Que s’acabi ja!

Us desitjo la millor de les sorts per l'any que comença aviat.

Merda de 2016,  amic. Hem perdut éssers estimats i coses amb les que havíem establert lligams sentimentals molt més enllà de l’ús que ens donaven. I això que, al principi, tenia una certa esperança. De jove havia llegit sobre numeromància i cabalística, i la suma dels dígits d’aquest any nefast ens dóna el 9, un dels números màgics que, a més, es pot transvestir en el 6, justament com l’últim número de l’any. 

El carrer del tuit

El debat dels carrers és més complex que una bronca entre 'demagogs' i 'cacics'.
Foto: @CridaxLleida

En l’època en la que el relat públic es guanya a base de tuits, amiga, és complicat mantenir un debat sòlid d’arguments sobre la penúltima polèmica –en vindran més– a la ciutat de Lleida: els carrers franquistes. De fet, no considero la qüestió menor però sí més complexa que una bronca entre demagogs i cacics.

La corrupció com a valor afegit

La capacitat de modificar voluntats si regales un pernil...

Si alguna situació professional em fa respecte, amic, és la del creatiu publicitari que rep l’encàrrec de parir un anunci de perfums pel Nadal. És aquí on es posen a prova els grans fonaments de la publicitat, la capacitat per a situar un producte al bell mig dels interessos i inquietuds d’una societat fent que el valor afegit d’aquella mercaderia coincideixi amb les teves necessitats o aspiracions, que acostumen a ser més concretes que els eteris missatges perfumats. 

Del 6D al 23F

Aquella constitució es va repartir per totes les cases
poc abans del referèndum del 6 de desembre de 1978

Si regirés bé algunes caixes, amiga, trobaria aquell exemplar de la Constitución Española de tapes groguenques que es va repartir per totes les cases poc abans del referèndum del 6 de desembre de 1978. A les escoles ens donaren una versió reduïda amb dibuixets. Era al Colegio Público García-Morato (un as de l’aviació franquista) ara reconvertit en Centre de Recursos Pedagògics a les Drassanes de Barcelona. 

De Rita a Castro: el context

 Fidel deixà de ser el cabdill de la llibertat 

per la qual es va embarcar al Granma al 1956 

Ens falla el context, amic, i és una mancança greu quan es pretén resumir la vida d’una persona en un meme o en un minut sense paraules. No vull comparar les persones –incomparables!– però sí les reaccions. En quatre dies ens hem quedat amb els darrers anys de Rita Barberà (els del caloret) i en els primers temps de Fidel Castro (els del la historia me absolverá)... I els contraris ho han fet del revés. 

Vallverdú: una gala esgotada

Proposo repensar la gala de lliurament dels Premis Vallverdú.
Fotografia: Xiqui Porqueras (La Mañana)

Recordes, amiga, la que es va organitzar entre alguns benpensats de Lleida quan al 2004 es va transformar el desfasat sopar de lliurament dels Premis Vallverdú en una gala literària i cultural oberta a la ciutat? Divendres a la tarda, mentre assistia a la d’enguany, no vaig poder allunyar-me de la trista sensació que el model s’ha esgotat i ja no es pot estirar més. 

Ara toquen les batusses internes

Fins i tot al PP victoriós n'hi haurà de batusses

Mariano Rajoy ha obert el calendari dels congressos per a mitjans de febrer. Ja saps, amic, és aquell espai en el que la militància d’un partit polític aprofita per ajustar comptes passats i tallar l’herba sota els peus a qui identifiques com un problema per a la teva projecció personal.

Duel entre milionaris

Pendents del duel entre el vell playboy masclista
i l’antiga primera dama enganyada

Barack Obama no és negre, amiga, ni Hillary Clinton és dona... Fonamentalment són milionaris, igual que Donald Trump i la pràctica totalitat dels seus antecessors tant dins com a les portes del Despatx Oval. És la seva condició d’acumuladors de bitllets verds la primera que els hi obre el camí a la Casa Blanca, després ja entren en joc altres valors. 

Sobrevivint en l’extrem

Has de comptar fin a 140 abans de dir el que penses...

Vivim moments de reaccions extremes, amic, en els que els extrems troben l’altaveu ideal a les xarxes socials. Entenc que inventes una cosa (una tecnologia, una exposició, un assalt al poder, un article d’opinió, un debat d’investidura, una entrevista...) amb una intenció i que després la gent fa el que li rota. Ha passat sempre i la única aportació moderna, en tot cas, és que a bona part de la gent que viu al 2.0 cada vegada li rota més confondre la crítica amb l’insult, l’oposició amb la confrontació i la discrepància amb l’acusació. 

La castanya socialista

De 2006 a 2016 han passat de la Castanyada al Halloween...

El Dia de Tots Sants de 2006, amiga, Pasqual Maragall ens va fer anar a eleccions en plena Castanyada, les que van fer president l’actual senador del PSC José Montilla. Deu anys després, Mariano Rajoy podrà celebrar Halloween com a president del govern investit de totes les funcions plenes mentre els socialistes dolen la seva Nit de les Ànimes per evitar l’anunciada castanya a les urnes. Són coses dels temps canviants i de la mala gestió de les contradiccions internes. 

Enredats en l’abstenció

El gris PSOE ja no sap si és blanc o negre...

Abstenir-se és quedar-se al mig dels infinits grisos que existeixen entre el blanc i el negre, amic, i quan blanc i negre estan en guerra, qui paga el pato són els que no han pres partit entre un o l’altre. No és meu, li he llegit a Alfred Bosch a la seva novel·la Inquisito (Columna, 2006). 

L’artista global

Bob Dylan té 75 anys i està en constant reinvenció.
Jardins de Pedralbes, 2015. 

Segurament és el Premi Nobel de Literatura sobre el que més literatura s’ha escrit i que a més creadors ha inspirat, però ens el continuen presentant com un cantant. Mentre els Beatles arrossegaven masses a ritme de “t’estimo, t’estimo, t’estimo molt”, el petit jueu errant Robert Allen Zimmerman –que va falsificar la seva pobre biografia per no semblar el que era, el fill d’un venedor de rentadores– commocionava generacions escopinant coses com “no m’aixecaré de la teva tomba fins que no estigui segur que has mort” (Masters of War), “he memoritzat els noms del herois amb les pistoles a les mans i Déu de la seva part” (With God on our side) o “què sents ara que no ets ningú, que no tens llar, com una completa desconeguda, com una pedra rodant?” (Like a Rolling Stone). 

El dimoni es diu televisió!

La televisió és present en el 95,1% de les mateixes llars
on el 51,8% confessa que no ha entrat ni un llibre 

Dimarts passat, amiga, em preguntava quin és el dimoni que carrega els vots. Pensava trobar-lo als textos sagrats i el seu nom m’ha estat revelat en el baròmetre del CIS, aquell amb el que vam titular que “Es dispara la preocupació pels polítics”. Amb les presses (és ironia) ens vam saltar més del 60% de l’enquesta, la part que no va dels maleïts polítics sinó que radiografia quina és la mà que posa vots dins les urnes gràcies a diabòliques preguntes de l’estil “Amb quina freqüència llegeix llibres?”... 

Quin dimoni carrega el vot?

Ja té nassos que el canvi sigui una gran abstenció...
Imatge d'unes urnes solitaries a Hongria.

Les urnes les carrega el diable, amic. Sí, ho sabíem, però avui em pregunto quin és el dimoni que carrega els vots? Perquè és la única resposta que m’ajudaria a entendre tot el que ha passat aquest cap de setmana convuls arreu del món. 

El PSOE voldria tenir a Rajoy

La proposta federal podria ser l’únic fet diferencial,
però de federalistes, els socialistes, es diuen i no ho són.

Sóc el primer que entén, amiga, que Mariano Rajoy no pot ser el candidat del PSOE a la Moncloa. Per això comprenc el “no és no”. Però també sóc dels primers que al·lucino perquè Pedro Sánchez ha estat incapaç de superar el No per convertir-lo en un Sí alternatiu al PP d’entre la majoria del Congrés. 

Ambient irrespirable

M’he resistit massa temps a allò que tots els polítics són iguals.
Imatge: Forges

On està el límit de la paciència, amic? Barberá, Griñán, Camps, Chaves, Pujol, Matas, fills de Pujol, Bustos, Rato, Crespo, Rus, Gürtel, ITV, ERE, Pokémon, Púnica, Campeón, Pretoria, Clotilde, Palau... Tots aquests noms –més els que omplirien deu columnes el doble de llargues que aquesta– els llegim amb tinta que s’ha fet negra de podrida, i d’aquesta putrefacció emanen gasos que ens ofeguen a cada pàgina de diari que obrim. 

