#Post25N 3: Què celebren al PP?

La mateixa nit electoral vaig llegir un tuit, no recordo de qui, que deia més o menys així: “El PP és cada dia més català, ja celebren les derrotes”. Amb la típica ironia que caracteritza la xarxa de micoblogging, el cert és que l’autor o autora d’aquesta sentència l’encerta de ple: El PP català va celebrar la derrota d’Artur Mas, no pas els resultats electorals propis, que no són per a moltes celebracions analitzats en detall. És cert que Alicia Sánchez-Camacho ha assolit el millor resultat del PP al Parlament de Catalunya, però només ha incrementat un diputat i ha perdut el tercer lloc de representació. L’independentisme d’ERC s’ha erigit com a segona força parlamentaria i la dreta espanyola continua pel darrera dels socialistes. És a dir, ja ni tenen capacitat d’exercir el paper moderador del debat que tenien en l’anterior legislatura.

#Post25N 2: El futur incert d'Àngel Ros

Centrats a Lleida, el resultat del #25N obre un meló al voltant del futur d’Àngel Ros ple d’incerteses. Ha estat l’únic candidat que ha volgut jugar diferent, ja que mentre la resta de partits feien la seva campanya local d’acord amb la nacional, Ros ha volgut deliberadament aplicar les seves regles del joc. El seu resultat és dolent, manifestament dolent respecte de la resta de formacions, ja que ha quedat com a quarta força política a la demarcació i tercera, per darrera del PP, a la mateixa ciutat de Lleida que ell dirigeix amb majoria absoluta. 

#Post25N 1: Guanya el referèndum, perden les retallades

Són tantes les arestes, i les sorpreses, del resultat electoral del 25 de novembre, que caldran molts #foradelloc per mirar d’afinar en una anàlisi mínimament seriosa. El dia després, de totes maneres, encara tenim el cap calent i embotat de dades, números que no deixen veure nítidament el bosc del Parlament que ara s’ha de constituir. Allò que és evident és que hi ha un gran perdedor, l’Artur Mas que reclamava una majoria excepcional, i un nítid guanyador, l’Oriol Junqueras que ha lligat l’avenç cap la independència de Catalunya a noves polítiques econòmiques que no facin recaure tot el pes de l’austeritat dels comptes públics en retallades al nivell de vida de la ciutadania. 

Dies de reflexió 2.0

La tradició de les campanyes electorals en aquest país sense llei electoral pròpia imposa que la d’avui és una jornada de reflexió i resta prohibida l’emissió de propaganda política per no destorbar el temps de decisió de l’electorat. En aquests temps de comunicació 2.0 és una mesura ridícula, i la prova serà qualsevol consulta que avui i demà mateix feu als timelife de les vostres identitats virtuals a les xarxes socials. Com passa massa sovint, la legislació va per darrera, molt per darrera, dels moviments socials majoritaris, que en són massius precisament per la maduresa que han assolit. Es tracta d’una variable més que explica el divorci ciutadania-política: Mantenir costums que només refermen la dita aquella de “feta la llei, feta la trampa”.

Albert Batalla en tensió

Al cap de llista de CiU per Lleida, Albert Batalla, el veig aquests dies en tensió, fins i tot dóna imatge de ser el candidat més tensionat dels que apareixen als cartells. No sé si és el photoshop mal aplicat, el seu posat seriós i en posició de firmes o el fet que a la farola següent apareix un Artur Mas pletòric, amb els braços tallats perquè no li caben en una banderola. Li he vist somrient en públic, però són les excepcions a una mirada que em recorda la d’un molt bon amic quan comptava vots.

Les regles del joc d’Àngel Ros

Assegurar a aquestes alçades que Àngel Ros ha fet una doble campanya electoral és una obvietat. Només cal veure els cartells, el lema, els colors, la fotografia: la cara i la creu (perdoneu-me aquesta poc subtil falca publicitària del llibre) del PSC estabornit de Pere Navarro i del PSC que s’aferra a un lideratge local contrastat. D’aquesta obvietat inicial m’interessen, però, alguns matisos que, al meu entendre, evidencien el cansament del candidat socialista per Lleida. L’eslògan de campanya, per exemple, és el típic últim recurs al que un polític s’agafa quan les idees ja no es poden estirar més: “Perquè estimem les Terres de Lleida”... I qui no?

Els números de Dolo López

Des de fa dues dècades, el PP de Lleida és cosa de dones... Bé, de dones i un home, José Ignacio Llorens, que és l’únic que es manté ‘viu’ després del pas de Pilar Arnalot, Maria José Horcajada, Inma Manso i, actualment, Dolors López. La candidata al Parlament, que repeteix cartell electoral, és també la màxima dirigent dels populars lleidatans i té una llarga trajectòria de càrrecs interns (va ser la número 2 d’Arnalot quan aquesta va trencar tots els rècords a la ciutat de Lleida). Ha estat oficialista, crítica i una altra vegada oficialista, però sempre en funció de com es movien les corrents internes a Madrid, amb quins dirigents sempre s’ha mantingut en sintonia per sobre de les sacsejades populars a Barcelona.

La tranquil•litat de Josep Cosconera

Josep Cosconera encapçala la candidatura d’ERC per Lleida en el seu primer salt a la política nacional, que li proposen quan ja tenia assumida la seva retirada de la política activa després d’anys com alcalde i diputat provincial. Substitueix al capdavant de la llista republicana el també veterà Carmel Mòdol, qui a darrera hora es va voler resistir, precisament, a una retirada que ell mateix anuncià fa dos anys. Malgrat això, en aquest relleu s’han esmorteït molt les típiques batusses internes que acostumaven a envoltar els canvis de cares d’aquesta formació política. Potser ha contribuït el posat tranquil de Cosconera, Cosco pels amics, que posa difícil als contraris els atacs bel·ligerants.

Els dubtes del conseller Pelegrí

Participo en un dinar ‘en petit comitè’ del conseller d’Agricultura i número 2 de la llista de CiU per Lleida Josep Maria Pelegrí. Un grup d’empresaris l’interroguen sobre el procés que es pot obrir a partir del 25 de novembre i ell, com a bo democratacristià, posa fre als que volen celeritat i anima els que no ho veuen clar. En el terme mig? Des del meu punt de vista, va expressa més dubtes i incògnites que aclariments però es va esforçar en plantejar un futur immediat de Catalunya presidit per un escenari econòmic dur, “2013 serà més difícil que 2012” va afirmar, en el qual el camí cap a l’Estat propi l’ha de determinar l’electorat i no només els polítics. Va dir-nos la veritat? Diria que va ser calculadament sincer.

La campanya de les incògnites

Aclarit el panorama electoral a Euskadi, Galícia i el centre del món, Els Estats Unitats d’Amèrica, ens toca als catalans i catalanes afrontar el procés electoral potser més important d’aquesta recent època democràtica. Escric “potser” perquè tinc la sospita que la cita amb les urnes veritablement transcendental serà la que s’ha de començar a forjar a partir del 25 de novembre. De totes maneres, el futur passa per la campanya electoral que està a punt de començar, quinze dies en els que ens sentirem profundament observats de tots els costats.