 |
| A mi el que em molesta és el gel... Fotografia: Lídia Sabaté |
El dia 1, amic, el meu veí ja em va advertir que la boira s’aixecaria, vindria el gel i més val que collís ràpidament les taronges del magnífic taronger que tenim al jardinet, perquè s’assecarien. Com no li havia de fer cas, si ell es dedica precisament a la fruita i jo no deixo de ser un pixapins mig reciclat? Però confesso que vaig trigar una mica més del compte en seguir el seu consell, ja que el sol que ens va sorprendre a tots els lleidatans el Dia de Reis ens va fer pensar que s’iniciaven dies de certa normalitat.
Després hi penses –quan els camps apareixen aparentment nevats i la Paeria ha d’escampar sal pels carrers– que la normalitat és aquest temps que li diem boig perquè ens molesta en la quotidianitat, mentre que allò que és atípic és mantenir un taronger ben eixerit com el nostre en aquesta zona d’extrems climàtics. Coses més estranyes veiem, repliques...
I tant, com és estrany el debat que mantenim sobre els efectes de la boira en el nostre caràcter. No sé quants articles portem ja publicats sobre el tema, i només per això la boira de Lleida ja s’ho val. Ens parlen de depressió, de foscor i també d’un senyal d’identitat que a alguns molesta de reconèixer. A mi el que em molesta és el gel, tot i que vaig salvar les taronges. És dimarts, comencem la setmana;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada