I ara, què?

Els estudiants de la UdL ahir van commemorar l'1-O
Foto: Tony Alcántara / La Mañana

He evitat aquest titular en el darrer any i mig, amiga, perquè la pregunta –de fet– no respon més que a un estat de desconcert, el mateix que va estar darrera les lamentables imatges de dissabte a Barcelona i la majoria de les accions dels CDR d’ahir. 

Tinc escrit que l’1-O de l’any passat és irreversible per a molta ciutadania catalana, que ja no té res a interpel·lar l’estat espanyol perquè ni l’esperen ni hi creuen, i per això la pressió es deriva ara cap al govern de Catalunya, pel qual van defensar les urnes, van rebre les garrotades i, al llarg d’aquest llarg any, han estat víctimes de la mofa, el menysteniment i l’insult constant dels tres que van aprovar el 155 i l’altre que s’ho mirava calladet. 

Un dels meus fills em dona, molt tranquil, la clau del que passa ara: “Teníem l’1-O i sabíem què havíem de fer, i ara quina és la propera data?, miro cap a dalt i no veig que em proposin res”. La gent està cansada de les batalletes entre els partits i les entitats independentistes, l’entens...

L’èpica va durar fins al 21-D, i des de llavors tot ha estat canvis de rumb inexplicables –perquè no s’han explicat– emparats en les víctimes més evidents de la repressió: els presos i els exiliats. La gent desconnectada de l’estat desconfia de poder eixamplar la base amb els que esperen la trucada de Madrid. És dimarts, comencem la setmana mirant cap endavant;)

Article publicat al diari La Mañana el 2 d'octubre de 2018