La crisi és, a
més de la principal preocupació de la majoria de les famílies, la pedra de toc
que tot ho justifica per a qui exerceix la política amb mirada curta, de regat
desesperat sense saber ben bé per on sortirà la pilota una vegada driblat el
contrari. La crisi és, també, la gran excusa per al discurs recentralitzador
que busca eliminar al màxim l’estat de les autonomies, aquell invent seudo-federalista
que es van inventar a la Transició.
És evident, li he
sentit a dir a la candidata a la Lehendakaritza per EH Bildu Laura Mintegi, que
l’invent va servir per fer prosperar molts territoris de l’Estat que difícilment
ho haurien pogut fer amb el sistema de la Una franquista. Però també és evident
que molts aspectes de la Transició espanyola es van quedar encallats, com el
model territorial, fent vàlid aquell aforisme que no hi ha cosa que més duri
que allò que és provisional.
Coincidència, o
efecte veritable de les conseqüències de la crisi econòmica sumat a una pobre gestió política partidista, el model autonòmic
està en crisi també, sobretot, perquè no ha donat solucions als que estiraven
més cap a la banda federal, generant frustracions equiparables als que
estiraven cap el retorn a una Espanya identificable com a unitària. Els
feredalitzants, de totes maneres, han desaprofitat tots els governs que han
tingut fins ara per aprofundir en el model, temorosos d’obrir obertament el
debat independentista a Catalunya i Euzkadi, que els menja vots a la resta del
territori.
I ara és el
moment dels nostàlgics d’una única policia, una única llengua, una única
televisió i un únic parlament. Però arriben una mica tard, crec... De moment
sembla ser que cala el missatge que els diners es dilueixen entre tantes
televisions “territorials”, miniparlaments de pandereta i “pinganillos” per
entendre’ns entre els d’un mateix país... I portats per la irresistible llei
del pèndul promouen l’estirada cap a posicions de la més que reaccionaria “Una”.
Prohibir les estelades
als esdeveniments esportius i equiparar independentisme a terrorisme és propi d’una
Espanya “amordazada” més que lliure, clar que igual aquesta no és la traducció
exacta de “Libre”... Ofegar les possibilitats de creixement dels territoris perifèrics
promovent la connexió directa i única de Madrid amb el món empetiteix la idea
de l’Estat, equiparada a la “pequeña” Castella, que igual sí que és el
suficientment “Grande”...
La crisi econòmica,
també, és la pedra de toc d’un cert discurs independentista que cerca eixamplar
les seves basses electorals per la via tova, podríem dir. És complicat
dialogar, i no dic ja negociar, amb qui et vol només com un apèndix de la seva “una,
pequeña y amordazada”... Esgota, fins i tot, a qui cerca de manera sincera una
sortida civilitzada a l’atzucac que s’intueix al final del fosc carreró.
El proper Onze de
Setembre, fins fa dos dies, era la cita clau per contrarrestar aquest discurs uniformitzador. Mantinc que tan clau com ho va
fer el 10 de juny de fa quatre anys... (Qui tingui orelles, que escolti!) Ara el pèndul s’ha mogut una miqueta i,
al meu entendre, és el proper 21 d’octubre la data sobre la qual s’ha d’escriure
el final d’un capítol.
Les eleccions a Euzkadi remouran en les properes
setmanes totes les misèries de la política de regat curt. I digui el que digui
l’Euskobaròmetre, ningú no podrà intuir per on sortirà aquesta pilota fins que
faltin pocs dies per la cita amb les urnes. De moment, l’#11s2012 és l'estació més propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada