amb dos regidors, solament que el primer ha sorgit del no-res i el segon s’ha enfonsat des dels sis edils que va obtenir per sorpresa en aquell 2011 en què tot era donar-li canya a Zapatero. Representen els dos pols oposats del moviment que està canviant el país: L’agrupació d’electors l’ha impulsat l’onada d’indignació generalitzada contra els comportaments poc transparents de la casta i al primer partit d’Espanya l’ha enfonsat la impunitat amb la qual han anat tapant tants i tants casos de comportament més que dubtós.

Inapel·lable

Ros ha estat el més votat, però ha perdut més de 6.400 suprts.
Fotografia: Lídia Sabaté

D’entrada, accepto la culpa d’haver errat notablement en la meva porra preelectoral. Valgui, en tot cas, que vaig encertar en l’entrada de molts grups nous i en allò que la “d” de diàleg s’haurà d’imposar en la nova Paeria, però tampoc no vaig apostar un cèntim pel Comú... Queda dit.  

Paeria amb “d”

Les enquestes auguren un Saló de Plens de la Paeria més plural.
Foto: Tony Alcántara / La Mañana 

Els més vells recordem aquella campanya de Josep Giné, Lleida s’escriu amb O, i els tombs que donàrem per acabar d’entendre-la. El meu joc és més simple: Paeria s’escriu amb d, i si giren 180 graus la pàgina veuran... Bromes dolentes al marge, la “d” de diàleg s’haurà d’imposar al futur Ajuntament de Lleida si es confirmen les enquestes que aquests dies hem conegut i que van en línia de les anàlisis que fa dos anys que escric (perdonin la immodèstia i culpi’m si l’erro).

Predicció del 25M

A La Mañana hem creat aquest trol de campanya,
però només per riure, sense ànim de molestar a ningú eh...

Primera predicció que puc fer sobre el que passarà el 25 de maig: Guanyi qui guanyi i perdi qui perdi el dia abans a la ciutat de Lleida, el meu timeline de Twitter començarà a respirar i, amb una mica de sort, tornaran a reaparèixer cares de gent identificable que signarà el que afirma. 

‘Paraques’ i fantasmes

PSC i PP són partits de quadres urbans que s’han quedat en quadre als pobles

Feta la llei, feta la trampa... Al 1984, la norma impedia als alcaldes presentar-se a altres eleccions per la seva circumscripció. Per sortejar-la, Antoni Siurana va ser candidat al Parlament per Girona i Quim Nadal per Lleida. Aquest cruzado mágico és un exemple imaginatiu de com es pot jugar amb la legislació.

Incògnites d’un debat

Amb 8 candidats, ni es poden presentar programes ni es poden debatre propostes puntuals

D’aquí quatre #foradellocs sabrem com queda la nova Paeria, la Diputació i els consistoris del país, iniciant així una altra etapa de la cursa d’obstacles cap el 27S i les Espanyoles. Un mes, amb tota una campanya electoral pel mig, dóna per a fer-se moltes preguntes i obtenir algunes respostes. La setmana passada vaig assistir al primer debat... 

Snipers a Twitter

Disparen amb ànim d’embrutar enarborant principis morals més grans que ells.

La imatge és una captura de pantalla del videojoc Hitman...

Poques coses es salven del judici moral en una guerra, i la figura del franctirador és de les més reprovables: Parapetat en un lloc fora de la resposta enemiga, camuflat per a impedir la seva localització i disparant indiscriminadament a tot aquell que passi davant el seu punt de mira.

L’encàrrec més feixuc de l’ANC

Mantenir la moral alta en un projecte que els partits polítics desfan 

com el sucre dins el cafè aigualit Foto: @IgnasiCalvo

“Se us ha tornat a girar feina aquest estiu”, proclamava des del faristol del pavelló Barris Nord un dels dirigents de l’ANC als més de 2.000 associats que ahir aprovaren el full de ruta per insuflar aire el que ja anomenen suflé desinflat de la independència. És un encàrrec feixuc, aquest.

Bellmunt i González

Ens han explicat les efemèrides que han marcat el tarannà de les Terres de Lleida que estimen

Tot un any compartint la columna principal de la Pàgina Dos els ha convertit en una mena de parella de fet per als nostres lectors. Podria haver començat manllevant la frase “avui fa anys de...”, però no ho faré pel respecte personal i professional que en més d’una ocasió ja he fet públic per aquests dos amants de les Terres de Lleida, la seva història, els seus costums, els seus racons i, per damunt de tot, de LA MAÑANA, el seu diari.

Almacelles ens explica el món

El Museu Mas Dordal mostra amb intel·ligència el perquè de les ciutats modernes.

La foto és d'Albert Balada, la prova que hi vaig gaudir de l'espai

El cinema ens ensenya que les històries més universals són aquelles especialment locals si s’expliquen fent convergir sobre elles sentiments i actituds globals: si no, de què ens emocionem per les desventures d’una nena rica del Sud esclavista a la qual el vent se l’endú tot el seu món, o ens entren calfreds en sentir el nom de Fargo, ciutat que ni sabem on para... 

Montse Mínguez

I si resulta que MM és capaç de trobar el seu propi model?
Foto de Lídia Sabaté per a La Mañana

Al llibre Àngel Ros, cara i creu (Pagès Editors, 2012) descric l’escena en la que Marta Camps i Montse Mínguez van passar un fred que pelae al desembre de 2011 a les portes del Palau de Congressos de Barcelona. Aprofitaven les estones en què els congressistes sortien a fumar per recollir avals en favor d’Àngel Ros en aquell enfrontament amb Pere Navarro que al final no va ser. N’hi havia més militants de Lleida, però certament per a Ros només treballava de valent el tàndem Camps-Mínguez. Com s’ha girat la truita...

Egos i sogues

Amb el permís d'Ermengol, reprodueixo el seu acudit de diumenge,
crec que s'entén millor que el meu article...

La Iniciativa de fer una Crida per posar en Comú tot allò que Més uneix l’Esquerra a Lleida se’n ha anat al carallo... Així, directament. He de suposar que tots i cadascun d’ells defensen veritats inalterables que fan del tot impossible articular una candidatura unitària i innovadora al voltant d’una idea de ciutat alternativa a l’actual.