La castanya socialista

De 2006 a 2016 han passat de la Castanyada al Halloween...

El Dia de Tots Sants de 2006, amiga, Pasqual Maragall ens va fer anar a eleccions en plena Castanyada, les que van fer president l’actual senador del PSC José Montilla. Deu anys després, Mariano Rajoy podrà celebrar Halloween com a president del govern investit de totes les funcions plenes mentre els socialistes dolen la seva Nit de les Ànimes per evitar l’anunciada castanya a les urnes. Són coses dels temps canviants i de la mala gestió de les contradiccions internes. 

Enredats en l’abstenció

El gris PSOE ja no sap si és blanc o negre...

Abstenir-se és quedar-se al mig dels infinits grisos que existeixen entre el blanc i el negre, amic, i quan blanc i negre estan en guerra, qui paga el pato són els que no han pres partit entre un o l’altre. No és meu, li he llegit a Alfred Bosch a la seva novel·la Inquisito (Columna, 2006). 

L’artista global

Bob Dylan té 75 anys i està en constant reinvenció.
Jardins de Pedralbes, 2015. 

Segurament és el Premi Nobel de Literatura sobre el que més literatura s’ha escrit i que a més creadors ha inspirat, però ens el continuen presentant com un cantant. Mentre els Beatles arrossegaven masses a ritme de “t’estimo, t’estimo, t’estimo molt”, el petit jueu errant Robert Allen Zimmerman –que va falsificar la seva pobre biografia per no semblar el que era, el fill d’un venedor de rentadores– commocionava generacions escopinant coses com “no m’aixecaré de la teva tomba fins que no estigui segur que has mort” (Masters of War), “he memoritzat els noms del herois amb les pistoles a les mans i Déu de la seva part” (With God on our side) o “què sents ara que no ets ningú, que no tens llar, com una completa desconeguda, com una pedra rodant?” (Like a Rolling Stone). 

El dimoni es diu televisió!

La televisió és present en el 95,1% de les mateixes llars
on el 51,8% confessa que no ha entrat ni un llibre 

Dimarts passat, amiga, em preguntava quin és el dimoni que carrega els vots. Pensava trobar-lo als textos sagrats i el seu nom m’ha estat revelat en el baròmetre del CIS, aquell amb el que vam titular que “Es dispara la preocupació pels polítics”. Amb les presses (és ironia) ens vam saltar més del 60% de l’enquesta, la part que no va dels maleïts polítics sinó que radiografia quina és la mà que posa vots dins les urnes gràcies a diabòliques preguntes de l’estil “Amb quina freqüència llegeix llibres?”... 

Quin dimoni carrega el vot?

Ja té nassos que el canvi sigui una gran abstenció...
Imatge d'unes urnes solitaries a Hongria.

Les urnes les carrega el diable, amic. Sí, ho sabíem, però avui em pregunto quin és el dimoni que carrega els vots? Perquè és la única resposta que m’ajudaria a entendre tot el que ha passat aquest cap de setmana convuls arreu del món.