La moguda més grossa a Lleida

Allò que és impepinable és que a la capital del Segrià
mai s’havia viscut una mobilització d’aquesta magnitud.
Fotografia: Núria García / La Mañana

Es pot jugar amb la calculadora com cadascú vulgui, amiga, i és normal que davant qualsevol moguda els organitzadors unflin les dades (ho fan els ajuntaments amb els assistents a les fires) i els cossos policials les rebaixin (excepte les que munten els seus alcaldes). Però el joc de despropòsits de diumenge a Lleida és dels que fan més època que la pròpia manifestació, la més gran de la història per molt que es miri amb les partidistes ulleres fosques. 

L’Escolar i la vaca ‘Margarida’

Divendres a la nit ens va reunir en un homenatge a la vaca
i tot el que significà aquells anys de lluita

En Manel Escolar, amic, va ser un dels líders agraris més emblemàtics de la dècada dels 90 del segle passat. En la memòria col·lectiva de Lleida fa parella amb la vaca Margarida, autèntica icona de les protestes del sector lleter que lluitava per evitar que la PAC es carregués el que després va enfonsar un bichito anomenat prió, que tornà boges a les vaques i als vaquers en una espècie en extinció. 

Punts d’acord i puntets de tírria

No hi ha res a fer entre Rajoy i Sánchez, ni ara ni abans.

Tenim assumit, amiga, que les relacions personals marquen sobremanera les polítiques en l’àmbit local. Moltes iniciatives, mocions, pactes o desacords s’expliquen abans per la tírria o simpatia que es poden tenir els actors públics que per estratègies llargament madurades. Això passa a Lleida, Valls, Figueres i Sant Vicenç dels Horts. És a dir, a tot arreu. 

Nens en guerra i fotos de nens

14 milions de menuts a l'Orient Mitjà estan patint

Tinc molts dubtes, amic, sobre les fotografies de nens víctimes de les guerres. Dubtes sobre el seu ús, tot i que entenc que aquestes imatges –de les més cruels que poden veure uns pares o uns padrins– poden ser eines potents per a conscienciar en contra de la barbaritat. Però, no estem ja en contra –tu, jo i la immensa majoria dels que ens estan llegint– de tot conflicte bèl·lic? 

Ja tenim Govern?

Que siguin ells els primers en ser seriosos, no?

Ha estat, amiga, la pregunta de l’estiu en retrobar familiars i amistats. Bé, la segona, que la primera és sempre aquella de “et veig millor”, afirmació feta amb un escaire interrogatiu d’una certa mala llet... Entre parèntesis: familiars i amistats dels periodistes també es pensen que sabem més del que publiquem i que ho abocarem tot entre clara i clara a peu de la platja. 

Sense mesurar el temps



Assaborir els minuts molt més enllà dels seus objectius 30 segons


Suposo que des d'un punt de vista objectiu, amic, el temps és el que és. Però la seva mesura cronològica la fem en funció de les percepcions personals i et puc assegurar que aquests dies en tinc aquella que et permet assaborir els minuts molt més enllà dels seus objectius 30 segons; aquella que et permet, fins i tot, donar-li tombs a una frase que superi un tuit o un titular.

Quan el llibre és un llibre

En el moment que PP i PSOE es neguen ni tan sols a parlar amb CiU i PNV
 l’equilibri es trenca, i amb ell les pàgines del llibre

No he llegit cap llibre, amiga, que pugui ser interpretat en un únic sentit de ferro. Bé, si traiem als gihadistes amb l’Alcorà i als líders del PP amb la Constitució. Però ves per on, aquesta mateixa rigidesa amb la que et foten el llibre pel cap són capaços de saltar-se-la quan els hi convé. 

La memòria traïda a sixena

És prou evident com aquelles peces salvades dels rapinyaires
han estat objecte de la màxima cura i dignificació museística.
Foto: Núria García

Més enllà de disquisicions jurídiques, amic, la insòlita decisió de trencar la unitat de les col·leccions artístiques del MNAC i el Museu de Lleida és una traïció a la memòria històrica. I comparar els esforços per salvar el llegat artístic del passat, de manera transparent i pagant, amb un espoli és una ofensa que només pot estar suportada per les mateixes fosques estructures d’estat que encara es resisteixen a tornar els originals d’aquells documents robats en la guerra per a reprimir persones. 

‘Tila’, nova vida per a la ‘Puceta’

 La Puceta, una cadelleta que un desaprensiu va llançar,
juntament amb els seus 5 germanets, en un forat de reg a Fraga

Vaig llegir, amiga, que les ferides de l’ànima es poden recosir, però els forats no es reomplen: Ens toca fer-nos més grans i complerts com a persones i, així, el buit aparentment es fa més petit i és més suportable. Dolguts encara per la sobtada mort de la Kira, ens assabentem de la trista història de la Puceta, una cadelleta que un desaprensiu va llançar, juntament amb els seus 5 germanets, en un forat de reg a Fraga.

La revolució noudemòcrata

El diable va actuar en forma de primera proposta errònia
de dos noms horrorosos per a la cosa.

Ja saps, amic, que els congressos dels partits els carrega el diable. Com s’ha posat les botes aquest cap de setmana! Després de parlar amb assistents al funeral de Convergència i el bateig del Demòcrata trec la conclusió que les bases del vell partit d’ordre –que se’ls havia fet vell per desgast no per cronologia– van veure que una altra democràcia interna era possible i que als dirigents se’ls pot rebatre... Més quan et diuen que en l’interregne entre la mort i el naixement no hi ha jefes. 

Una llàgrima per la Kira

La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Em disculparàs, amiga, però avui no em surt un article, avui em cau una llàgrima tan llarga com és aquesta columna. La Kira ens ha deixat un enorme forat a l’ànima. 

Des del mateix dia que va entrar a casa –només fa set anys– va decidir que no volia ser tractada com una mascota i es va guanyar –amb la seva gentil tossuderia de Labrador– la posició d’un més en la família: la més petita, la més mimada, però, alhora, la que repartia més amor en cada un dels seus gestos. La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Com es fan estimar... em dius. Sí, i alguna cosa més. Amb el temps te n’adones que els horaris familiars estaven organitzats al voltant dels passejos amb ella, i la quantitat de petits detalls quotidians que quedaran eternament lligats a la seva memòria: l’alegre tikitikitiki baixant el seu negre lluent escales avall per saludar-nos quan arribàvem a casa, fos l’hora que fos. 

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar? I qui rebrà les visites, tan convençuda que estava ella que venien a veure-la? Mai hauria pensat que podria escriure tot això sense trencar el teclat. És dimarts, comencem la setmana, i no és una bona setmana:(

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar?

Article publicat al diari La Mañana el 5 de juliol de 2016

Conservadors davant el risc

Millor Llorens que arriscar un cèntim de PAC.
Foto: Tony Alcántara 

24 hores després de les eleccions, amic, no és temps suficient per a començar a parlar de pactes. Però els periodistes –i bona part de la ciutadania– tenim pressa per saber què passarà a partir d’ara, i més tenint pressent els antecedents. 

El tauler, la fitxa i la ‘bolita’

En aquests jocs ràpids, sempre guanya qui mou la mà.

Aquesta és la setmana decisiva, amiga, per apurar les estratègies del complexe joc polític estatal. I com que això de Catalunya s’ha convertit en la clau de la governabilitat espanyola, serà la setmana en la qual s’examinarà –també– l’enrevessat tauler català. Ahir ho va començar a fer La Vanguardia (que, per cert, ha canviat de proveïdor d’enquestes) amb un sondeig en clau de possibles eleccions al Parlament la tardor vinent. 

El factor Puigdemont

Puigdemont és el primer President que no ha matat per ser-ho...
I sap tocar la guitarra... Foto: Rac1.

Manta vegades m’has sentit a dir, amic, que els polítics no són extraterrestres. És per a dir que surten des de dins de la societat i que, per tant, gaudeixen de les mateixes virtuts i pateixen dels mateixos defectes que tots nosaltres. Avui a la frase li dono una dimensió que evitem per obvia: els polítics també són persones humanes. El factor humà l’oblidem massa sovint. 

Una pantalla enrere

Les diputades de la CUP, soles, en finalitzar el pla del Parlament.
Foto: @Cati_Politica

Amb absolut respecte a les CUP per a decidir les seves línies d’acció, però sense acceptar cap lliçó d’ètica, coherència, valentia i radicalitat, cal que es reconegui que les 10 ahir van liquidar l’actual fase del Procés. No el Procés en sí –aquí tenen raó– sinó la fase actual després d’haver passat la pantalla del Dret a Decidir i tenir el primer Govern independentista de l’actual història de Catalunya. 

Un pa a mig coure

Això dels Pressupostos i la Legislatura de la Ruptura és un pa a mig coure.
Fotografia: Parlament de Catalunya

Tal i com em deia el pare, amiga, això dels Pressupostos i la Legislatura de la Ruptura és un pa a mig coure. Ser fill de forner i, durant molts anys, forner en funcions et fa aprendre que per molt que corris el pa no és pa fins que no s’hagin complert determinades fases i que totes elles requereixen del seu temps propi. 

Si no estàs amb mi...

El sectarisme conspiranoic ha creat la perversa
"si no estàs amb mi, estic en contra teva"...

El problema, amic, comença quan derives aquella famosa frase de “amb mi o contra mi” en la perversa versió de “si no estàs amb mi, estic en contra teva”... És una qüestió de matisos, però cada dia veig més actituds basades en aquesta falta de consideració cap a l’altre. Perquè més enllà de l’apel·lació a la meva llibertat està l’obligació de respectar la teva llibertat, també. 

Un any tancat entre urnes

Aquí estem tancats entre debats, interminables debats
més propis de cambres legislatives que d’òrgans executius.
Fotografia: Tony Alcántara

Un any ha passat ja, amiga, d’aquelles eleccions municipals que van marcar l’inici d’un temps de canvis i, al temps, un cicle electoral mal resolt a tot arreu que ens manté tancats entre urnes. 

Maig en festes

En realitat, només 1 dels 12 mesos de l'any
deixem de ser 'sositos' a Lleida

Sé que em fico en un berenjenal, amic, però aquests dies no he parat de pensar que, potser, el maig ja ha quedat ben saturat per a la ciutat de Lleida. El comencem amb la Feria de Abril i la Fira de Titelles, el seguim amb les Festes de Maig, que empalmem amb els Moros i Cristians per acabar amb l’Aplec del Caragol... 

#FestaMorosiCristians Saïda rendeix-te

Cristians! Traieu els mòbils i féu retuits
fins que li cremin els turbants a aquests moros descreguts.
Foto: Paeria

Com que uns quants –tampoc no molts per a ser sincer– m'han demanat poder llegir el text de les Ambaixades de la Festa dels Moros i Cristians (que es van recrear dissabte 14 de maig a la plaça Paeria), aquí us el deixo:

AMBAIXADES MOROS I CRISTIANS 2016

(A la finestra de la Paeria no es veu ningú esperant, mentre l’abanderada dels Cristians va entrant a plaça... )

Abanderada: Eh! A dalt del castell! Amb l’enrenou que estem fent, ningú no surt a rebre’ns? Si que en sou de confiats, moros...

(La Raia de Madina Larida es fa de pregar una mica... Surt com amoïnada... I mirant de tant en tant cap a dins)

Raia: Eh... (mirant cap a l’abanderada) Un moment, sisplau... (torna a desaparèixer un moment de la finestra)

Abanderada: Ara em dirà allò de “Vuelva usted mañana”... Què li han fet a la meva ciutat, Mare de Déu del Blau!

Campanyes més barates?

Si jo fos impressor estaria emprenyadíssim, perquè ja sé que em toca el rebre,
a mi i els meus treballadors

Tothom clama per fer la campanya electoral més barata, amiga, amagant que quan diuen estalvi en realitat estan parlant de retallades al teixit productiu, un altre eufemisme per no haver d’escriure “empresa privada”. Ens diuen que no ens podem permetre 130 milions d’euros en una campanya i per això els partits –culpables de les noves eleccions– anuncien sacrificis. Però, en què reduiran? 

De què parlarem fins al 26J?

Fa tres setmanes encara penjava aquest cartell a Pardinyes...

Tornem ha estar convocats, amic, i per arrodonir-ho, aquí les eleccions coincidiran amb el Pont de Sant Joan. Podríem fer la broma fàcil de per a què servirà la propaganda electoral: alimentar fogueres! Però em temo que tampoc no n’hi haurà tanta com per a mantenir moltes flames. Total, de què en parlarem fins al 26 de juny? 

Paradoxes de l’empat infinit

Els que decidim restem en mans dels que s’han cansat!

És culpa meva, amiga, per trencar la norma de no apostar ni participar en juguesques. Avui estic més convençut que he perdut un dinar, confiat en què d’una manera o una altra hi hauria govern a una Espanya que està descobrint la pluralitat i no troba una altra resposta que dir-li a la ciutadania que ha votat malament i ha de rectificar. La paradoxa és que qui me l’ha guanyat desitjaria pagar-me el dinar abans d’embolicar-se en una nova campanya electoral.

Llibres, editors i llibreters

Un llibre, com el de Roser Gort que dissabte regalem amb el diari,
és fruit d’una cadena llarga d’actors.
Fotografia: Lidia Sabaté

Ja saps, amic, que tinc la mania que el de Sant Jordi és l’únic dia de l’any que procuro no comprar llibres. Aquesta frase m’ha donat mal de caps, ja que una vegada es va interpretar com un boicot a la Diada del Llibre. Res més lluny ni del meu ànim ni de la meva passió per aquell objecte que no porta cap botó per apagar-lo. 

Mira que si ara empaten ells…

Per què no es qüestionen si les seves direccions s’han equivocat
en no voler ni parlar d’un Tripartit a Madrid?

A tu, amiga, que t’agraden més els guions que els actors de les sèries, segur que t’encantaria que la consulta a les bases de Podemos acabés amb un empat exacte per anar tancant el cercle malèfic. S’ha establert un inexacte paral·lelisme entre el que està passant a la política espanyola i el que va passar a la catalana. 

Sobre això del postureig

Els ajuntaments són òrgans executius i no debaten de lleis.
Fotografia: Lídia Sabaté (La Mañana)

Fa un temps et deia, amic, que als plens de la Paeria no calia perdre molt de temps per explicar el vot. Si en tres minuts no ho has deixat clar és que no ho tens clar. Els discursos és millor deixar-los per a quan tens un públic disposat a escoltar i, fins i tot, replantejar-se les seves idees perquè els hi has tocat un no-sé-què que mai abans havien valorat. 

Si ja tenim el Corte Chino...

Que aixequi la mà qui no hagi anat mai a comprar
a una gran superfície comercial

Et recordes, amiga, del dia que vam coincidir a l’Ikea de Badalona? “Només mirem quatre cosetes”, ens vam dir els dos. Més o menys el mateix que vaig repetir en passar la zona de les cuines amb un altre lleidatà que també estava de pas. 

Històries d’aquella mili

Encara no hem queda clar si les reaccions contra els uniformats
són perquè són militars o espanyols...

Escolta amic, aquests dies està sent polèmica la presència en algunes fires de l’Exercit (espanyol, perquè no en tenim cap altre, clar); i de les reaccions contra els uniformats encara no em queda clar si és perquè són militars o espanyols... També vaig patir la mili, aquell sistema d’esclavatge per a joves a mans de comandaments xusqueros, tan analfabets com corruptes la majoria, hereus d’una estructura que enlloc de defensar la ciutadania tenia l’encàrrec polític de vigilar-la. 

Puntada de peu al mes de febrer

No és cap drama canviar de dia aquesta columna
i deixar d'emplaçar-nos al dilluns següent

Si gratem una mica en la història d’allò que sembla inamovible descobrim que tot es mou per decisions mundanes que d’altres després modificaran. Més o menys és l’argument amb el que el meu amic m’ha convençut que no era cap drama canviar aquesta columna de dia i deixar d’emplaçar-nos al dilluns següent. 

Amb ploma femenina

A partir de demà, Dia de la Dona, 

la columna de La Contra de LA MAÑANA 

l’escriuran set dones tots els dies de l’any

Sóc poc partidari dels dies mundials, però entenc que serveixen per a que –ni que sigui per un dia a l’any– es visualitzi de manera generalitzada l’existència d’un problema. Però el Dia ni ho arregla ni contribueix a que l’any següent no necessitem tornar a recordar que hem de celebrar un nou dia mundial... 

Coses de les paraules

Poses “política” al costat de la “mare” i t’apareix la “sogra”... 

Friso per saber què és “canvi polític”

Com que avui és un dia anormal, que al calendari només apareix cada quatre anys, es deixa per demà l’inici d’un debat d’investidura que serà un show per a semiòlegs, aquells que gaudeixen amb les manipulacions calculades del llenguatge. 

Conflictes entre veïns

Recorren a la via judicial i les administracions, 

i als mitjans s’ens posa pel mig

Sabem que no n’hi ha bronca més desagradable que aquella que es produeix entre parents, però també intuïm que –en la majoria de les ocasions– el marc familiar és precisament el que ajuda a poder superar-lo. Diferents conflictes entre veïns a la ciutat ens mostren que aquest és l’estadi anterior al consanguini en el nivell de l’escala que mesura els terratrèmols socials. 

Ganivets de plàstic

Les formes en política ajuden a reforçar o afeblir les paraules que es defensen

És inevitable que el rivals hagin de coincidir en algun dinar o sopar. És aquell moment en el qual els acompanyants desitgen que els coberts siguin de plàstic, per evitar que en cas de crisi la sang no corri... S’imaginen ser-hi entaulats en mig de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez? Segur que Albert Rivera, el primer que mira són els ganivets...