2014

Amb Artur Mas com a nou president de la Generalitat, sustentat en una CiU debilitada que vol liderar el segon tram de la transició nacional que va anunciar fa dos anys, i mercès a un pacte de Legislatura amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que també vol liderar l’oposició, s’inicia un temps parlamentari que serà curt però intens. Curt, sí, evidentment! De vegades, el món de la política, que inclou polítics, analistes i opinadors, es mou en els cercles tancats de perogrullo. Clar que aquesta Legislatura serà curta: els partits que l’han pactada li han posat la fi al 2014, dos anys. Si es fa el referèndum, perquè després caldrà fer noves eleccions legislatives per a un Parlament que haurà de gestionar el resultat de la consulta. Si no es fa, caldrà anar de nou a les urnes perquè alguna cosa grossa s’haurà trencat al país.

És ou o gallina?

En els temps dels dos governs tripartits a la Generalitat l’esmorzar de Nadal amb la premsa de la Delegació del Govern de la Generalitat a Lleida i d’ERC es feien coincidir en el mateix dia i a hores consecutives. Era una forma de facilitar l’enrenou d’agendes d’aquestes dates, ja que estan ubicats en edificis veïns al carrer Lluís Companys i, a més, el càrrec institucional l’exercia un dirigent republicà. La casualitat, perquè suposo que ha estat només la casualitat, ha volgut que tornés a succeir: 10 del matí amb el delegat en funcions i president de Convergència Ramon Farré, i 11 del matí amb el nou diputat republicà Josep Cosnonera i el president regional d’ERC Carles Comes. Els primers, amb sensacions de darrer dia (dilluns comença la nova Legislatura al Parlament de Catalunya) i els segons amb el regust d’iniciar nous temps. L’ou i la gallina, la gallina i l’ou... Què va ser abans? Què vindrà després?

Zaballos li vol donar el tomb a la truita?

Amb l’advertiment preventiu de “no tenim ous ferrats, però t’hem posat unes truitetes de patates”, sóc rebut a l’esmorzar de Nadal amb la premsa convocat pel grup municipal de CiU a la Paeria, liderat per Joan Ramon Zaballos. (Tampoc no hi ha per tant, eh! A veure si ara tot serà qüestió de qui para la taula més grossa...) Poc entonat amb el tradicional esperit nadalenc i potser més en sintonia amb la dura realitat social imperant, Zaballos tenia un posat tristot, seriós i fins a cert punt incòmode. És cert que, en públic, no és l’alegria de la huerta, però a aquesta incomoditat, crec, van contribuir en part algunes de les preguntes que li varem plantejar, que evidencien un rerefons de dubtes sobre la seva continuïtat al front del projecte municipal de CiU a la ciutat de Lleida. Li vol donar el tomb a aquesta situació? No sé. 30 minuts més tard em trobava a l’esmorzar d’Unió Democràtica, amb el conseller Josep Maria Pelegrí, a qui molta gent el considera un dels altres ous d’aquesta truita municipalista...

Inma Manso, amb un parell d’ous!

La subdelegada del Govern a Lleida, Inma Manso, s’ha transformat en poc més d’un any. De ser, al maig del 2011, la sorpresa d’aquella campanya electoral a la Paeria traient de polleguera en més d’una ocasió a l’alcalde Àngel Ros amb els seus postulats de fèrria disciplina pepera, a no fer declaracions polítiques, malgrat ser la màxima representant de l’Executiu de Mariano Rajoy a les Terres de Ponent... Tota una gran contradicció: una política que juga a “demostrar que existim polítics que no creem problemes sinó que expliquem el que fem” però que es nega a valorar fets polítics inèdits, com que dilluns es van manifestar en contra de la institució que ella representa els màxims dirigents de les altres tres institucions del territori: Ajuntament de Lleida, Diputació de Lleida i Delegació de la Generalitat a Lleida. La segona gran contradicció és que al tradicional esmorzar de Nadal de la Subdelegació van faltar-hi els ous, un altre fet inèdit...

L'Espanya wertebrada

Semblava complicat, però el ministre espanyol d’Educació (¿?), José Ignacio Wert, ha sabut aixecar els ànims que injustificadament estaven de baixa després de les eleccions del 25 de novembre en una part de la societat catalana. És el que passa quan no es vol fer cas la realitat i les anàlisis públiques (fetes amb ànim de propaganda) s’assumeixen com a verídiques. El PP es creu que ha guanyat les eleccions al Parlament i que això els autoritza a barbaritats com l’esborrany de l’enèsima reforma de la llei d’educació, feta amb l’objectiu d’espanyolitzar els escolars catalans. La unànime reacció de defensa del model de convivència catalana a un atac en tota regla deixa en segon pla els aspectes més tècnic del text, que també són peculiars, com l’eliminació de la Selectivitat i la invasió d’altres competències a les comunitats autònomes. Encertat, doncs, el hastag #wertgonya que ha incendiat Twitter. Però i si tot és una trampa?

#Post25N 3: Què celebren al PP?

La mateixa nit electoral vaig llegir un tuit, no recordo de qui, que deia més o menys així: “El PP és cada dia més català, ja celebren les derrotes”. Amb la típica ironia que caracteritza la xarxa de micoblogging, el cert és que l’autor o autora d’aquesta sentència l’encerta de ple: El PP català va celebrar la derrota d’Artur Mas, no pas els resultats electorals propis, que no són per a moltes celebracions analitzats en detall. És cert que Alicia Sánchez-Camacho ha assolit el millor resultat del PP al Parlament de Catalunya, però només ha incrementat un diputat i ha perdut el tercer lloc de representació. L’independentisme d’ERC s’ha erigit com a segona força parlamentaria i la dreta espanyola continua pel darrera dels socialistes. És a dir, ja ni tenen capacitat d’exercir el paper moderador del debat que tenien en l’anterior legislatura.

#Post25N 2: El futur incert d'Àngel Ros

Centrats a Lleida, el resultat del #25N obre un meló al voltant del futur d’Àngel Ros ple d’incerteses. Ha estat l’únic candidat que ha volgut jugar diferent, ja que mentre la resta de partits feien la seva campanya local d’acord amb la nacional, Ros ha volgut deliberadament aplicar les seves regles del joc. El seu resultat és dolent, manifestament dolent respecte de la resta de formacions, ja que ha quedat com a quarta força política a la demarcació i tercera, per darrera del PP, a la mateixa ciutat de Lleida que ell dirigeix amb majoria absoluta. 

#Post25N 1: Guanya el referèndum, perden les retallades

Són tantes les arestes, i les sorpreses, del resultat electoral del 25 de novembre, que caldran molts #foradelloc per mirar d’afinar en una anàlisi mínimament seriosa. El dia després, de totes maneres, encara tenim el cap calent i embotat de dades, números que no deixen veure nítidament el bosc del Parlament que ara s’ha de constituir. Allò que és evident és que hi ha un gran perdedor, l’Artur Mas que reclamava una majoria excepcional, i un nítid guanyador, l’Oriol Junqueras que ha lligat l’avenç cap la independència de Catalunya a noves polítiques econòmiques que no facin recaure tot el pes de l’austeritat dels comptes públics en retallades al nivell de vida de la ciutadania. 

Dies de reflexió 2.0

La tradició de les campanyes electorals en aquest país sense llei electoral pròpia imposa que la d’avui és una jornada de reflexió i resta prohibida l’emissió de propaganda política per no destorbar el temps de decisió de l’electorat. En aquests temps de comunicació 2.0 és una mesura ridícula, i la prova serà qualsevol consulta que avui i demà mateix feu als timelife de les vostres identitats virtuals a les xarxes socials. Com passa massa sovint, la legislació va per darrera, molt per darrera, dels moviments socials majoritaris, que en són massius precisament per la maduresa que han assolit. Es tracta d’una variable més que explica el divorci ciutadania-política: Mantenir costums que només refermen la dita aquella de “feta la llei, feta la trampa”.

Albert Batalla en tensió

Al cap de llista de CiU per Lleida, Albert Batalla, el veig aquests dies en tensió, fins i tot dóna imatge de ser el candidat més tensionat dels que apareixen als cartells. No sé si és el photoshop mal aplicat, el seu posat seriós i en posició de firmes o el fet que a la farola següent apareix un Artur Mas pletòric, amb els braços tallats perquè no li caben en una banderola. Li he vist somrient en públic, però són les excepcions a una mirada que em recorda la d’un molt bon amic quan comptava vots.

Les regles del joc d’Àngel Ros

Assegurar a aquestes alçades que Àngel Ros ha fet una doble campanya electoral és una obvietat. Només cal veure els cartells, el lema, els colors, la fotografia: la cara i la creu (perdoneu-me aquesta poc subtil falca publicitària del llibre) del PSC estabornit de Pere Navarro i del PSC que s’aferra a un lideratge local contrastat. D’aquesta obvietat inicial m’interessen, però, alguns matisos que, al meu entendre, evidencien el cansament del candidat socialista per Lleida. L’eslògan de campanya, per exemple, és el típic últim recurs al que un polític s’agafa quan les idees ja no es poden estirar més: “Perquè estimem les Terres de Lleida”... I qui no?

Els números de Dolo López

Des de fa dues dècades, el PP de Lleida és cosa de dones... Bé, de dones i un home, José Ignacio Llorens, que és l’únic que es manté ‘viu’ després del pas de Pilar Arnalot, Maria José Horcajada, Inma Manso i, actualment, Dolors López. La candidata al Parlament, que repeteix cartell electoral, és també la màxima dirigent dels populars lleidatans i té una llarga trajectòria de càrrecs interns (va ser la número 2 d’Arnalot quan aquesta va trencar tots els rècords a la ciutat de Lleida). Ha estat oficialista, crítica i una altra vegada oficialista, però sempre en funció de com es movien les corrents internes a Madrid, amb quins dirigents sempre s’ha mantingut en sintonia per sobre de les sacsejades populars a Barcelona.

La tranquil•litat de Josep Cosconera

Josep Cosconera encapçala la candidatura d’ERC per Lleida en el seu primer salt a la política nacional, que li proposen quan ja tenia assumida la seva retirada de la política activa després d’anys com alcalde i diputat provincial. Substitueix al capdavant de la llista republicana el també veterà Carmel Mòdol, qui a darrera hora es va voler resistir, precisament, a una retirada que ell mateix anuncià fa dos anys. Malgrat això, en aquest relleu s’han esmorteït molt les típiques batusses internes que acostumaven a envoltar els canvis de cares d’aquesta formació política. Potser ha contribuït el posat tranquil de Cosconera, Cosco pels amics, que posa difícil als contraris els atacs bel·ligerants.

Els dubtes del conseller Pelegrí

Participo en un dinar ‘en petit comitè’ del conseller d’Agricultura i número 2 de la llista de CiU per Lleida Josep Maria Pelegrí. Un grup d’empresaris l’interroguen sobre el procés que es pot obrir a partir del 25 de novembre i ell, com a bo democratacristià, posa fre als que volen celeritat i anima els que no ho veuen clar. En el terme mig? Des del meu punt de vista, va expressa més dubtes i incògnites que aclariments però es va esforçar en plantejar un futur immediat de Catalunya presidit per un escenari econòmic dur, “2013 serà més difícil que 2012” va afirmar, en el qual el camí cap a l’Estat propi l’ha de determinar l’electorat i no només els polítics. Va dir-nos la veritat? Diria que va ser calculadament sincer.

La campanya de les incògnites

Aclarit el panorama electoral a Euskadi, Galícia i el centre del món, Els Estats Unitats d’Amèrica, ens toca als catalans i catalanes afrontar el procés electoral potser més important d’aquesta recent època democràtica. Escric “potser” perquè tinc la sospita que la cita amb les urnes veritablement transcendental serà la que s’ha de començar a forjar a partir del 25 de novembre. De totes maneres, el futur passa per la campanya electoral que està a punt de començar, quinze dies en els que ens sentirem profundament observats de tots els costats.

El món digital que es pot tocar

Avui, dijous 25 d’octubre de 2012, és un dia que tindré marcat al meu calendari personal, com tinc memòria d’aquelles dates que al llarg de la vida m’han anat marcant. Avui neix +Press, una plataforma de serveis i informació digital de la qual tinc la sort de ser un dels pares. Ja se sap que mare no hi ha més que una, però la paternitat d’aquest “invent” la compartim uns quants amics, que ens hem fet més amics encara en l’any llarg que portem desenvolupant el projecte que avui és realitat: Jordi Solana (qui em va forçar a entrar al món digital després d’anys en què compartíem pàgines i tinta de diari), Pedro Yeregui (amb qui ens hem fet un fart d’escriure i esborrar codis informàtics) Joan Pere Roca (que un dia va tenir una idea, palanca de la qual s’ha mogut tot aquest món), Núria Armengol (que ha sabut com ningú donar forma les propostes que nosaltres no sabíem ni escriure sobre un paper), Javier Aguilera (qui feia dies que intuïa la força de la promoció al món 2.0), Albert Jou (amb l’empenta de la seva joventut ofensiva pels que pentinem canes), Manel Tahull (amb el seny que imposa la seva reposada veterania) i tots aquells i aquelles que en aquest temps ens han escoltat, ens han acompanyat i ens han anat senyalant els pros i contres d’allò que els hi explicàvem. Fins aquí, l’apunt personal.

Un nou Parlament amb llistes "obertes"

Carme Forcadell, de l'ANC, adreçant-se al Parlament el #11s2012 (Foto: ANC)

Amb la marxa tranquil·la mig aclarida "pels aconteixements" i posat ja a caminar el tren del nou temps polític al país, la següent estació ineludible són unes eleccions legislatives amb un evident sentit plebiscitari sobre la proposta d’Independència de Catalunya. “Evident”, he escrit, però això dependrà del nivell de claredat dels programes electorals que presentin els partits polítics. A dia d’avui, quasi 15 dies del #11s2012, les formacions electorals veuen les seves agendes marcades per una entitat civil, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que treballant des de la transversalitat política ha aconseguit engrescar una part molt significativa de la societat catalana.

"No nos hemos vuelto locos"

Cop de porta previst del inquilí mut de la Moncloa a la proposta d’Artur Mas sobre el pacte fiscal. Compareixença pública del President català a la delegació del Govern a Madrid. Expectació (excepte per al Canal 24 Horas de RTVE, que ha preferit donar en directe una declaració ‘paral·lela’ de la presidenta del PP català, Alícia Sànchez-Camacho...) per saber com Mas se’n surt d’una situació límit que, se sap, no és del seu complert agrat. I el President, davant la insistència de les preguntes dels periodistes que al gallec li fan nosa, ha etzibat: “No nos hemos vuelto locos. Somos catalanes y queremos seguir siendo catalanes dentro de nuestro marco natural, Europa y el euro”.

Entrats en precampanya

Abans del #11s2012 havia escrit que aquesta manifestació no era hereva de la del 10 de juliol de 2010, sinó més bé una conseqüència de la frustració que bona part de la classe política catalana va provocar aquella mateixa nit entre el milió d’assistents que protestaven contra una sentència immoral del Tribunal Constitucional. Mig milió més de persones al carrer marquen la primera diferència entre ambdues marxes socials. La segona diferència és el paper de lideratge que sembla ser ha decidit adoptar el President Mas en la que és una nova etapa política sense discussions una vegada proclamada la necessitat de dotar-nos d’estructures d’Estat.

Temps mort al PSC

En política, sempre s’ha dit, tan important és el fons com les formes. I li afegiria, encara, una tercera variable: el temps, el moment, en el qual es materialitzen aquests fons i formes, especialment quan parlem de canvis. Des d’aquesta òptica, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, no ha escollit amb prou encert el moment per efectuar els canvis al Grup Socialista al Parlament, la mal anomenada “purga nacionalista”.

Una, pequeña y amordazada

La crisi és, a més de la principal preocupació de la majoria de les famílies, la pedra de toc que tot ho justifica per a qui exerceix la política amb mirada curta, de regat desesperat sense saber ben bé per on sortirà la pilota una vegada driblat el contrari. La crisi és, també, la gran excusa per al discurs recentralitzador que busca eliminar al màxim l’estat de les autonomies, aquell invent seudo-federalista que es van inventar a la Transició.

The Newsroom (La Redacció)

Una de les moltes arestes d’aquesta angoixant crisi que cada dia més és un llarg temps d’espera cap el canvi de paradigma social que es veu a venir, una de les moltes arestes, deia, és la crisi dels mitjans de comunicació. Una crisi, aquesta específica, tan global com la resta de crisis que sumen el caos econòmic, financer i social que patim. En aquests apocalíptic context he trobat una petita illa on es respira aire nou: la sèrie televisiva The Newsroom, La Redacció.

Un cafè a la salut de Marta Camps!

“La pujada de l’aigua no arriba a 1,2 euros al mes, el que costa un cafè”. Amb aquesta gastada expressió volia desdramatitzar Marta Camps (@CampsMarta) l’augment del preu de l’aigua a la ciutat de Lleida aprovat divendres i que suposa un 38% més a afegir a la pujada ja experimentada al mes de gener. Un cafè menys al mes.

Com mosques a la mel

Amb la que cau, i molt especialment des d'ahir amb el nou cop judicial contra l'autogovern de Catalunya, estic llegint i sentit coses que em fan venir al cap unes paraules de Rosa Montero a la seva novel·la ‘Historia del Rey transparente’ (2005): “Las palabras no deben ser como la miel, pegajosas y espesas, dulces trampas para moscas incautas, sino como cristales transparentes y puros que permitan contemplar el mundo a través de ellas”.

Els colors de La Roja

La prima de risc del deute espanyol enfilada pels núvols i la prima als jugadors de la selecció estatal de futbol incrementada en un 20%. Podria no seguir escrivint, ja que el greuge comparatiu és evident i en sí mateix és un argument que permet qualsevol interpretació ‘a bote pronto’. Però intentaré ser fidel a la capçalera d’aquest bloc i fer un comentari a l’antiga, és a dir, reflexionant.

La paraula és el dard

El d’avui és un d’aquells dies en els quals trobo molt a faltar al que fou president de la Real Academia Española de la Lengua, Fernando Lázaro Carreter. Publicava al diari ABC una columna intitulada El dardo en la palabra, àcids comentaris sobre l’ús que de la llengua (la castellana en el seu cas) feien mitjans de comunicació, polítics i personatges públics de tota mena. L’article que publicaria es diria senzillament: Al rescate... I a ben segur seria una brillant il·lustració sobre la falta de llustre de la nostra classe política al voltant de si ens rescaten, ens intervenen o ens fan un préstec mentre ens pugen l’IVA, ens retarden la jubilació i ens retallen més serveis públics sense fer tants escarafalls.

Sensació d'impunitat

Sempre he cregut que pitjor que la corrupció o les corrupteletes, en ser greus ja en si mateixes, és la sensació d’impunitat que gaudeixen els que són enxampats, ja sigui amb les mans a la massa o presumptament implicats. En benefici de la sensació d’impunitat hi juguen factors com que cap partit polític mai demana explicacions a un militant seu per aquests fets però sí ho fan als altres partits rivals i que, de tant en tant, fins i tot s’alien els contraris per no demanar explicacions a ningú.

La cimera, el dia abans

Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, i per això ho deixaré escrit abans que es celebri la cimera de partits polítics catalans amb la qual el president Artur Mas vol escenificar la realitat de la política catalana al voltant del pacte fiscal per a Catalunya. Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, però confio molt poc vistos els moviments d’uns i uns altres en els dies anteriors.

El 'lobby' del caragol

A la conferencia anual organitzada pel Col·legi de Periodistes, l’alcalde de Lleida Àngel Ros va tornar a reformular la necessitat que a les institucions d’àmbit català i estatal els representants polítics de Lleida actuïn com un lobby que, per damunt dels interessos dels seus partits polítics, vagin tots a una en defensa de les necessitats del territori i la seva ciutadania. I escric que “va tornar a reformular” perquè aquesta idea ni és nova, ni és seva ni mai s’ha pogut portar a la pràctica en les dues dècades llargues que la sento dir.

La centrifugadora

Cada vegada més tenim la sensació que vivim a la mítica Locksley, angoixats pels recaptadors del malvat Príncep Joan que s’emporta el més bàsic de les nostres vides i a l’espera d’un Robin Hood que, com a mínim, ens ajudi a desfogar la mala baba que ens deixa cada nou episodi d’espoli... Sona a frívol, però les administracions fa temps que han traspassat les línies vermelles de la supervivència de moltes famílies i petits empresaris a base de tapar els seus forats augmentant la pressió fiscal i posant molt difícil el consum diari. Sona a frívol, però sobre François Hollande, el novíssim president de França, s’està generant una imatge molt propera al del lladregot bo de les pel·lícules. Per a Àngela Merkel sembla reservat el paper del rei usurpador que mana sobre els recaptadors sense escrúpols Rajoy i Mas.

