La centrifugadora

Cada vegada més tenim la sensació que vivim a la mítica Locksley, angoixats pels recaptadors del malvat Príncep Joan que s’emporta el més bàsic de les nostres vides i a l’espera d’un Robin Hood que, com a mínim, ens ajudi a desfogar la mala baba que ens deixa cada nou episodi d’espoli... Sona a frívol, però les administracions fa temps que han traspassat les línies vermelles de la supervivència de moltes famílies i petits empresaris a base de tapar els seus forats augmentant la pressió fiscal i posant molt difícil el consum diari. Sona a frívol, però sobre François Hollande, el novíssim president de França, s’està generant una imatge molt propera al del lladregot bo de les pel·lícules. Per a Àngela Merkel sembla reservat el paper del rei usurpador que mana sobre els recaptadors sense escrúpols Rajoy i Mas.

Sona a frívol, ho sé, però cada dia es fa més complicat analitzar seriosament el que està passant i, sobretot, la resposta dels governants. Sempre he defensat que no tots els polítics són iguals, però ara m’ho posen complicat d’argumentar-ho. Fa mesos que els temes centrals dels mitjans de comunicació dibuixen un perfil del polític associat a retallador de serveis públics i imputat en casos de corrupció. El problema és que n’hi ha de tots els partits polítics, jugant un paper o un altre. Retallen si són al govern i ho critiquen si són a l’oposició. I siguin on siguin no hi ha color que no estigui esquitxat per algun cas de suposat mal ús dels diners públics, que són els meus i els seus, de vostè.

El President Artur Mas acusa el govern de Mariano Rajoy de “centrifugar” els problemes econòmics d’Espanya cap a les autonomies... I a ell, li dic jo, el puc acusar també de centrifugar els seus problemes econòmics cap a la ciutadania. La resta de partits polítics centrifuguen els seus problemes de falta de discurs cap a la resta de partits... Ningú té un discurs engrescador amb perspectiva de futur? Sang, suor i llàgrimes era la fórmula per vèncer el nazisme en la II Guerra Mundial. I després de la frase dita, es veien volar els spitfires per combatre l’enemic. Ara, després de les al·lusions a l’esforç que hem de fer tots, només veiem acusats de corrupció passejant impunement pel carrer i empreses privades, bancs només bancs, salvats del desastre, originat per ells mateixos, amb la nostra sang, suor i llàgrimes.

Aquí ningú sembla no voler assumir la principal responsabilitat: el missatge que rep la ciutadania “del carrer” és que per a què em serveixen els polítics? A qui li puc centrifugar jo el problema de casa meva? Les societats modernes ens hem dotat d’administracions per gestionar la riquesa que tots posem en comú. Fins ara han demostrat que sabien què fer amb tants de diners, però que són uns inútils a l’hora d’administrar la falta de caixa. I no ens aporten, uns i uns altres, portes de sortida a la crisi. Recaptar més només impedeix generar la capacitat d’inversió que necessitem per sortir de l’atzucac.

La darrera invenció del President Mas, una cimera de partits polítics per parlar de la situació financera catalana, sembla una broma de mal gust i un símptoma d’esgotament preocupant d’idees. Que no és el propi Parlament de Catalunya una cimera diària? De què parlen, llavors? Per a què el tenim, tot i ser el parlament amb la major representativitat social de l’Estat? A l'acampada del bosc de Sherwood, cada tarda es prenien les decisions en assemblea: a qui assaltem demà? És l’únic camí que molts comencem a intuir?