Translate

divendres, 11 de gener de 2013

L'estrella de Duran i Lleida



Sobre el cas Pallerols, o cas Unió, o cas Treball, o cas Duran (que són els diferents noms amb els que periodísticament s’ha anat denominant aquest llarg procés judicial) recauen tots els ets i uts més simbòlics possibles del que avui en dia és una part de la política catalana. Insisteixo: una part de la política. Admeto: la més visible, perquè és la que més poder ostenta. Aquí no parlem només de finançament irregular dels partits polítics, parlem també de la vergonyosa lentitud de la justícia, de com un procés públic es pot pactar en un despatx, de la utilitat perversa que es pot fer de diners públics per a programes socials com la formació dels aturats, de les guerres pel poder intern als partits polítics, de les relacions entre organitzacions que veuen la palla a l’ull aliè però no la biga al propi, i de com un lideratge personal pot caure en picat d’avui per demà arrossegant en la seva davallada el seu partit i tot un procés polític molt més ampli... Massa coses, potser per un espai tan curt.


Josep Antoni Duran i Lleida és el polític més incombustible del panorama català, espanyol i europeu des que al 1979 va ocupar el seu primer càrrec públic: tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Lleida en el primer govern municipal de la democràcia restaurada. Sí, Duran va compartir govern amb Siurana i després va ser el primer delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i ha estat diputat al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu. Va ser conseller de la Generalitat i, en dues ocasions, vicepresident de la Internacional Democratacristiana.

Sembla evident que ningú no fa aquesta carrera ignorant el que passa al seu voltant més immediat. En aquestes tres dècades llargues de dirigent de primera fila ha liderat infinitat de vegades el rànking del polític millor valorat a tota Espanya, ha sonat com a ministrable en gabinets tant del PSOE com del PP i ha demostrat ser un bon jardiner: l’herba al seu voltant mai ha aixecat cap... Hàbil, molt hàbil, Duran sempre ha guanyat per golejada els envits que cíclicament li plantejaven els diferents sectors crítics que dins d’Unió s’atrevien a obrir la boca i posar en dubte el seu lideratge.

Clar, amb aquest historial qui pot pensar ingènuament que Duran assumirà personalment tota la responsabilitat política de l’únic cas de corrupció en el qual el partit polític beneficiat reconeix davant el jutge que aquells diners públics destinats a ús social van anar a parar a les serves arques?

Però hi ha un factor a no menystenir en aquest moment: L’estrella de Duran brilla menys des del passat 11 de Setembre. La seva habitual ambigüitat se li va tornar més incòmoda en les setmanes prèvies a la manifestació, es va anar complicant durant la passada campanya electoral i, fins i tot, es va convertir en un dels factors que van frenar les aspiracions del candidat Artur Mas. El resultat de les eleccions i el pacte de CiU amb ERC l’han transformat en el tercer en discòrdia, i el pacte amb el fiscal per no haver de declarar dins d’un jutjat l’han convertit en el punt feble del procés sobiranista.

Sí, ja sé que aquestes coses no es poden lligar amb la corrupció, que és del que es parla, però (i que ningú no s’ofengui ara amb la comparació odiosa i exagerada que faré) Al Capone no va ser detingut pels seus presumptes crims sinó per evasió d’impostos... Ni dic ni insinuo que Duran sigui un mafiós, afirmo que si no vol plegar ara assumint les responsabilitats polítiques d’un cas confés de corrupció al partit que lidera de manera unipersonal, potser faria bé de plegar d’aquí uns mesos per no destorbar el camí cap a la transició nacional encetat per una majoria del Parlament de Catalunya. 

Fet així, el seu final públic serà el mateix però la ciutadania perdem una altra oportunitat d’acabar amb la impunitat de la que es beneficien els casos de corrupció que taquen ja tots els nivells d’administració pública.

3 comentaris:

  1. Hola, bona nit:

    Tinc 40 anys, despres de llegir el teu article vaig corrents a preguntar-li al meu pare d'han surten el diners per pagar l'hipoteca,la llum, l'aigua, el menjar de casa.
    Jo tambè com amb Duran no ho sè.
    Salutacions

    ResponSuprimeix
  2. Doncs millor no preguntar, així sempre podràs dir que no ho saps sense necessitat de mentir... He!

    ResponSuprimeix
  3. D'acord, però el dia que falti el meu pare per desgracia, com ho farè, perqùè treballar no en ser.
    Potser es el problema que tè el Sr.Duran i LLeida.

    ResponSuprimeix