Translate

dimarts, 28 de maig de 2013

No és crisi del periodisme, és crisi de la indústria


Fa unes setmanes vaig compartir una bona estona amb estudiants de Batxillerat, tot parlant de la comunicació 2.0 i els nous temps del periodisme. Són el que s’anomena “nadius digitals”, nois i noies que en algun cas tenen perfil de facebook des que tenien 4 anys. Sí, amb 4 anys!!! Imagineu la meva cara, que me’l vaig obrir a contracor no fa ni dos... Però xerrant amb ells vaig tenir més clar que mai que ens estem  capficant en la tecnologia, només en la tecnologia. Els preocupa poc què contar, només que és ràpid.


La crisi econòmica, que és duríssima, s’està fent servir com a excusa d’afegit per algunes coses. Els empresaris i màxims directius de les empreses de comunicació parlen de crisi del periodisme sumada a la crisi publicitària per justificar el tancament de mitjans o l’aprimament fins a nivells papupèrrics d’altres. Curiós, li diuen crisi del periodisme i no crisi del sistema de producció de la comunicació, crisi industrial d’un sector que ha viscut també enganxat a la bombolla del totxo.

Si la publicitat no s’hagués enfonsat fins a nivells mai vistos, la indústria de la comunicació no parlaria de crisi del periodisme ni convertiria la comunicació digital en el gran infern dels periodistes. No són els mitjans digitals, ni les plataformes 2.0, ni els free-lancers virtuals els que barren portes als futurs periodistes. És una indústria que va ser molt lenta a veure venir la necessitat de refundar els seus models de negoci.

Va ser lenta perquè la cosa anava molt bé tal i com estava. Els factors de prestigi social i influència sobre els poders, associats als mitjans tradicionals, deixaven en un segon pla la necessitat d’explorar noves tecnologies. Les webs informatives eren, fa pocs anys, una mena d’excusa a la qual acudir per publicar fets més o menys incòmodes per als diaris en paper, les ràdios per ones i les televisions per antena.

I els mitjans seriosos citaven webs i blocs més o menys compromesos, que eren tractats com a fonts informatives i no com a mitjans amb força i capacitat pròpia de comunicació. Passat els anys, el paper albira el seu final, es lamenten...

Però pitjor que això, en ser-ho ja de per sí, és que la crisi del periodisme sí que existeix! I des de molt abans del boom web. I els periodistes tampoc li vàrem donar la importància que calia. La batalla per un periodisme rigorós la varem perdre en permetre que els germans Matamoros es presentessin com a “informadors”, que Tómbola arrasés en audiències amb aparença de programa “informatiu” amb una mica d’entreteniment, i quan els periodistes de l’anomenat cor encapçalaven els rànkings d’influència al carrer.
Suposo que varem amagar el cap sota l’ala, emparats per una forta indústria que de tant en tant ens permetia fer alguna malifeta periodística que ens tranquil·litzava el dia.

I, ara, som els propis periodistes tradicionals els que busquem ubicació en el món 2.0, fent exercicis per negar que estàvem en crisi i acusant els nous periodistes, nadius digitals amb perfils digitals abans que sentissin a parlar de la piràmide invertida, de voler usurpar allò que fa temps varem perdre: la capacitat de transformar la nostra societat més immediata en l’exercici de la nostra professió i passió.


Voldria continuar apassionant-me dia a dia amb la meva professió en l’entorn 2.0 sent fidel al que proclamo en la capçalera d’aquest bloc: fent comentaris a l’antiga, és a dir, intentant reflexionar.

La imatge està agafada del portal Comunicació 21

Cap comentari:

Publica un comentari