A tall d'excusa

Pròleg del llibre “Àngel Ros, cara i creu”, publicat per Pagès Editors

Vull creure que a Pagès Editors sabien el que es feien quan varen pensar en el meu nom a l’hora de tirar endavant el projecte del llibre que ara teniu a les mans. D’entrada, havia de fer front un plantejament periodístic sent conscient del rovellament que tenia als meus dits, vuit anys ja allunyats de la pràctica periodística diària. I després havia d’encarar un personatge polític, Àngel Ros, amb el qual m’uneix el fet d’haver treballat per a ell, com a membre del seu primer Gabinet d’Alcaldia, adscrit a la Tinença d’Alcaldia de Cultura, Esports i Drets Civils, i contra ell, dirigint i col·laborant en dues campanyes electorals municipals d’ERC a la ciutat de Lleida.

El sou dels funcionaris

El meu pas de vuit anys per l’administració local m’ha servit per fer fama de ser el més anti-funcionari dels que dirigien funcionaris. És un mèrit parcialment injust, com saben aquells amb els quals he tingut el plaer de treballar, però que sí conté una realitat impepinable: abomino de l’actual sistema de la Funció Pública. L’encotillament de la legislació, la vista grossa de partits polítics i sindicats que col·loquen, per torns, la seva gent i la creixent sensació d’inutilitat de les administracions, en realitat només serveixen per malmetre les persones funcionaries que són bons professionals (la majoria silenciada) i crear indignants paradisos d’autèntics vagos y maleantes (la minoria magnificada amb anuncis de cereals laxants).

El color de l'Administració

Un dels efectes col·laterals d’aquesta crisi que patim és que ens angoixa tant el dia a dia que només ens deixa veure a curt termini. A curt termini cap endavant i també a curt termini cap endarrere. Així, perdem molta de la memòria recent, que ja no històrica, i analitzem coses que passen ara i passaven abans només amb el prisma de la immediatesa distorsionada per la foscor econòmica dels temps que malvivim.

Una recepta, un senador

A propòsit de l’euro sanitari, amb el qual Catalunya torna a voler donar estèrils lliçons la resta de l’Estat sobre com s’escanyen els ciutadans, el candidat del PP andalús Javier Arenas s’ha posat profund i ha avisat: “s’ha de repensar la sostenibilitat del sistema del benestar social”... No cal, bonic, ja l’esteu reformant uns i els altres a cops de decret-llei des de l’any 2008 i sense avisar.

Ros, entre Sevilla i Barcelona

Dissabte al matí, Cappont es semblava més a Sevilla que a Barcelona. El PSC de les comarques de Lleida celebrava el seu vuitè congrés amb dos aspirants a la primera secretaria: l’alcalde de Lleida i membre de la direcció nacional Àngel Ros i el regidor a l’oposició de la Seu d’Urgell Òscar Ordeig. Abans d’anar a dinar, els equips dels dos rivals auguraven un final semblant al del congrés celebrat a la capital andalusa, en el qual Rubalcaba s’imposà Chacón per un grapat de vots. Era, de fet, l’escenari que s’acabava de confirmar a la mateixa hora a Girona, on l’oficialista Juli Fernández batia el seu contrincant renovador per només 6 vots de diferència.

La síndrome del fiscal

La casualitat (?) ha volgut que en molt poc temps es barregin la decebedora sentència emesa per un tribunal de jutges per l’assassinat de Marta del Castillo, la inesperada (??) absolució per un jurat popular de l’expresident valencià Camps, la inacció de la justícia esportiva (???) davant el jugador Pepe, el jutge Garzón en la banqueta dels acusats i la intensificació de processos judicials com els que afecten Urdangarín, l’exvicepresident Pepe Blanco i l’expresident balear Matas. La salsa d’aquest indigest plat la posa el nou ministre de Justícia anunciant una reforma (????) del sistema judicial titllada de dretana.

L'estafa dels egoistes

Xavier Sàez, un amic molt especial que a mesura que el temps l’allunya del dia a dia polític les seves idees van guanyant en frescor i lucidesa, em defensava fa poc que per sortir d’aquest atzucac que és la crisi cal que tots en donem el millor de nosaltres mateixos. Tots: governants de les diferents administracions, representants de les diferents oposicions, sindicats, patronal, empresaris, funcionaris i treballadors. En canvi, l’egoisme s’ha instal·lat en els nostres comportaments. És un permanent salvi’s qui pugui, però jo primer.