Translate

dimecres, 6 de juny de 2012

Sensació d'impunitat


Sempre he cregut que pitjor que la corrupció o les corrupteletes, en ser greus ja en si mateixes, és la sensació d’impunitat que gaudeixen els que són enxampats, ja sigui amb les mans a la massa o presumptament implicats. En benefici de la sensació d’impunitat hi juguen factors com que cap partit polític mai demana explicacions a un militant seu per aquests fets però sí ho fan als altres partits rivals i que, de tant en tant, fins i tot s’alien els contraris per no demanar explicacions a ningú.

Aquest és el darrer cas, el del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar. El cap de tots els jutges de l’Estat ni tan sols haurà de donar la seva versió dels fets davant el Congrés dels Diputats, perquè PP i CiU entenen que la màxima representació de la ciutadania no és competent en el control de l’estament judicial. Podrien haver trobat una altra excusa que no evidenciés tant netament el que no deixa de ser una mútua tapada de vergonyes.

Al Parlament català, també, no cal que el president Mas expliqui les vinculacions de la seva CDC amb el Palau de la Música gestionat per Millet i Montull. I si comencem a tirar del fil de la memòria veurem que la negativa a donar explicacions públiques davant qualsevol sospita no és patrimoni ni d’un únic partit polític ni d’una ideologia ni d’una única institució. Per desgràcia, és una actitud transversal: exigir furgar en els contraris i buscar aliats per que a mi no em mirin.

Al llarg dels darrers anys s’ha estès la teoria de la “condemna dels telediaris”, segons la qual els càrrecs públics sobre els quals s’aixeca el núvol de la sospita, estiguin nets o no de culpa, es veuen sotmesos a l’acusació popular dels judicis paral·lels i sumaríssims que fan mitjans de comunicació i audiències. Ben mirat, aquest prime time judicial és reflex del que acostumen a gaudir quan tallen cintes inaugurals o assisteixen a esdeveniments públics, siguin ells o no els artífexs de les places obertes o les gales socials.

Una explicació pública i sincera a temps aturaria la persecució dels mitjans de comunicació sobre aquelles persones sospitoses. Quan s’amaguen darrera formulismes estan cridant un periodista a saltar-se les barreres i la ciutadania li entra la gana de saber què fa aquell amb els meus diners. Perquè, i sembla ser que ho oblidem massa sovint, és amb els diners de la ciutadania amb els que s’estan portant a terme la gran majoria de corrupteles i corrupcions. La Justícia ja anirà fent al seu ritme després.

Però, per acabar, torno a la inacceptable excusa que el Parlament d’un país no pot exigir explicacions a cap altre poder públic. El Parlament d’un país és la màxima representació i expressió de la ciutadania que sufraga tot poder públic amb impostos i sobrecost de serveis a causa de les retallades en els pressupostos públics. Com que no tinc dret a que els meus representants exigeixen una explicació sobre qualsevol fet sospitós? Fins aquí havíem arribat!!!

Clar que per reblar el clau, només falta que aquests incompetents (que no tenen competències) sí que poden amnistiar el polític, banquer o jutge que ha estat definitivament condemnat. Segur que és només sensació d’impunitat?

Cap comentari:

Publica un comentari