‘Qué nos ha pasado, España’

De la il·lusió al desencantament, el subtítol del llibre
que expressa la meva sensació en llegir-lo

De la il·lusió al desencantament, amic, és el subtítol del darrer llibre de Fernando Ónega i, al temps, el que millor expressa la sensació que vaig tenir mentre el llegia. D’aquest cronista –com li agrada presentar-se amb encert a si mateix– procuro no perdre’m gaire cosa, per la seriositat dels seus anàlisis i per la intel·ligent cadència de la seva veu en la ràdio, que formen part de la meva particular crònica d’accés a la professió que més m’agrada. 

Les Rambles són de tothom

M'he criat a les Rambles de Barcelona...

M’he criat a les Rambles de Barcelona, amiga, on vaig veure els darrers grisos carregant contra manifestants de pancartes diverses, els marines de color buscant l’escalf barat de la dona que els hi pugés a un piset i els primers transvestits. He viscut la degradació del Museu de Cera i la transformació de la vella església de Santa Mònica en l’actual Centre d’Art Modern. 

Dos dies de pluja a l’agost

Ja és casualitat, amic, que els únics dos dies que m’ha plogut en la primera quinzena d’agost hagi estat en dos cementiris. Dèiem l’últim adéu a Francisco –el iaio Paco pels meus fills– l’1 a Sabadell i el 9 a Agramunt al seu últim germà viu, Alfonso Fernández Rodríguez. Sis anys de vida es portaven i només vuit dies de diferència en la mort, sense poder acomiadar-se l’un de l’altre, posant punt i final a una generació de postguerra. 

Refieu-vos del professional

Si hi ha un lloc que visito cada estiu, amiga, és una llibreria, ja sigui a Lleida o en la població en què em pugui amagar uns dies. De casa, en tot cas, vaig sempre ben armat. Enguany, una relectura en honor al recentment desaparegut historiador i novel·lista francès Max Gallo; el seu Napoleón és un monument al rigor històric amb els polsims justos de ficció que ajuden a omplir aquells forats que la documentació no suporta. 

Coses de la (falta de) coherència

Primer de tot, amic, gràcies per no felicitar-me ahir. Ja saps que Sant Ignasi de Loiola –contra el qual no en tinc res– uneix en la seva figura dues institucions que no me són molt properes: Església i Exèrcit; però vaja, igualment agraeixo als que ho van fer, que no tenien mala intenció. Són coses de la coherència, que procuro portar de la manera més digna possible.