Porra 27S per Nació Digital Lleida

JxS ................. 10-11

C’s .................        2

PP ..................        1

PSC ................        1

CSQP / CUP.......     0-1

Unes raons:

Les Catalanes de 2012 ja van ser unes eleccions amb una participació alta, el 67%, de manera que per al 27-S no es pot esperar un augment de més enllà de 3 punts. Una participació global del 70% és una dada més que equiparable a qualsevol contesa europea. Això suposaria que el primer escó a la demarcació de Lleida es podria obtenir amb uns 11.500 vots. Una participació per sobre ens traslladaria a un escenari en el que no encertaria cap enquesta.

Majories, fets i opinions

Afirmen que allò que representen PSC, PP, UDC i C’s
“és el que defensa la majoria de la gent”

La més habitual de les trampes del discurs polític és confondre deliberadament les opinions, que totes són de part –com la meva–, amb fets incontestables. Per això, quan repliques algunes d’aquestes opinions, de vegades esgrimint fets objectius, et cau tota la cavalleria a sobre... No és tant un problema d’intolerància, que alguns emmascarats del 2.0 sí que llueixen impunement, com una simple tàctica destinada a generar la confusió entre els indecisos, el sector amb més gruix del cens electoral. 

Les lliçons de Felipe

Equiparen Catalunya a l’Alemanya nazi per estalviar-se 

haver de parlar  del que han fet i hem viscut

En la innocència del meu desconeixement, entenc que cada vegada que algú amb solera equipara Catalunya a l’Alemanya nazi ho fa pel que ha llegit als llibres d’Història. Em queda clar que no hem llegit els mateixos llibres... Tot i que també sospito –ja saben, la ignorància és atrevida– que així s’estalvien de parlar de fets que no necessitem llegir perquè els hem viscut. 

Extremistes i moderats

Agafen als pitjors per fer-los passar com a mostra dels millors 

o als més vils com a exemple dels il·lustres

Foto: Pixabay

Ignoro com s’anomena la figura retòrica que domina el discurs polític actual (ja ens ho veurem en alguna pregunta de la Selectivitat), però consisteix en presentar l’altre com a un perillós extremista. La tècnica es basa en agafar als pitjors d’entre els contraris i fer-los passar com a mostra dels millors, o que posin als més vils dels nostres com a exemple dels més il·lustres i, després, afirmar que tots són, o som, iguals...

Lectures d'estiu

Il·lustració de la primera edició de 'Nuestro amigo común', de Dickens

La qüestió és llegir... O millor dit, tenir entre les mans un llibre: estri fet a base de paper, cartró i cola ple de lletres impreses amb tinta i, sobretot, sense cap botó per apagar o encendre’l. No tinc res en contra els e-books –més enllà que es carreguen tot un sistema productiu que dóna molts llocs de treball entre editors, impressors, enquadernadors i llibreters– però continuo sent un clàssic de lectures en paper. 

Podemitas i separatistes

Així es veia la independència de Cuba...

Una de les grans revolucions de continguts al seu dia en la premsa escrita va ser la inclusió d’il·lustracions en les informacions, sobretot en les portades dels diaris, per aportar un plus d’opinió intencionada a les notícies. Es tractava de guiar la lectura des del primer cop d’imatge. I com que la vida mateixa, com la política, es bipolaritza en bons i dolents, es buscava dimonitzar (literalment) i ridiculitzar al màxim al contrari que, òbviament, era tractat com a enemic i no com a rival.  

Noms, noms i noms

És cert que a Lleida no tenim un Lluís Llach... Ni a Barcelona ni a Tarragona tampoc

N’hi ha noms, noms i noms... A veure si ens entenem: Que tinguis o t’hagis fet un nom en l’espai públic no diu res més de tu que has assolit una certa quota de pantalla, que ets conegudet o, fins i tot, mediàtic. Res més, absolutament res més.