Agilipolladors

A aquest dirigent del PP andalús no li va passar res
del que li anunciava la propaganda oficial

Suposo que has llegit la història de Toni Martín Iglesias, amiga, aquest dirigent del PP andalús que s’ha penedit d’haver fet el “gilipolles” fins ara en creure’s els “tòpics malignes” que sobre Catalunya corren més enllà de l’Ebre. I tot perquè ha viscut uns dies a Girona sense que li passés cap d’aquelles coses tan terribles que la propaganda oficial li anunciava: no podria ni fer un tallat si no el demanava en català, l’arraconarien sota una estelada fins que no aprengués a dir Bon Dia o li regatejarien fins a l’últim cèntim en pagar el gelat. 

Taronges salvades del gel

A mi el que em molesta és el gel...
Fotografia: Lídia Sabaté

El dia 1, amic, el meu veí ja em va advertir que la boira s’aixecaria, vindria el gel i més val que collís ràpidament les taronges del magnífic taronger que tenim al jardinet, perquè s’assecarien. Com no li havia de fer cas, si ell es dedica precisament a la fruita i jo no deixo de ser un pixapins mig reciclat? Però confesso que vaig trigar una mica més del compte en seguir el seu consell, ja que el sol que ens va sorprendre a tots els lleidatans el Dia de Reis ens va fer pensar que s’iniciaven dies de certa normalitat. 

El got buit

No es tracta només de tenir la cosa, es tracta de que sigui operativa
Fotografia: Núria García

Comencem l’any, amiga, amb un minut de silenci per la massacre d’Estat Islàmic a Istanbul. No és un bon presagi i aporta les primeres gotes d’amargura d’aquest 2017 que el vull imaginar com un got buit que anirem omplint de plors i alegries. Ja en farem el balanç d’aquí 365 dies, però de moment les previsions no tenen gaire bona pinta. 

Que s’acabi ja!

Us desitjo la millor de les sorts per l'any que comença aviat.

Merda de 2016,  amic. Hem perdut éssers estimats i coses amb les que havíem establert lligams sentimentals molt més enllà de l’ús que ens donaven. I això que, al principi, tenia una certa esperança. De jove havia llegit sobre numeromància i cabalística, i la suma dels dígits d’aquest any nefast ens dóna el 9, un dels números màgics que, a més, es pot transvestir en el 6, justament com l’últim número de l’any. 

El carrer del tuit

El debat dels carrers és més complex que una bronca entre 'demagogs' i 'cacics'.
Foto: @CridaxLleida

En l’època en la que el relat públic es guanya a base de tuits, amiga, és complicat mantenir un debat sòlid d’arguments sobre la penúltima polèmica –en vindran més– a la ciutat de Lleida: els carrers franquistes. De fet, no considero la qüestió menor però sí més complexa que una bronca entre demagogs i cacics.

La corrupció com a valor afegit

La capacitat de modificar voluntats si regales un pernil...

Si alguna situació professional em fa respecte, amic, és la del creatiu publicitari que rep l’encàrrec de parir un anunci de perfums pel Nadal. És aquí on es posen a prova els grans fonaments de la publicitat, la capacitat per a situar un producte al bell mig dels interessos i inquietuds d’una societat fent que el valor afegit d’aquella mercaderia coincideixi amb les teves necessitats o aspiracions, que acostumen a ser més concretes que els eteris missatges perfumats. 

Del 6D al 23F

Aquella constitució es va repartir per totes les cases
poc abans del referèndum del 6 de desembre de 1978

Si regirés bé algunes caixes, amiga, trobaria aquell exemplar de la Constitución Española de tapes groguenques que es va repartir per totes les cases poc abans del referèndum del 6 de desembre de 1978. A les escoles ens donaren una versió reduïda amb dibuixets. Era al Colegio Público García-Morato (un as de l’aviació franquista) ara reconvertit en Centre de Recursos Pedagògics a les Drassanes de Barcelona.