Desunió i divergència

Aquesta portada ha desfermat totes les teories de la conspiració possibles...

De temps immemorial venen les desunions al si de CiU, on convergeixen  disparitats de sensibilitats, orígens ideològics i, sobretot, personalismes fortament marcats. Divendres passat es van disparar els consums de telèfon i de whatsapp a Lleida entre els dirigents de la coalició, que es van esmorzar amb les reflexions del president del Comitè Local de CDC sobre la conveniència que el partit fundat per Jordi Pujol es presenti a les Municipals de 2015 sense els socis d’Unió Democràtica, precisament a la ciutat on Josep Antoni Duran i Lleida va iniciar la seva llarga carrera de lideratge polític.

El príncep equilibrista

Ros-Iceta, primera cimera abans del congrés del PSC

Va escriure Maquiavel que “per arribar al principat civil (el que s’aconsegueix amb el favor de la ciutadania) no es necessita ni molt valor ni molta fortuna, sinó més aviat una encertada astúcia”. Aquest paràgraf li vaig llegir en una ocasió a Àngel Ros preguntant-li si se sentia identificat amb la descripció... Va fugir d’estudi, ja que al carrer el terme “maquiavèl·lic” l’associem només a les jugades brutes i no al màxim del pragmatisme polític. Una cosa no treu l’altra i tinc a Ros pel príncep civil de Lleida, en l’accepció maquiavèl·lica d’astut.

La rotonda anticrisi

La qüestió és sortir a la foto... Pastor a la Trobada al Pirineu

Quan la crisi no existia, i era només una “desacceleració” de l’economia, el govern Zapatero es va inventar un pla de petites obres públiques per mirar de frenar una imparable onada de destrucció de llocs de treball. “Plan E”, es deia. I afedemón que ens recordem, especialment per l’únic sector que va fer alguns dinerets, els que posaven aquells cartells enormes que en ocasions eren més cars que la pròpia obra que anunciaven. Aquell pla de xoc només va servir per arranjar algun carrer o posar en marxa equipaments que mesos després no podien ser utilitzats per falta de pressupost. Però això va ser quan a la crisi ja li deien crisi, clar...

D’esquerres i monàrquic?

Portada censurada de la revista El Jueves...

Republicà molt abans que independentista, assisteixo al show de canvi de monarca amb ironia no continguda. Entenc que, voluntàriament, la casta ens pretengui despistar portant el debat cap a la política de curta volada enlloc d’afrontar la situació des del contrast de conceptes. A veure si ens aclarim: es pot ser de dretes i republicà, però d’esquerres i monàrquic? És un contrasentit de l’alçada del campanar de la Seu Vella! 

Els nervis de la casta

Dono per fet que és casualitat, però el calendari ha volgut que immediatament després de la victòria del bloc sobiranista, i més especialment d’ERC, el Cercle d’Economia reunís en unes jornades a Sitges les elits de la vella política i l’antiga economia. Mentre els informatius de TVE continuen insistint en “el reto sobiranista de Artur Mas”, els principals empresaris i els grans dirigents polítics més castigats diumenge passat  es porten les mans al cap anunciant grans catàstrofes i mirant de reconduir el que creuen és una simple vel·leïtat passatgera. No hi ha més cec que el que no vol veure!