Translate

dilluns, 30 de desembre del 2013

Off Paeria



Diferents entitats ciutadanes han aconseguit que la Paeria debati la política de privatitzacions dels serveis públics.

Els 27 regidors de l’Ajuntament de Lleida representen la voluntat directa dels 34.486 ciutadans que van votar PSC, CiU i PP al maig de 2011. Lluny dels 43.548 lleidatans que en les eleccions anteriors, al 2007, van veure traduït el seu vot en capacitat de fer política local des de dins de la Paeria. A dia d’avui, 8.417 persones no tenen un regidor que segui al Saló de Plens a conseqüència del seu vot i, d’aquests, 5.867 electors optaren per ICV, ERC, CUP i Ciutadans, que fan política a altres institucions, com el Parlament.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Àngel Ros 2/3



Els cinc diputats del PSC que es van negar a votar contra el Dret a Decidir. Fotografia: ara.cat

  
La majoria absoluta (50% + 1 d’un plenari) la tenim associada al rodet que passa per sobre de les raons de tota oposició. La majoria qualificada (2/3 d’una cambra) és sinònim de gran consens per damunt de les estratègies partidistes. De fet, aquesta gran majoria es requereix per aprovar lleis transcendents, com per exemple tocar la inamovible Constitució. Els diputats del Parlament de Catalunya que donen suport l’acord per consultar la ciutadania el 9 de novembre de 2014 són 87, només a 3 de la majoria qualificada.

dilluns, 16 de desembre del 2013

Zaballos ‘on fire’



Ros i Zaballos uniran els seus vots en el Pressupost municipal de 2014. Fotografia: Hermínia Sirvent
Des que l’independent Joan Ramon Zaballos ha anunciat que no tornarà a ser l’alcaldable de CiU la seva figura s’ha revaloritzat. Admeto que em costa, però de tant en tant crec en les casualitats, i atribuiré a una rara conjunció político-astral que en cosa de tres setmanes hagi passat de ser un polític amortitzat a mostrar un potencial que segurament trobarem a faltar en la futura Paeria.

dijous, 12 de desembre del 2013

Votarem el #9N2014



Finalment no és una simple pregunta, però ni és una endevinalla ni un trencaclosques, sinó una solució imaginativa que permet la ciutadania de Catalunya decidir clarament quin futur desitja: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?". I tenim data, el 9 de novembre de 2014, dia en el qual ens veurem davant les urnes.

divendres, 6 de desembre del 2013

Sí, no, abstenció





Qualsevol pregunta que no pugui ser contestada amb un clar sí, no o abstenció no és una pregunta. Serà una altra cosa, una endevinalla o un trencaclosques, però no mereix ser impresa en una papereta que ha de ser introduïda dins una urna en un referèndum. Perquè l’objectiu, no ho oblidem, és que la resposta sigui clara sobre el que és el principal debat del país des de fa tres anys. I aquest debat no és altre que l’anhel d’independència d’una part molt significativa de la societat catalana. Sí, no o passo...

dimarts, 19 de novembre del 2013

Els set del PSC

L'aparell surt reforçat del Consell Nacional del PSC.
Fotografia: lavanguardia.com


Democràticament i lliure el PSC ha decidit: “No volem caure en l’error de portar al Congrés dels Diputats iniciatives polítiques de les que ni tant sols s’hagi garantit prèviament la seva presa en consideració”. Així es diu al punt tres de la resolució aprovada més que majoritàriament al Consell Nacional de diumenge i que aquí podeu consultar de manera íntegra. Si és tota una declaració de principis d’acció política espero que a partir d’ara els senyor del PSC no presentin a cap Parlament ni cap Ajuntament cap proposta que prèviament no hagin pactat que la guanyaran...

diumenge, 17 de novembre del 2013

El virus de la girafa



Com deia una bona amiga, hem convertit el nostre Facebook en un National Geographic


Sempre que parlo de la influència a les xarxes socials explico la que anomeno doble paradoxa de la Marca Espanya i l’Alcalde de Jun, dos casos reals que ens ajuden a no pontificar sobre la importància del 2.0 en la nostra vida real. Van succeir amb pocs dies de diferència: El que era número dos de l'organisme públic 'Marca Espanya', Juan Carlos Gafo, va haver de dimitir per un tuit en el que deia “Catalanes de mierda. No se merecen nada”. Tenia 40 seguidors a Twitter però les seves paraules li varen costar el càrrec després de llegir-les milers de persones. Per un altre costat, José Antonio Rodríguez, alcalde del petit poble de Jun, a Granada, però amb més de 230.000 seguidors a la xarxa de l’ocellet, no va poder aconseguir els 6.860 avals necessaris per optar a les primàries del PSOE andalús. Veieu la paradoxa? Doncs a partir d’avui hauré d’explicar també el virus de la girafa...

dilluns, 4 de novembre del 2013

El benestar de l’Estat que ens fa estar mal

2.500 persones a Lleida reben un suport que perilla per falta dels ajuts.


