Translate

dimecres, 23 d’octubre de 2013

No és el mateix una bala que una paraula

Els ministres de l'Interior i de Justícia. Fotografia: Republica.com


Puc entendre perfectament l’angoixa, el desassossec i l’emprenyada de les víctimes dels terroristes que ara aniran sortint en llibertat mercès a una decisió tècnico-judicial del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Cap jutge, cap llei ni cap interpretació de les lleis pot retornar el somriure trencat per una bala o una bomba. Ho entenc, sense escletxes! Però sóc incapaç de sentir la mateixa empatia per aquest govern del PP que amaga les seves decisions ideològiques darrera tecnicismes legals. Ara, una altra interpretació tècnica de les mateixes lleis li ha donat una contundent puntada de peu a la seva ideològica manera d’afrontar els conflictes.


Estem massa acostumats a aplicar solucions provisionals als problemes que, per desgràcia, acaben enquistant-se com a definitives. És el que ha passat amb la doctrina Parot, una idea amb la qual colar per la porta del darrera la cosa més semblant a la cadena perpetua sense atrevir-se a afrontar el debat polític i social d’un canvi legislatiu com aquest. Aclarir que aquí els únics responsables no són els governs del PP, també els del PSOE i diria que pràcticament tot l’arc parlamentari. Entenc a aquella germana d’un assassinat per ETA quan deia que “el problema no el tenim amb els jutges sinó amb els polítics”...

No hi ha discussió: No és el mateix matar una persona que a 23. No és el mateix arrabassar la vida d’algú en un moment de dubtosa ceguesa que formant part d’un pla premeditat per causar el major mal possible.

No hi ha discussió: És un contrasentit que una persona condemnada a centenars o milers d’anys de presó doni per extingida la seva responsabilitat penal als 25, 30 o, diria, 40 anys. Sigui un terrorista o un violador multi reincident.

Però, per a mi, tampoc no hi ha discussió: No és el mateix assassinar un regidor democràticament electe que al cap de govern d’una dictadura. Ambdós fets causen el mateix dolor personal, i ho respecto de manera profunda, però no és el mateix ni políticament ni social.

I, per a mi, tampoc no hi ha discussió: Igualment d’històricament condemnables són les morts criminals d’uns frares a la vorera d’una carretera que l’afusellament sense pietat d’un president de govern il·legítimament derrocat.

És a partir d’aquestes constatacions, que no negaré que són ideològiques, que se’m tanquen els canals d’empatia amb qui s’acull a estretes interpretacions tècnico-jurídiques per imposar la seva visió ideològica vestida de realitat legal inamovible.

Les lleis estan per a complir-se inamoviblement, ens diuen, sense permetre l’opció d’interpretar-les al caire de la realitat social canviant i posant-les pel davant i per sobre de la voluntat popular. Amb aquesta estreta i feble justificació, s’han atiat de manera premeditada odis, fòbies i irracionals sentiments primaris contra aquells considerats contraris als seus interessos partidistes.

Aquest principi ha servit per utilitzar les víctimes del terrorisme contra l’altre partit, per recollir signatures per tota Espanya contra les aspiracions del poble de Catalunya, per evitar que l’altre presideixi un acte públic estant a casa o per callar davant corruptes que surten indemnes per algun tecnicisme judicial.

No és el mateix demostrar voluntat política per resoldre un conflicte que titllar de vençuts els que seuen a dialogar, negociar i pactar. No és el mateix.

Simpatitzo amb la ideologia abertzale però abomino, i sempre ho he fet, de la violència injustificada i irracional que ha condemnat la societat d’Euzkadi a una tensió insuportable en democràcia. Per això puc dir que no es pot aplicar el mateix criteri a Inés del Río que a Arnaldo Otegui. No és el mateix.

No hi ha discussió: No és el mateix ser independentista que terrorista; no és el mateix estimar Catalunya que odiar Espanya; no és el mateix cobrar una feina de 30 euros sense IVA que parar la mà per portar-se a la butxaca sobresous milionaris durant anys; no és el mateix que uns encaputxats cremin una foto que altres encaputxats agredeixin representants de la ciutadania; no és el mateix una majoria que recorre el país en favor d'una opció democràtica per al seu futur que una minoria que es planta en una plaça per evitar que els altres votin...


Tanta confusió deliberadament absurda és la que em manté marejat. Per a mi no és el mateix la dona d’un guàrdia civil assassinat que el ministre de l’Interior. Potser per a ell jo sóc igual que Txiquierdi... Igual el problema d’empatia no el tinc jo.

Cap comentari:

Publica un comentari