Si ara no parlés de Josep Antoni Duran i Lleida diria que li ha anat bé el providencial viatge a Xile en mig del tsunami del cas Pallerols. Però tractant-se de Duran, he d’afirmar que ha sabut aprofitar molt bé la seva estada americana per tornar carregat de ganes de brega. En menys de 24 hores ha estat entrevistat per dos veterans periodistes: Júlia Otero a Onda Cero i JordiBasté a RAC1. En Duran ha aconseguit que de corrupció es parli als moments finals de les entrevistes perquè ja no és el tema, ha estat prou hàbil per fer tornar les mirades cap a als dubtes del procés pel dret a decidir. Brillant, com sempre!
Mentre era a Xile ha obligat Convergència i Esquerra a fer una reculada
tàctica en la declaració inicial sobre l’Estat propi que ha de debatre el
Parlament, fent prevaldre la seva condició de tercer en discòrdia, i ha plantat
Oriol Junqueras i Artur Mas en la que hauria estat la primera trobada en
profunditat dels líders de les tres principals forces polítiques catalanes. L’embolic
del pacte amb Fiscalia pel cas Pallerols queda en segon terme quan l’actualitat
es mou a la velocitat que marquen els moviments informatius del segle XXI. Duran diu no trobar-se còmode dinant amb qui li acava de demanar la dimissió, en al·lusió al republicà. Touché!
Com un bon general, en Duran i Lleida ha forçat un moviment tàctic de variació
de flancs que obliga els seus contendents a modificar els seus plans bèl·lics
més immediats. En ambdues entrevistes ha defensat les diferències entre el dret
a decidir i l’Estat propi repetint fins a 10 vegades que Unió Democràtica
defensa un Estat Confederal des de l’any 1931. Qui li pot acusar de canvi de
parer? Certament, tots juguen amb les paraules i el líder democratacristià ho
sap fer. Diria que Duran és dels pocs polítics que conec que es prepara les
entrevistes amb la mateixa professionalitat que se la preparen els periodistes
que l’entrevisten. Per això esdevé una heroïcitat agafar-lo en un renunci...
Mentre Duran parla de l’Estat confederal, el federal, les autonomies i
coses així més a l’alçada de la comprensió dels politòlegs que del comú dels
mortals, em ve al cap una idea de l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, federalista
ell: En una de les presentacions del llibre “Àngel Ros, cara i creu”, i
preguntat sobre aquests matisos, Ros va explicar que discutint una vegada amb
Antoni Siurana sobre confederals i federals se li presentà la imatge dels ninos
de Playmobil de la guerra civil americana: soldats grisos contra soldats blaus,
el nord contra el sud... Certament, una distracció.
Que es posin sobre la taula els conceptes d’independència, sobirania, estat
propi, federació, confederació, autonomisme i centralisme és políticament ric
però socialment desesperant. Un tema periodístic, el que en periodisme nord-americà
es defineix com a hard story superant
el concepte de simple notícia de continuïtat, es pot morir al carrer per
cansament o per inanició. La hard story
de Pallerols pot morir per simple falta d’interés una vegada esgotats els
arguments d’uns i uns altres, per cert els de Duran sòlidament defensats. La del
procés del dret a decidir corre el risc de superar la paciència dels
electorats, als que un mes i mig després del 25N ens estan matisant fins a la
desesperació tot allò que als mítings semblava més nítid.
M’imagino aquestes dies, propers al Carnaval, a en Duran i Lleida
disfressat de general Lee defensat la Confederació, sabre en mà, llançant les
seves tropes a la desesperada contra els ianquis blaus, inexplicablement esgotats
de tant resistir davant aquells grisos mal armats... Serà el
Parlament de Catalunya un nou Getisburg?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada