Els dubtes del conseller Pelegrí

Participo en un dinar ‘en petit comitè’ del conseller d’Agricultura i número 2 de la llista de CiU per Lleida Josep Maria Pelegrí. Un grup d’empresaris l’interroguen sobre el procés que es pot obrir a partir del 25 de novembre i ell, com a bo democratacristià, posa fre als que volen celeritat i anima els que no ho veuen clar. En el terme mig? Des del meu punt de vista, va expressa més dubtes i incògnites que aclariments però es va esforçar en plantejar un futur immediat de Catalunya presidit per un escenari econòmic dur, “2013 serà més difícil que 2012” va afirmar, en el qual el camí cap a l’Estat propi l’ha de determinar l’electorat i no només els polítics. Va dir-nos la veritat? Diria que va ser calculadament sincer.

Abans d’avançar més, aclarir que conec Josep Maria Pelegrí de quan cap dels dos no érem ningú i que hem mantingut una bona amistat personal al llarg dels anys malgrat la divergència dels nostres camins professionals i ideològics (el seu brillant, per cert, el meu... ja veuen). Aquesta relació m’ha permès observar la seva carrera amb més deteniment que la d’altres, i no m’estic d’afirmar que el considero com un dels polítics lleidatans més sòlids que conec. Només una dada: ha estat dels pocs consellers de la Generalitat lleidatans que no ho han estat d’Agricultura, la cartera que sembla permanentment reservada als “de Ponent”. Va ser el darrer conseller de Governació de Jordi Pujol, ara ocupa la cartera ‘lleidatana’ i ignoro quin serà el seu destí després de les eleccions. Fins aquí, els meus lligams amb el polític i la persona.

La trobada a què faig referència amb empresaris de nom i pes de Lleida va acabar sent monotemàtica: estat propi, independència, “tindreu valor de mantenir-vos ferms?”, risc per als empresaris catalans del camí cap a l’autodeterminació... Lluny de fer el discurs fàcil que és d’esperar d’un polític en campanya, Pelegrí es va esplaiar en matisos, va enumerar riscos i avantatges, va refredar les expectatives dels que volen proclamar l’Estat Català ja el mateix 26 de novembre però, alhora, va esvair els dubtes dels que temen els efectes d’una hipotètica frontera comercial a Fraga.

Al final del col·loqui, ell mateix va treure un paperot (“és la meva xuleta per als mítings”, va dir) en la qual tenia apuntades les previsions del PIB i l’atur d’Espanya, Alemanya i Europa per al proper any: “Espanya és la ruïna sinó es modifica aquest marc  econòmic”, va sentenciar. Però va ser extremadament sincer en dibuixar un panorama d’anys a venir, potser més llarg del que en campanya es diu, per assolir un estatus nacional que tampoc és ben bé el que els titulars dels diaris deixen entreveure.

Defensar el dret a decidir és defensar la independència de Catalunya? Un Estat propi dins la Unió Europea és una Catalunya independent? Una Catalunya independent és una Catalunya sobirana? No, no i no, va contestar. És més, a una interlocutora que expressà les seves presses independentistes, Pelegrí li va instar: “Tu vols una Catalunya totalment independent que no renunciï a un sol gram de la seva sobirania, i la vols dins d’Europa? Segur que no! Pensa-ho bé: fins i tot Espanya està cedint sobirania a la Unió Europea”.

Més enllà dels jocs semàntics que Pelegrí va fer per no confondre el seu discurs amb el d’un dirigent d’ERC, per exemple, el democristià lleidatà es va mostrar molt sincer en reconèixer que la manifestació de l’Onze de Setembre “ens va agafar per sorpresa” (ell mateix, dies abans, digué que cap conseller no hauria d’anar i va acabar darrera la pancarta) i que existeix la sospita que si el Gobierno de Espanya modifica el seu comportament econòmic i cultural respecte de Catalunya, un referèndum sobre la independència el perdrien els defensors del sí. “Necessitem saber nítidament què vol la ciutadania, no només què volem els polítics”, assegurà.

En aquest context, va admetre que “egoistament, ens seria més fàcil quedar-nos a uns escons de la majoria absoluta que obtenir 72 diputats (la xifra la vaig posar jo sobre la taula) perquè si Rajoy ens planteja després de les eleccions un bon pacte fiscal, què hem de dir? Per les vies legals, europeistes i democràtiques l’estat propi català és encara cosa d’anys, però el 2013 haurem de gestionar un pressupost públic molt més complicat que el que ha estat el de 2012, i ho hem de fer amb sentit nacional, econòmic i social. Si no tens la majoria absoluta sempre pots compartir el risc de les decissions amb una altra formació política”.

El que deia al principi: més dubtes que aclariments són els que Josep Maria Pelegrí va posar sobre la taula, però tinc la impressió que són dubtes raonables que difícilment es poden expressar en un míting i que evidencien que hi ha qui té esbossat un pla B, un pla C i, possiblement, albira el pla D. Això als empresaris, acostumats a planificar en els seus negocis, els va tranquil·litzar. O això o el posat calmat i sincer del fins avui conseller lleidatà.