Translate

dilluns, 19 de novembre de 2012

Els números de Dolo López

Des de fa dues dècades, el PP de Lleida és cosa de dones... Bé, de dones i un home, José Ignacio Llorens, que és l’únic que es manté ‘viu’ després del pas de Pilar Arnalot, Maria José Horcajada, Inma Manso i, actualment, Dolors López. La candidata al Parlament, que repeteix cartell electoral, és també la màxima dirigent dels populars lleidatans i té una llarga trajectòria de càrrecs interns (va ser la número 2 d’Arnalot quan aquesta va trencar tots els rècords a la ciutat de Lleida). Ha estat oficialista, crítica i una altra vegada oficialista, però sempre en funció de com es movien les corrents internes a Madrid, amb quins dirigents sempre s’ha mantingut en sintonia per sobre de les sacsejades populars a Barcelona.


Fa dos anys, quan es va presentar per primera vegada al Parlament, el PP rescatà la Dolo, com se la coneix de forma majoritària, en una operació que anava molt més enllà d’un canvi de cares als cartells. Calia oblidar-se d’operacions més o menys catalanistes, tipus Piqué i Nebreda, per tornar a les essències d’un centre-dreta que tingués com a referència inexcusable una Espanya recentralitzada. Des d’una òptica estrictament electoral, no els hi va anar pas tant malament, amb Dolo López es recuperà també un segon escó al Parlament de Catalunya (perdut al 1999), evidentment per a una altra dona, Marisa Xandri, que repeteix lloc.

En línia del missatge oficial del PP, la Dolo està convençuda que aquestes eleccions no calien, “són només una trampa per amagar la mala gestió de CiU a la Generalitat” diu, i s’ha posat mans a l’obra per intentar captar vots prestats d’altres formacions, molt especialment de PSC i CiU. Parteix d’un panorama en el qual dóna per feta la consolidació del segon escó, que es va assolir quan encara Mariano Rajoy era a l’oposició de ZP, i amb un grup potent a l’Ajuntament de Lleida, empatat a regidors amb CiU. Busca ara espantar els votants espanyolistes del PSC i atreure els votants no sobiranistes de CiU, ubicant-se així el bell mig del debat polític.

Poc donada a les estridències, amb un pentinat molt semblant al d’Alicia Sánchez-Camacho, la Dolo està fent campanya traient a passejar permanentment la qüestió nacional: al candidat socialista, Àngel Ros, el titlla d’independentista i al convergent Albert Batalla li penja el 50% d’atur juvenil... Crec que sap que ERC presenta un candidat, però no és la seva piscina... Té posat un xip electoralista que cerca el màxim rendiment, i allà on no pot rascar ni perd el temps.

Quan busca el tercer escó, la Dolo ho diu molt seriosament: “si no és per tenir tres diputats, que ja m’agradaria, sinó perquè el tercer del PP per Lleida seria el diputat 20 ó 21 del PP català, seria la confirmació de ser la segona força política al Parlament”. I continua fent càbales sobre com atraure vot dels altres sense espantar ningú.

I aquest és un altre tret característic de Dolo López, que no se surt del guió. No supera la ratlla vermella dels adjectius que estan al límit del que és democràticament acceptable. No si li pot trobar una afirmació que la signifiqui com a fan de la caverna mediàtica, tot i que tampoc la censura, i difícilment abandona el català com a llengua natural. 

És conscient que en aquesta campanya electoral s’està donant el fet inèdit de la bipolarització CiU-PP, i busca el cos a cos amb els convergents. Si la cosa s’escalfés, segur que trobaria dins el partit qui llençaria la pedra per després, ella mateixa, jugar el paper de la moderada conciliadora. El 25N sabrem fins a on ha sabut llegir els números d’aquesta campanya electoral.

Cap comentari:

Publica un comentari