 |
| 52 anys no és edat per marxar |
Diumenge de tristor, amic, en conèixer la mort de Montse Oliva, que els darrers anys exercia de delegada a Madrid d'El Punt Avui. 52 anys no és edat per marxar –tampoc no sé trobar l’edat en la què puguis donar per esmunyida del tot la vida–, però és una dada que t’interpel·la directament quan has compartit joventut i t’has rigut de tot.
Ens vam criar en aquesta professió quan les informacions es coïen a foc lent i la solidaritat entre companys superava les rinyes de la competència entre mitjans. Ella escrivia en aquestes pàgines (LA MAÑANA) i jo parlava per Ràdio Lleida. Érem joves i tot ens sabia a nou perquè érem tafaners de mena.
La Montse aprenia les interioritats dels jutjats i jo de la política, però com que la informació local ens obliga a tocar de tot, en més d’una ocasió ella m’havia guiat quan jo em perdia a la vella Audiència –que ja no veurà reconvertida en Museu Morera– i a canvi jo mirava de posar llum a algunes de les confusions deliberades que ens explicaven als partits quan li havien encolomat una informació política.
Després de marxar a Barcelona per seguir la seva sòlida carrera professional, casi l’atropello un dia en un pas de vianants, quan em va reconèixer i es va abraonar sobre el meu cotxe. Els del darrera van començar a tocar el clàxon i li vaig llançar un petó, però li devia aquella abraçada, i ella ho sabia. És dimarts, comencem la setmana:(
Ens vam criar en aquesta professió quan les informacions es coïen a foc lent i la solidaritat entre companys superava les rinyes de la competència entre mitjans. Ella escrivia en aquestes pàgines (LA MAÑANA) i jo parlava per Ràdio Lleida. Érem joves i tot ens sabia a nou perquè érem tafaners de mena.
La Montse aprenia les interioritats dels jutjats i jo de la política, però com que la informació local ens obliga a tocar de tot, en més d’una ocasió ella m’havia guiat quan jo em perdia a la vella Audiència –que ja no veurà reconvertida en Museu Morera– i a canvi jo mirava de posar llum a algunes de les confusions deliberades que ens explicaven als partits quan li havien encolomat una informació política.
Després de marxar a Barcelona per seguir la seva sòlida carrera professional, casi l’atropello un dia en un pas de vianants, quan em va reconèixer i es va abraonar sobre el meu cotxe. Els del darrera van començar a tocar el clàxon i li vaig llançar un petó, però li devia aquella abraçada, i ella ho sabia. És dimarts, comencem la setmana:(
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada