Els set del PSC

L'aparell surt reforçat del Consell Nacional del PSC.
Fotografia: lavanguardia.com

Democràticament i lliure el PSC ha decidit: “No volem caure en l’error de portar al Congrés dels Diputats iniciatives polítiques de les que ni tant sols s’hagi garantit prèviament la seva presa en consideració”. Així es diu al punt tres de la resolució aprovada més que majoritàriament al Consell Nacional de diumenge i que aquí podeu consultar de manera íntegra. Si és tota una declaració de principis d’acció política espero que a partir d’ara els senyor del PSC no presentin a cap Parlament ni cap Ajuntament cap proposta que prèviament no hagin pactat que la guanyaran...

El virus de la girafa

Com deia una bona amiga, hem convertit el nostre Facebook en un National Geographic

Sempre que parlo de la influència a les xarxes socials explico la que anomeno doble paradoxa de la Marca Espanya i l’Alcalde de Jun, dos casos reals que ens ajuden a no pontificar sobre la importància del 2.0 en la nostra vida real. Van succeir amb pocs dies de diferència: El que era número dos de l'organisme públic 'Marca Espanya', Juan Carlos Gafo, va haver de dimitir per un tuit en el que deia “Catalanes de mierda. No se merecen nada”. Tenia 40 seguidors a Twitter però les seves paraules li varen costar el càrrec després de llegir-les milers de persones. Per un altre costat, José Antonio Rodríguez, alcalde del petit poble de Jun, a Granada, però amb més de 230.000 seguidors a la xarxa de l’ocellet, no va poder aconseguir els 6.860 avals necessaris per optar a les primàries del PSOE andalús. Veieu la paradoxa? Doncs a partir d’avui hauré d’explicar també el virus de la girafa...

El benestar de l’Estat que ens fa estar mal

2.500 persones a Lleida reben un suport que perilla per falta dels ajuts.

Mentre uns auguren la mort “oficial” de la recessió i d’altres encara busquem una mínima presència de llum al final del llarg i fosc túnel que sabem que tenim pel davant, totes les dades que es van inundant confirmen la defunció de l’Estat del Benestar. I que se m’entengui bé, l’Estat del Benestar no és un sistema de països rics i capritxosos, no! És precisament la condició per fer rica una societat moderna i occidental, en la qual els que estem millor contribuïm a que els altres puguin tendir a millorar la seva situació perquè és just. Només perquè és just!