Translate

dissabte, 24 de novembre de 2012

Dies de reflexió 2.0


La tradició de les campanyes electorals en aquest país sense llei electoral pròpia imposa que la d’avui és una jornada de reflexió i resta prohibida l’emissió de propaganda política per no destorbar el temps de decisió de l’electorat. En aquests temps de comunicació 2.0 és una mesura ridícula, i la prova serà qualsevol consulta que avui i demà mateix feu als timelife de les vostres identitats virtuals a les xarxes socials. Com passa massa sovint, la legislació va per darrera, molt per darrera, dels moviments socials majoritaris, que en són massius precisament per la maduresa que han assolit. Es tracta d’una variable més que explica el divorci ciutadania-política: Mantenir costums que només refermen la dita aquella de “feta la llei, feta la trampa”.


En tot cas, avui el meu ànim no és més que recopilar les meves pròpies reflexions fetes al llarg de 15 dies (reflexionar és una cosa que no m’agrada deixar per una única jornada) per contribuir, molt humilment, a donar una imatge de conjunt de la que ha estat la campanya electoral més intensa que jo recordi. A l’espera de comentar la nit del #25N i les seves imprevisibles conseqüències més immediates, recordo haver escrit coses com:

Que aquesta ha estat La campanya de les incògnites: “Assistim a una polarització del debat a Catalunya insòlita fins ara: CiU-PP. Amb aquest nou eix de debat guanyen els populars, que a les Catalanes estaven resignats a ser el sac de pegada de l’esquerres i poca cosa més, mentre que ara releguen el PSC a ‘anar a roda’ dels seu discurs per empescar-se com es distancien però no tant... També ERC resta a l’estela de CiU, però els pot beneficiar els dubtes que en el món independentista generen certes actituds dels dirigents que acompanyen Artur Mas”.  

En la qual he compartit Els dubtes del conseller Pelegrí: “Defensar el dret a decidir és defensar la independència de Catalunya? Un Estat propi dins la Unió Europea és una Catalunya independent? Una Catalunya independent és una Catalunya sobirana? No, no i no, va contestar. És més, a una interlocutora que expressà les seves presses independentistes, Pelegrí li va instar: “Tu vols una Catalunya totalment independent que no renunciï a un sol gram de la seva sobirania, i la vols dins d’Europa? Segur que no! Pensa-ho bé: fins i tot Espanya està cedint sobirania a la Unió Europea”.

He tornat a comprovar La tranquil·litat de Josep Cosconera: “De vegades es confon amb avorriment: no aixeca la veu, deixa parlar, escolta. És a dir, el perfil més allunyat de la política-espectacle i llampant que requereixen avui en dia les campanyes a les xarxes socials. No m’imagino cap frase seva sent trending topic a Twitter, com tampoc no m’imagino cap sortida de to que el situï per un dia al centre del debat partidista. Però és home d’idees fixes i arrelades”.

He debatut Els números de Dolo López: “Quan busca el tercer escó, la Dolo ho diu molt seriosament: “si no és per tenir tres diputats, que ja m’agradaria, sinó perquè el tercer del PP per Lleida seria el diputat 20 ó 21 del PP català, seria la confirmació de ser la segona força política al Parlament”. I continua fent càbales sobre com atraure vot dels altres sense espantar ningú”.

He descobert Les regles del joc d’Àngel Ros: “Negaré la major de la dita aquella que afirma que Ros és la típica persona que es creix davant els reptes. No és això, no. És que ell funciona a base de buscar-se problemes com a esquema vital. Necessita del repte permanent perquè en gaudeix del procés mateix de superació del dilema. És la seva forma de ser i de viure. Són les regles del seu joc. Diria que li avorreix gaudir més d’un dia de la solució al problema”.

I he vist Albert Batalla en tensió: “Escoltant dimarts Artur Mas al míting de Pardinyes, puc entendre part de la tensió de Batalla, al qual el President li va encarregar que millorés el resultat de fa dos anys, quan la candidatura que encapçalà també l’alcalde de la Seu d’Urgell va obtenir 9 dels 15 escons que es dirimeixen a la demarcació de Lleida. Si Batalla en fes l’escó número 10 igualaria el resultat de l’any 1984, quan Jordi Pujol va obtindre l’aclaparadora majoria absolutíssima de 72 diputats al Parlament de Catalunya. Amb aquestes xifres no es pot fer broma”.

És cert que en aquest espai virtual no he deixat espai veritable per a les formacions que no tenen representació al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, com Iniciativa, la CUP i Solidaritat, principalment. Mea culpa i només mea! La meva primera campanya electoral 2.0, virtualment m’ha superat.

Bona reflexió si és que encara no ho teniu clar.

Cap comentari:

Publica un comentari