Translate

dilluns, 14 d’octubre de 2013

El míting més delirant de Max Cahner

Max Cahner ha mort als 76 anys. Fotografia: Cristina Calderer / Diari Ara 


Vaig conèixer Max Cahner l’any 1994 en el decurs del míting probablement més delirant al que els dos, ell com a polític i jo com a periodista, havíem assistit fins a la data. No recordo el poble del Segrià on es feia, però sí que al que fou primer conseller de Cultura de la Generalitat amb Jordi Pujol el va haver de rescatar Víctor Torres d’un públic desconfiat, molt desconfiat. Dos anys després, en Torres es va haver de menjar, amb molt disgust, algunes de les paraules que aquella nit va dir plenament convençut.


Cahner liderava un petit partit fundat per ell mateix en marxar aïrat de Convergència, Acció Catalana, i va segellar una coalició electoral amb l’ERC d’Àngel Colom de cara a les Eleccions Europees d’aquell 1994. Intel·lectual compromès amb una Catalunya independent, l’exconseller era el cap de llista i Esquerra posava tota la seva estructura (l’estructura d’un partit petit) al seu abast. Vagi pel davant que el resultat electoral va ser nefast i no va sortir elegit eurodiputat.

L’Esquerra del 94 tenia dues estrelles: Colom, que cinc anys abans liderà la revolta dels més joves contra una direcció massa entregada a Convergència, precisament en un congrés nacional celebrat a la ciutat de Lleida, i Pilar Rahola, diputada a Madrid que posà de moda, entre d’altres, aquella expressió de “ciudadano Juan Carlos”, adreçada al Rei d’Espanya.

Doncs bé, en aquest marc Max Cahner donava un míting en una petita població del Segrià. Mítings d’aquells que els periodistes no acostumem a cobrir, massa afeccionats com som als grans xous polítics. Havia concertat una entrevista amb el candidat i ens va semblar que era un bon moment fer-la en quant acabés aquest acte, previsiblement ràpid.

Si la gent estava convocada a les vuit del vespre al local social del poble, eren les nou i la comitiva encara no havia arribat de Barcelona. Vaig agrair que no ens posessin la rebregada excusa que havien punxat a la Panadella i ens van confessar que s’havien perdut, que no trobaven el poble. (Encara em fa més mal no poder recordar quin era!!! Mil disculpes...)

Cartell de les Europees de 1994.
Fotografia: Dipòsit Digital de
Documents de la UAB
Certament, poca gent l’esperava i menys en quedà quan arribaren. Però els que van esperar van voler cobrar-se de la peça. Era un grup de quatre o cinc veïns d’edat avançada que s’adreçaven amb admiració i respecte a Víctor Torres, una icona de la resistència republicana que aquella nit va mostrar una paciència infinita.

No feia ni 10 minuts que el candidat Max Canher havia començat a parlar que un dels assistents el va interrompre amb una pregunta directa: “Tot això que diu està molt bé, però no entenc una cosa: jo votaré ERC i si guanya l’escó se’l queda el seu partit, no?”. El candidat, sorprès, intenta explicar el sentit d’una coalició electoral... No li deixen, un altre s’aixeca: “Quines garanties tinc, jo que sóc republicà de tota la vida, que després no ens deixarà tirats?”.

El candidat comença a mirar a la primera fila, de fet només n’hi havia tres de fileres: la gent del partit, els assistents i la última, ocupada pel fotògraf que m’acompanyava i jo que ja havia decidit que l’entrevista m’interessava ben poc.

A partir d’aquell moment, els quatre o cinc veïns comencen a discutir entre ells sobre els oportunistes en la política, un li espeta a Cahner que “si es va marxar de Convergència perquè m’he de creure que tampoc no ens abandonarà a nosaltres!”, un altre pregunta “on és el Colom?”, i de la primera filera comencen a fixar-se només en mi i la velocitat amb la que anava anotant a la llibreta...

Davant l’astorament d’en Cahner i la paràlisi dels joves d’ERC, Víctor Torres s’aixeca. La seva figura imponent va ser prou per fer callar tothom. Es posa davant la taula que ocupava el candidat i ell solet fa el míting. Els diu que entén els seus recels però que Esquerra necessita trencar les seves fronteres electorals i disposar dels millors independents.

En aquest punt Torres treu a passejar el totem del moment: “No teniu millor prova que la Pilar Rahola? Es va presentar com a independent al Congrés dels Diputats i no hi ha cap altra persona ni vell militant que representi millor que ella els principis d’Esquerra! Doncs en Cahner farà el mateix, serà la nostra Rahola al Parlament Europeu”.

I aquí va acabar el míting... Tots teníem pressa per marxar. Jo el primer, per escriure una crònica que no teníem prevista al diari, en Cahner per poder sopar i en Víctor Torres per oblidar l’enrabiada que portava amb un públic que va trobar desconsiderat.

Dos anys després, Pilar Rahola i Àngel Colom van protagonitzar l’espantá cap el Partit per la Independència i Víctor Torres em confessà més tard que un dels assistents a aquell míting li va arribar tirar en cara la defensa que va fer de la Rahola...


Avui,a l'edat de 76 anys, en Max Cahner ens ha deixat

2 comentaris:

  1. El problema de siempre, la gente en los partidos se piensan que
    sin ellos estos no existirian,( los que alguna vez han sido cargos),
    enrealidad no se dan cuetan que ellos son instrumentos de una marca, pero siempre hay escepciones, miren a nuestro amigo cascos. a rosa diez. y a que viene esto,! y lo otro que as escrito,solo se trata de un recuerdo tuyo de una persona hoy difunta., que relevancia tiene hoy ?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Només és el record d'una anècdota, sense cap altra pretensió...

      Suprimeix