Translate

dijous, 14 de febrer de 2013

A base de cops


Estava intentant aclarir les idees sobre tot el ferum que ens envaeix aquestes dies, mirant d’aprofitar una certa distància en el temps per entendre e intentar fer entendre què ens està passant, quan dimiteix l’alcalde socialista de Sabadell i detenen a l’alcalde convergent de Sant Hilari Sacalm i el regidor popular de seguretat de Santiago... Impossible escriure ni cinc línies que suportin 24 hores de vigència. Si els fems els tens dos metres per sobre del cap, no hi ha distància possible amb la qual analitzar en global el que crec que és un autèntic cop a la democràcia orquestrat des de dins mateix del sistema democràtic.

Cada dia, les portades dels diaris ens dibuixen un país que, per a mi, és irreconeixible. Però és que cada hora els informatius de ràdio ens perfilen detalls que fan més tètrica la situació. I minut a minut els mitjans digitals ens fan veure que los papeles de Bárcenas són prehistòria: perquè prehistòric és portar la comptabilitat (sigui la B o C) en quadernets a ratlles escrits amb ploma en la era en la qual no pots asseure’s amb algú en un restaurant sense demanar primer que et treguin de la taula el pom de flors, no sigui que a dins estigui una rèplica en miniatura d’Anacleto, agente secreto.

On som? No recordo pitjor sensació d’indignació, d’impotència, de ràbia. De sempre he defensat una postura molt institucional del sistema. Em costa algun que altre disgust no anar a la moda de demanar que li tallin el cap a tothom. Continuo creient que no tots són iguals, que sense polítics ens queden els il·luminats i al costat d’un polític corrupte hi ha un empresari corrupte també. Però cada dia se’m fa més difícil mantenir els arguments.

On som, quan s’ha de lluitar perquè el Congreso accepti debatre una iniciativa legislativa popular signada per un milió i mig de persones? 

On som, quan el president del Banc Europeu demana reunir-se amb els diputats a porta i mòbils tancats? 

On som, quan polítics als que considero honestos em confessen que estan amoïnats perquè no saben si demà algú els implicarà en alguna estranya operació que no saben ni intuir a hores d’ara? 

On som, quan em diuen que alguns alcaldes (en aquest cas de la demarcació de Lleida) ja han pres la decisió que no tornaran a presentar-se perquè no estan disposats a aguantar ser sospitosos perquè si i, a més, haver de donar la cara per companys que ja no saben si són de fiar?

Si aquell eixelebrat de Tejero hagués entrat al Congreso a cop de micròfon ocult enlloc de pistolón, el resultat igual hauria estat més contundent. Tinc sensacions de cop d’Estat... 

Qui està habilitat per dir prou? El Rei, al que la Constitució li atorga facultats d’arbitri que ara serien necessàries? I què podria aconsellar Juan Carlos I, que treguin la foto de Mariano Rajoy del web de la Moncloa, o la biografia d’Artur Mas del twitter del Govern??? Per això vull un Cap d'Estat?

Estem patint un autèntic cop d’Estat des de dins mateix de l’Estat, i ni marxant de l’Estat deixarem els colpistes fora del joc, perquè també estan aquí.

Sobrepassat i convençut que a l’hora de penjar aquest comentari ja quedarà obsolet, em proposo en les properes setmanes no tornar a parlar del que succeeix, sinó de com podem construir un futur més net. Sobretot més net.

Cap comentari:

Publica un comentari