De Rita a Castro: el context

 Fidel deixà de ser el cabdill de la llibertat 

per la qual es va embarcar al Granma al 1956 

Ens falla el context, amic, i és una mancança greu quan es pretén resumir la vida d’una persona en un meme o en un minut sense paraules. No vull comparar les persones –incomparables!– però sí les reaccions. En quatre dies ens hem quedat amb els darrers anys de Rita Barberà (els del caloret) i en els primers temps de Fidel Castro (els del la historia me absolverá)... I els contraris ho han fet del revés. 

Vallverdú: una gala esgotada

Proposo repensar la gala de lliurament dels Premis Vallverdú.
Fotografia: Xiqui Porqueras (La Mañana)

Recordes, amiga, la que es va organitzar entre alguns benpensats de Lleida quan al 2004 es va transformar el desfasat sopar de lliurament dels Premis Vallverdú en una gala literària i cultural oberta a la ciutat? Divendres a la tarda, mentre assistia a la d’enguany, no vaig poder allunyar-me de la trista sensació que el model s’ha esgotat i ja no es pot estirar més. 

Ara toquen les batusses internes

Fins i tot al PP victoriós n'hi haurà de batusses

Mariano Rajoy ha obert el calendari dels congressos per a mitjans de febrer. Ja saps, amic, és aquell espai en el que la militància d’un partit polític aprofita per ajustar comptes passats i tallar l’herba sota els peus a qui identifiques com un problema per a la teva projecció personal.

Duel entre milionaris

Pendents del duel entre el vell playboy masclista
i l’antiga primera dama enganyada

Barack Obama no és negre, amiga, ni Hillary Clinton és dona... Fonamentalment són milionaris, igual que Donald Trump i la pràctica totalitat dels seus antecessors tant dins com a les portes del Despatx Oval. És la seva condició d’acumuladors de bitllets verds la primera que els hi obre el camí a la Casa Blanca, després ja entren en joc altres valors. 

Sobrevivint en l’extrem

Has de comptar fin a 140 abans de dir el que penses...

Vivim moments de reaccions extremes, amic, en els que els extrems troben l’altaveu ideal a les xarxes socials. Entenc que inventes una cosa (una tecnologia, una exposició, un assalt al poder, un article d’opinió, un debat d’investidura, una entrevista...) amb una intenció i que després la gent fa el que li rota. Ha passat sempre i la única aportació moderna, en tot cas, és que a bona part de la gent que viu al 2.0 cada vegada li rota més confondre la crítica amb l’insult, l’oposició amb la confrontació i la discrepància amb l’acusació. 

La castanya socialista

De 2006 a 2016 han passat de la Castanyada al Halloween...

El Dia de Tots Sants de 2006, amiga, Pasqual Maragall ens va fer anar a eleccions en plena Castanyada, les que van fer president l’actual senador del PSC José Montilla. Deu anys després, Mariano Rajoy podrà celebrar Halloween com a president del govern investit de totes les funcions plenes mentre els socialistes dolen la seva Nit de les Ànimes per evitar l’anunciada castanya a les urnes. Són coses dels temps canviants i de la mala gestió de les contradiccions internes. 

Enredats en l’abstenció

El gris PSOE ja no sap si és blanc o negre...

Abstenir-se és quedar-se al mig dels infinits grisos que existeixen entre el blanc i el negre, amic, i quan blanc i negre estan en guerra, qui paga el pato són els que no han pres partit entre un o l’altre. No és meu, li he llegit a Alfred Bosch a la seva novel·la Inquisito (Columna, 2006).