Periodistes amb les entranyes a l’aire

Haurem de començar a explicar que una cosa és expressar, altra comunicar i una de ben diferent informar...

Durant unes hores, ahir la notícia no va ser la mort de Peret, sinó la notícia de la mort de Peret: una agència dóna la primera informació, citant fonts oficials de la Generalitat, que han confirmat el final del Rei de la Rumba Catalana i en qüestió de minuts les edicions digitals dels diaris obren pàgina amb aquesta notícia, que és difosa fins a l’eternitat de l’espai cibernètic amb el suport inestimable de les eines 2.0 que converteix qualsevol usuari de xarxa social en comunicador.

Pocs minuts després de coneguda globalment la mort d’en Peret (fins i tot a la Viquipèdia ja havien posat la data de la defunció) un portaveu de la família assegura que el gitano de Mataró està viu, apurant segurament les últimes hores de la seva existència, però viu al cap i la fi. A partir d’aquí tot és confusió: fonts que neguen haver confirmat, mitjans que es fan ressò del desmentit però posen la notícia en segon pla, altres que encara no havien recollit la primera i van preferir no posar la segona, la Viquipèdia que elimina el dia de la mort...

L'alcaldada

Tenir majoria absoluta no significa que el govern representi a més gent.

Una de les tantes mentides amb les quals els partits polítics juguen amb la ciutadania és el sistema electoral. Recuperada la democràcia, s’opta pel sistema parlamentari en tots els àmbits de representació política, però les màquines electorals llancen els seus principals candidats en campanya com si fossin unes eleccions presidencials. D’aquesta manera ens pensem que votem directament el president del Govern, el de l’Autonomia i, fins i tot, l’alcalde. En realitat, votem assemblees (estatal, nacional i local) de representants que després han d’escollir el cap de l’Executiu en funció de quines majories ha decidit l’electorat. 

El Negociat dels Circumloquis

De vegades em costa assumir que el que llegeixo va ser escrit fa més de 150 anys

Fa tres estius que dedico el temps lliure (el que sigui, quan sigui i per poc que sigui) a llegir Charles Dickens. Si bé al principi va ser només per les ganes de gaudir dels textos clàssics escrits amb un ritme allunyat de les imposicions dels guionistes de Hollywood i, de pas, reivindicar llibres de més de mil pàgines totes impreses en paper, ara ho faig amb el delit del descobriment de textos més que actuals. 

La moda de Podemos

Els mitjans estem entonant un 'mea culpa' per no haver previst l'èxit

Manta vegades se’ns atribueix als periodistes una capacitat d’anàlisi, reflexió i previsió que, en excessives ocasions, hem demostrat que no tenim. I jo el primer, eh! Som especialistes en pontificar a toro pasado i hàbils a fer veure que ja ho havíem advertit. En algunes circumstàncies la realitat ens posa a lloc. És el que ha passat amb Podemos, la formació liderada per Pablo Iglesias (no el fundador del PSOE, eh...) que s’ha plantat a l’Eurocambra amb cinc diputats després d’una campanya electoral en la qual no hem publicat ni un punyetero breu d’ells. I ara ens passem de frenada.

Les regles del joc

No és la corrupció el més greu, sinó la sensació d'impunitat

El problema no és que tinguem milers d’aforats, ni que hagi polítics i empresaris corruptes, ni que al rei vell el blindem de per vida, ni que els que més tenen menys paguen i els que són acomiadats tributin també per la indemnització... Tampoc el problema és que els estafadors de les preferents tinguin tot el benefici de la Llei, ni que Millet i Montull continuïn passejant-se lliurement per Barcelona i els 100 imputats del PP per València i Urdangarín per Suïssa... Ni tan sols és un problema que Jordi Pujol amagués el seu veritable actiu personal a Andorra ni que les dietes de determinats polítics siguin un sobresou encobert per aquells que, directament, no el cobren en sobres...