Translate

divendres, 10 d’agost de 2012

The Newsroom (La Redacció)




Una de les moltes arestes d’aquesta angoixant crisi que cada dia més és un llarg temps d’espera cap el canvi de paradigma social que es veu a venir, una de les moltes arestes, deia, és la crisi dels mitjans de comunicació. Una crisi, aquesta específica, tan global com la resta de crisis que sumen el caos econòmic, financer i social que patim. En aquests apocalíptic context he trobat una petita illa on es respira aire nou: la sèrie televisiva The Newsroom, La Redacció.

The Newsroom és producte de l’elèctrica unió entre Aaron Sorkin, creador entre d’altres de la llegendària Ala Oest de la Casa Blanca, i la cadena HBO, factoria de sèries mítiques com The Wire i Roma o de les potentíssimes Boardwalk Empire i Treme, per exemple. Per un costat tenim un creador compromès amb un discurs rigorós dins un mitjà de ficció, i per un altre una empresa privada que fa anys que aposta per la qualitat de les seves sèries, qualitat en tots i cadascun dels aspectes amb l’objectiu de fer audiència i diners no a qualsevol preu.

Sorkin i la HBO s’han conjurat en un projecte que, sota l’excusa que narrar les interioritats de la redacció d’un programa informatiu d’una televisió per cable, pretén elevar el debat crític sobre el paper dels mitjans de comunicació en el segle XXI de les tecnologies canviants. Només he vist, per ara, els tres primers capítols, però són suficients com per recomanar-la, i molt especialment als companys i companyes que encara aspirem a guanyar-nos la vida en aquest negoci de la informació d’aigües més que remogudes.

Al marge de les infinites trames secundàries que es van teixint a base de les relacions entre personatges, alguns de previsibles i d’altres francament identificables en qualsevol redacció de veritat, ja el protagonista promet per ell solet: un veterà presentador de notícies, Will McAvoy, interpretat amb força per Jeff Daniels (al que encara continuo veient com aquell actor en blanc i negre que es va escapolir d’una pel·lícula saltant des de la pantalla a La Rosa Púrpura del Cairo, un dels meus preferits Woody Allen). McAvoy és un periodista republicà que abans de ser el presentador de l’informatiu estrella de la cadena va ser reporter i fiscal... Aquí sí que la cosa va forçada... La propietària de la cadena, per cert, és la mítica Jane Fonda. Tindrà  pocs minuts però molt intensos, i en ells haurà de lliurar-se la batalla existent entre els diferents tipus d’editors i propietaris de mitjans de comunicació... El seu lema és “quieres jugar al golf o joder la marrana?”.

El tercer capítol, que és el que m’ha animat a recomanar la sèrie, es basa en un editorial de McAvoy (repeteixo: periodista republicà) amb el que tira del típic pols entre qualitat informativa i tirania de les audiències amb un més que original i valent discurs. El presentador demana perdó, en nom propi i no en nom ni de la cadena ni de la professió sinó a títol estrictament personal, per haver-se deixat emportar pel discurs acrític que es va imposar als Estats Units després de l’11-S: No vàrem discutir la invasió de l’Irak ni les restriccions als drets civils assumint com a pròpia la versió política del govern i, a més, vam passar per sobre de tots els indicis que ens anunciaven la devastadora crisi econòmica, he fallat a la meva audiència, ve a dir... I arran d’això anuncia, i efectua, un seguiment de la campanya electoral al Congrés nord-americà de 2010 fonamentat en la denúncia rigorosa del discurs dretà i mentider dels candidats del Tea Party diguin el que diguin els anunciants i els índex d’audiència.  No us explico el “final” d’aquest pols...

Com deia al principi, una illa on es respira aire fresc. Aire fresc ianqui, és cert, però si li sumem que en paral·lel una altra cadena, USA Network, està emetent la mini sèrie Political Animals, amb Sigourney Weaver com a alter ego de Hillary Clinton, podem concloure que la distància que separa els Estats Units d’Europa és cosa d’un viatge en barca per dotze oceans atlàntics junts.

Cap comentari:

Publica un comentari