Mentre uns auguren la mort “oficial” de la recessió i d’altres encara busquem una mínima presència de llum al final del llarg i fosc túnel que sabem que tenim pel davant, totes les dades que es van inundant confirmen la defunció de l’Estat del Benestar. I que se m’entengui bé, l’Estat del Benestar no és un sistema de països rics i capritxosos, no! És precisament la condició per fer rica una societat moderna i occidental, en la qual els que estem millor contribuïm a que els altres puguin tendir a millorar la seva situació perquè és just. Només perquè és just!

dimecres, 23 d’octubre del 2013

No és el mateix una bala que una paraula

Els ministres de l'Interior i de Justícia. Fotografia: Republica.com


Puc entendre perfectament l’angoixa, el desassossec i l’emprenyada de les víctimes dels terroristes que ara aniran sortint en llibertat mercès a una decisió tècnico-judicial del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Cap jutge, cap llei ni cap interpretació de les lleis pot retornar el somriure trencat per una bala o una bomba. Ho entenc, sense escletxes! Però sóc incapaç de sentir la mateixa empatia per aquest govern del PP que amaga les seves decisions ideològiques darrera tecnicismes legals. Ara, una altra interpretació tècnica de les mateixes lleis li ha donat una contundent puntada de peu a la seva ideològica manera d’afrontar els conflictes.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

El míting més delirant de Max Cahner

Max Cahner ha mort als 76 anys. Fotografia: Cristina Calderer / Diari Ara 


Vaig conèixer Max Cahner l’any 1994 en el decurs del míting probablement més delirant al que els dos, ell com a polític i jo com a periodista, havíem assistit fins a la data. No recordo el poble del Segrià on es feia, però sí que al que fou primer conseller de Cultura de la Generalitat amb Jordi Pujol el va haver de rescatar Víctor Torres d’un públic desconfiat, molt desconfiat. Dos anys després, en Torres es va haver de menjar, amb molt disgust, algunes de les paraules que aquella nit va dir plenament convençut.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Fuck the Police



Una parella de Mossos d’Esquadra van darrera teu durant tres quilòmetres guardant una distància d’uns 50 metres; quan entres en una carretera secundària t’avancen, te paren i et diuen que et multen per no portar cordat el cinturó de seguretat... El xaval s’estira manifestament el cinturó, que porta posat des que va sortir del taller on acabava de reparar el vehicle, fent un gest de no entendre res. L’agent, només, li demana els papers... “És la seva paraula contra la del Mosso”, ens diuen a l’oficina de Defensa Jurídica que ens recomana pagar els 100 euros abans no siguin 200 i donar per perduts els tres punts del carnet de conduir...

dijous, 19 de setembre del 2013

Un Museu Morera possible i poc ambiciós?

Imatge del projecte presentat al 2006 del Museu d'Art de Lleida, concepte que unia el Morera i la Panera.
Fotografia: Ajuntament de Lleida


La proposta de l’Ajuntament de Lleida d’ubicar definitivament el Museu Morera a l’edifici de l’antiga Audiència a la Rambla Ferran em sembla, a priori, una solució aparentment possibilista i evidentment amb falta d’ambició de ciutat. Ho llanço així, d’entrada, perquè ningú no es porti a engany i perquè espero, en tot cas, que en els propers mesos algú em convenci que estic equivocat i em faci veure les bondats d’aquest aparentment nou futur de la pinacoteca municipal.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Avui ens donem la mà, ho vull tornar a fer demà



Recullo el testimoni d’en Sergi Monteagudo i el seu Àtoms i lletres, ja que des d’avui i fins el proper dia 12 aquest bloc queda enllaçat per la independència a través d’una original iniciativa d’unes blocaires que permet que ens donem la mà virtual durant la Diada Nacional de Catalunya. Que ningú no es porti a engany, avui ens donem la mà reivindicant una futura Catalunya constituïda en Estat independent. Però això no significa ni que li retiri la mà a qui no pensi com jo ni que vulgui que em comptin en no-sé-quina-facció-específica-de-no-sé-quina-part...

dimecres, 4 de setembre del 2013

#Diada-13, sí però no



Sembla mentida, però una altra vegada els partits polítics tornen a encarar la Diada Nacional de Catalunya amb el pas canviat. Un any després de la mobilització històrica del 2012, a una setmana de la cadena humana “Via cap a la Independència” convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, només quatre formacions polítiques de les vuit que composen el Parlament de Catalunya tenen clar què fer el proper l’Onze de Setembre. Les altres quatre juguen a un confús sí però no, no sigui que surti bé i jo no aparegui o que surti malament i diguin que hi era...

dimarts, 27 d’agost del 2013

CUP vs. ...




Cartell de la primera campanya de les CUP a la ciutat de Lleida, l'any 2007


Analitzar els comportaments electorals de la Candidatura d’Unitat Popular a Lleida, entranya un problema de falta de profunditat per la poca experiència acumulada, només s’han presentat en tres conteses i no han complert cap cicle electoral sencer de Municipals, Generals i Parlament. Així que, més aviat, me la jugaré avui amb més opinió que informació... Prepara’t per rebre de tots els costats, eh!

dimarts, 20 d’agost del 2013

ERC vs. ICV?

Junqueras i Herrera en un acte públic unitari. La d'ERC i ICV és una història de vides paral·leles.
Fotografia: Globedia

Titulo en interrogant. De fet mantinc l’esquema del suposat enfrontament entre partits només per raons d’un dubtós estil, ja que en el cas que ens ocupa no hi ha tant disputa per espais electorals com vides paral·leles a la ciutat de Lleida. Fins al 1995, el que avui coneixem com Esquerra i Iniciativa eren formacions polítiques convulses que miraven de refer-se dels seus propis processos de reconstrucció reclamant espais electorals propis. Avui en dia no poden evitar mirar-se de reüll tot i ser conscients que difícilment li prendran algun número significatiu de votants a l’altre en un estret marge d’electors d’esquerres, ecologistes i catalanistes que comparteixen...

dilluns, 12 d’agost del 2013

PP vs. PP

Les millors eleccions del PP a Lleida sempre han estat les espanyoles.
Fotografia: PP de Lleida

Tinc una manera curiosa d’analitzar l’evolució del vot del PP a la ciutat Lleida, però crec que és molt efectiva, contraposant-la amb el mateix PP a la demarcació de Lleida. Per quina raó ho faig? Perquè sempre he tingut la sensació que la seva proposta política és més urbana que rural, més de missatges globals que locals. És tant així, que revisant els històrics de totes les eleccions ens adonem que gairebé el 50% dels seus vots estan concentrats a la capital, tot i congregar menys del 30% del cens electoral de la demarcació, actualment de 313.174 votants. Per això crec que en les seves perspectives electorals influeixen més factors de política general que aquells estrictament locals... i les batusses internes.

dilluns, 5 d’agost del 2013

CiU vs. PSC

Els votants es mouen de manera molt infidel entre eleccions...
Fotografia: Diari Ara
Què fa que a la ciutat de Lleida el PSC passi de 25.940 votants a 8.915 en només dos anys i un any després el votin 18.864 persones? O que la papereta de CiU l’agafin 21.670 persones, que un any més tard són només 8.212 electors que mesos després s’eleven a 18.906 votants? No són números inventats, són els vots que els dos partits varen treure en les diferents conteses electorals celebrades entre les Eleccions Generals de 2008 i 2011, amb unes eleccions al Parlament de Catalunya i unes Municipals pel mig. En aquest període, el cens electoral s’ha mogut molt poc, 903 votants de més en quatre anys. A la ciutat de Lleida tenien dret a vot 91.096 persones al novembre de l’any passat.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Jo pacto, tu pactes, ells pacten?

Manllevo aquesta imatge del bloc de Josep Antoni Duran i Lleida,
l'entrada on l'he trobat (de maig del 2012) s'intitula: Diàleg, diàleg... pacte pacte


Incitat, provocat o simplement convidat per Èric López, l’altre dia a la seva columna de La Mañana, a mantenir una mena de joc i culebrot d’estiu de política-ficció, miraré de contestar avui la seva pregunta final. No patiu, no entraré en una saga interminable sobre com veig les properes municipals de 2015 a la ciutat de Lleida. El que ja està dit, escrit queda per l’eternitat d’Internet...

divendres, 12 de juliol del 2013

La batalla per l’oposició

“Com veus les properes municipals de 2015 a la ciutat de Lleida?” (i III)

Les municipals de 2015 poden quedar molt condicionades pel procés sobiranista de 2014
Fotografia: alcaldes.eu


Si els actuals tres grups municipals amb representació a l’Ajuntament de Lleida perdran al 2015 entre quatre i sis regidors, qui lluita per aconseguir-los? Quines majories es podrien establir? Com afectaria al sentit de la futura Alcaldia? Sembla ser que per fi arribo a la pregunta que fa uns dies intento contestar, no? Com a mínim espero que entengueu que la resposta fàcil no era... Bé, fàcil no és si es vol fer alguna cosa més que travesses, i jo no acostumo a jugar ni als cecs...

dijous, 11 de juliol del 2013

Tots perden regidors

“Com veus les properes municipals de 2015 a la ciutat de Lleida?” (II)

Imatge d'un dels darrers plens de la Paeria
Fotografia: Meslleida.cat


2015 hauria de ser l’any en el qual corregir les anomalies de l’actual mandat municipal a l’Ajuntament de Lleida: Un alcalde amb majoria absoluta consecutiva en un plenari de només tres partits polítics. Àngel Ros, doncs, hauria de plantejar-se un repte aparentment titànic si vol retenir el poder absolut o afrontar que li pertocaria intentar governar en minoria una Paeria a la qual tenen garantit el retorn ERC i ICV, tenint a les portes les CUP, Ciutadans i molt probablement una agrupació d’electors de nova creació que veuria la llum a Lleida passat aquest estiu. De totes maneres, existeix una variable nacional que pot desfer qualsevol plantejament local que es faci ara: 2014 i la consulta sobiranista.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Una Paeria anormal

“Com veus les properes municipals de 2015 a la ciutat de Lleida?” (I)

Plenari de constitució de l'actual Ajuntament al juny de 2011.
Fotografia: Paeria / Hermínia Sirvent

Des de diferents partits polítics m’han fet la mateixa pregunta en pocs dies de diferència. “Com veus les properes municipals de 2015 a la ciutat de Lleida?” no és una pregunta qualsevol. Estem just al bell mig del mandat iniciat després de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011, el panorama polític català s’ha remogut a una velocitat inimaginable en només dos anys i Àngel Ros afrontaria unes eleccions a les que ell mateix semblava haver renunciat un any enrere. I com que quan em pregunten no sé callar, ara comparteixo amb vosaltres aquestes reflexions que els he fet.

dimarts, 11 de juny del 2013

Massa pa per tant poc formatge


Una de les bronques més grosses que recordo amb un polític va ser quan en vaig desvetllar unes negociacions secretes que mantenia amb un altre partit. Molt ofès, em va tirar en cara l’agressivitat de les meves crítiques, quan tots els partits polítics negocien i jo només l’apuntava a ell. La meva resposta va ser: Tu has marcat la mida amb la que mesurar-te en el moment que has anunciat que faries pública cada reunió, i resulta que aquests papers que he publicat no ens els ensenyaves. La resta, mai han volgut negociar amb els micros al davant... Recordo aquesta anècdota a tall de la decepció que ha suposat la presentació, per part del President Artur Mas, del suposat Pla de Govern 2013-2016. Ha decebut no tant pel que ha dit (el de sempre) sinó per l’expectativa que havia aixecat. Com deien per allà, massa pa per tant poc formatge...

dijous, 6 de juny del 2013

La frontissa que grinyola



Vaig aplaudir en públic l’aposta d’Oriol Junqueras de situar Esquerra Republicana de Catalunya, segona força política al Parlament de Catalunya, en una situació frontissa entre Govern i oposició. En va semblar un plantejament agosarat i ple de riscos que la formació assumia sent-ne conscient del que els hi vindria a sobre. Passat el temps, crec que aquesta posició els fa grinyolar excessivament moltes línies del seu discurs. Abans de continuar llegint, adverteixo: No valen excuses de que són nous i la situació és inèdita... L’ERC del 2013 és un partit amb prou experiència al Govern i l’oposició com per no poder esgrimir raons naïfs.

dimarts, 28 de maig del 2013

No és crisi del periodisme, és crisi de la indústria


Fa unes setmanes vaig compartir una bona estona amb estudiants de Batxillerat, tot parlant de la comunicació 2.0 i els nous temps del periodisme. Són el que s’anomena “nadius digitals”, nois i noies que en algun cas tenen perfil de facebook des que tenien 4 anys. Sí, amb 4 anys!!! Imagineu la meva cara, que me’l vaig obrir a contracor no fa ni dos... Però xerrant amb ells vaig tenir més clar que mai que ens estem  capficant en la tecnologia, només en la tecnologia. Els preocupa poc què contar, només que és ràpid.

dimarts, 21 de maig del 2013

Paciència sobrepassada pels sobrepagats


Quan es cobren 4.000 euros al mes en sobresous, comptabilitzin o no a Hisenda, no es pot estar molt a prop de la realitat d’un país en el qual el sou mitjà no arriba als 1.700 euros bruts mensuals. Cada dia que passa, la llibreteta de l’ex tresorer del PP Luis Bárcenas condicionarà més el futur immediat. No només perquè la cúpula del Partit Popular, i de bona part del Govern del Reino de España, estan més pendents de les informacions que es van confirmant després d’haver-les negat, sinó perquè tants euros volant per sobre dels nostres caps superen qualsevol capacitat de resistència democràtica i pacífica d’una ciutadania sobre escanyada pels sobre pagats.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Quan la vida certa també és 2.0




Amb el títol de “Mort certa, hora incerta”, Ernest Benach i Miquel Pueyo van guanyar el darrer Premi d’Assaig Josep Vallverdú que ara Pagès Editors ha editat amb el pròleg de Salvador Cardús. I, d’entrada, ens pot fer una mica de basarda entrar-hi en unes pàgines que ens volen parlar del nostre principal tabú. La sorpresa és que descobreixes que es parla molt de la vida, i especialment de la vida 2.0, aquesta altra identitat digital que entre tots estem construint-nos des de la improvisació diària però que va guanyant la nostra atenció i dedicació.

dilluns, 11 de març del 2013

Camacho, la punta de llança de Rajoy


Tant els socialistes com els populars catalans s’atorgaven el paper de mitjancers entre la Generalitat i el govern de l’Estat com a estratègia per fer valdre més car el seu escàs pes al Parlament de Catalunya en aquells temps de governs monolítics de CiU. La jugada consistia en ser, de facto, la primera oficina de la Moncloa a prop de la plaça Sant Jaume. Així ha estat en temps de Felipe González i José María Aznar. Aquella dinàmica es va perdre amb la coincidència dels dos governs tripartits a Catalunya amb Zapatero a Madrid. I ara sembla ser que el PP ha canviat de tàctica: no vol mitjancers, vol puntes de llança, i Alicia Sánchez-Camacho esmola les eines...

dimecres, 27 de febrer del 2013

Pere Navarro, ni chicha ni limoná



Vistes les interpretacions de la premsa de Madrid i de Barcelona sobre la votació diferenciada ahir del PSC al Congrés dels Diputats, em costa trobar el punt d'anàlisi més acurat al que de veritat va succeir. Ni "Catalunya rompe el PSOE" com assegura ABC, ni "el PSC s'emancipa", com misteriosament coincideixen en elevar a titular de portada El Periódico i Ara lletra per lletra... Al mig d’aquestes interpretacions es troba una direcció política erràtica que a Catalunya permet que es doni la imatge d’estar sotmesa al PSOE mentre a Espanya es pot presentar embolicada amb la bandera de la independència. Ni Alfonso Guerra té motius veritables per exigir la creació d’un PSOE catalán ni Artur Mas ha de saludar cap traspàs de posicions de Pere Navarro... Més que res perquè, crec, no sap ni on és ara mateix.

divendres, 22 de febrer del 2013

Lleida, ciutat sobiralista




La bipolaritat del PSC en la seva proposta estratègica sobre el futur de Catalunya ha propiciat que l’Ajuntament de Lleida es pronunciï sobiranista i federalista al mateix temps, el mateix dia i en el mateix ple municipal. I tot això ho afirmo en funció de les paraules de la tinenta d’alcalde i primera secretària del PSC de Lleida, Marta Camps, que s’ha abstingut en la moció pel dret a decidir proposada per CiU, després de titllar-la de “netament sobiranista”, mentre 11 dels seus companys de grup, entre ells el mateix alcalde Àngel Ros, la feien prosperar votant-la afirmativament. Dos minuts després, i només amb els vots del PSC, la Paeria també es pronunciava a favor de modificar la Constitució per construir un nou Estat federal... Si la ciutadania de Lleida està representada al Saló de Plens de la Paeria, què és Lleida, una ciutat sobiranista o federalista?

dijous, 21 de febrer del 2013

#Regeneració: La por a les llistes obertes


                                              

Amb l’actual clima de ferum que envaeix la res publica torna a posar-se de moda la vella reivindicació de les llistes electorals obertes com a fórmula per aprofundir en la més que necessària regeneració democràtica. Escric vella reivindicació perquè, com el Guadiana, ha anat apareixent i esfumant-se entre els mateixos partits polítics en les darreres dues dècades. Però mai s’ha arribat a articular de manera seriosa una proposta que trencaria el poder intern dins les formacions que a hores d’ara mantenen una reduïda elit de dirigents, els que tenen el poder de designar candidats. I és que els processos democràtics interns són només lletra impresa en reglaments sense esperit democràtic.

dijous, 14 de febrer del 2013

A base de cops


Estava intentant aclarir les idees sobre tot el ferum que ens envaeix aquestes dies, mirant d’aprofitar una certa distància en el temps per entendre e intentar fer entendre què ens està passant, quan dimiteix l’alcalde socialista de Sabadell i detenen a l’alcalde convergent de Sant Hilari Sacalm i el regidor popular de seguretat de Santiago... Impossible escriure ni cinc línies que suportin 24 hores de vigència. Si els fems els tens dos metres per sobre del cap, no hi ha distància possible amb la qual analitzar en global el que crec que és un autèntic cop a la democràcia orquestrat des de dins mateix del sistema democràtic.

divendres, 1 de febrer del 2013

Que governin els tontos!



Fa uns anys, perquè això de la corrupció no és cosa d’avui, en un dinar familiar es va començar a parlar d’allò que tots els polítics són uns lladres, que només pensen en la seva butxaca, que se’ls ha d’empresonar a tots... Jo, que en aquell moment formava part del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Lleida, callava... Arribà un moment, quan les ampolles de vi ja estaven pràcticament fulminades, i davant la perspectiva que tot polític i assessor havia de ser passat davant un escamot d'afusellament, que pregunto: “Però a quants polítics i assessors coneixeu directament per jutjar d’aquesta manera a tots?” Silenci espectant. “Em coneixeu a mi, no? Voleu dir que sóc un lladre?” Resposta fulminant del sogre: “Tu no vals, tu ets tonto!”...

dimecres, 16 de gener del 2013

Federals i confederals



Si ara no parlés de Josep Antoni Duran i Lleida diria que li ha anat bé el providencial viatge a Xile en mig del tsunami del cas Pallerols. Però tractant-se de Duran, he d’afirmar que ha sabut aprofitar molt bé la seva estada americana per tornar carregat de ganes de brega. En menys de 24 hores ha estat entrevistat per dos veterans periodistes: Júlia Otero a Onda Cero i JordiBasté a RAC1. En Duran ha aconseguit que de corrupció es parli als moments finals de les entrevistes perquè ja no és el tema, ha estat prou hàbil per fer tornar les mirades cap a als dubtes del procés pel dret a decidir. Brillant, com sempre!

divendres, 11 de gener del 2013

L'estrella de Duran i Lleida



Sobre el cas Pallerols, o cas Unió, o cas Treball, o cas Duran (que són els diferents noms amb els que periodísticament s’ha anat denominant aquest llarg procés judicial) recauen tots els ets i uts més simbòlics possibles del que avui en dia és una part de la política catalana. Insisteixo: una part de la política. Admeto: la més visible, perquè és la que més poder ostenta. Aquí no parlem només de finançament irregular dels partits polítics, parlem també de la vergonyosa lentitud de la justícia, de com un procés públic es pot pactar en un despatx, de la utilitat perversa que es pot fer de diners públics per a programes socials com la formació dels aturats, de les guerres pel poder intern als partits polítics, de les relacions entre organitzacions que veuen la palla a l’ull aliè però no la biga al propi, i de com un lideratge personal pot caure en picat d’avui per demà arrossegant en la seva davallada el seu partit i tot un procés polític molt més ampli... Massa coses, potser per un espai tan curt.