Translate

divendres, 14 d’octubre de 2016

L’artista global

Bob Dylan té 75 anys i està en constant reinvenció.
Jardins de Pedralbes, 2015. 

Segurament és el Premi Nobel de Literatura sobre el que més literatura s’ha escrit i que a més creadors ha inspirat, però ens el continuen presentant com un cantant. Mentre els Beatles arrossegaven masses a ritme de “t’estimo, t’estimo, t’estimo molt”, el petit jueu errant Robert Allen Zimmerman –que va falsificar la seva pobre biografia per no semblar el que era, el fill d’un venedor de rentadores– commocionava generacions escopinant coses com “no m’aixecaré de la teva tomba fins que no estigui segur que has mort” (Masters of War), “he memoritzat els noms del herois amb les pistoles a les mans i Déu de la seva part” (With God on our side) o “què sents ara que no ets ningú, que no tens llar, com una completa desconeguda, com una pedra rodant?” (Like a Rolling Stone)

Amb un bon grapat de Grammys (per creacions tardanes i no pels clàssics que van transformar la música popular) i un Oscar a la millor cançó (no per la immortal Knockin’ On Heaven’s Door, que, a més, només sonaven els primers acords a Pat Garrett & Billy the Kid), ara els il·lustres acadèmics suecs li han concedit el Premi Nobel de Literatura a la principal creació de Zimmerman: Bob Dylan, per “haver creat una nova expressió poètica dins la gran tradició americana de la cançó”. 


És un artista global. Es va atrevir amb una novel·la de ficció –Taràntula, d’infausta memòria–, va dirigir una pel·lícula –Renaldo&Clara, que millor oblidar– i, sobretot, ha anat cremant públics a base de transformar-se constantment: “No sóc jo el que estàs buscant”, ens va dir fa temps... I sense ell, no existirien molts dels que avui es burlaran del guardó. Al 1964 va conèixer els quatre Beatles, els va fer un porret i va tornar a canviar els temps.

Article publicat al diari La Mañana el 14 d'octubre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari