Els llençols de Brussel·les

Javi López, segon per la dreta, és dels polítics que saben escoltar

Convidats per l’eurodiputat socialista Javi López, un grup de periodistes catalans hem fet una ràpida immersió en les interioritats del Parlament Europeu, certament un món a part des del qual es vol donar sentit al món... De la visita en si mateixa, difícil serà oblidar l’eurofuncionari que ens va fer una defensa numantina dels valors de la Unió, més present a les nostres vides del que ens podem imaginar. Els llençols sota els que dormim, per exemple, estan regulats per la UE fins al seu últim detall: quines fibres són les autoritzades, quins components químics per donar-lis color, quins procediments de producció...

2.000 lleidatans en risc

El Pressupost que la Paeria tindrà l’any vinent (any electoral, abans que ningú m’ho recordi!) manté una mena de riu discursiu del que beuran aigües diferents partides econòmiques de diverses regidories: treballar en favor dels nens i nenes en risc d’exclusió social. Es tracta de menors que són més al carrer que a les escoles, que abandonen els estudis sense cap alternativa productiva i que pateixen a casa un clima proper a l’abandonament. Així llegit sembla que ens estiguem referint a una altra ciutat o d’una minoria molt concreta, però en quant preguntes de quants nens estem parlant ens diuen que uns 2.000. Dos mil menors i joves que a la ciutat de Lleida es troben perduts en el camí de la seva vida... No sé a vostès, però a mi em sembla una xifra alarmant!

‘El desafío de Artur Mas’

Seria una gran errada defensar només una cadira que hauria de donar per perduda

Un parell d’anys criticant  aquella entrada gastada als telediarios de “El desafío soberanista de Artur Mas” i dimarts al vespre vaig tenir, per moments, la sensació d’assistir al veritable desafiament personal d’Artur Mas, a l’escenificació d’una aposta individual en mig del principal repte col·lectiu que bona part de la ciutadania catalana protagonitza des de 2010... En tot aquest procés no m’he estat de dir que Mas llegia molt bé el que passava al carrer i que ha sabut estar acompanyant i liderant quan tocava. Per això mateix em resisteixo a caure ara en la temptació d’assegurar que en el darrer mes s’està equivocant més del que seria assumible amb la seva Llista del President.

La cadira buida

 La cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde

En els cercles político-mediàtics (aquestes 200 persones que ens retroalimentem de dimes i diretes) fa temps que donem per descomptat que la número dos de la Paeria, Marta Camps, no estarà en la llista de les Eleccions Municipals que presenti el socialista Àngel Ros de cara al maig de 2015. Evidentment, ni una ni l’altre confirmaran aquest futurible meu, producte de l’especulació periodística... basat en alguna que altra dada. Per exemple, la cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde en un dels primers actes de preparació del futur programa electoral. Dels 15 regidors, només faltava una i en lloc de moure la cadira, allà es va quedar, en primera línia.

En nom del fiscal

Van destituir Martin Rodríguez Sol, volen que facin de defensors de la Infanta i d’executors de la Paeria

Passat l’intent de cop d’Estat del 23-F, molts analistes polítics de l’època escrivien que un dels mals d’aquella societat en transició era que qualsevol lector de diaris coneixia el nom d’almenys cinc generals. Els caps militars copaven bona part de l’actualitat, i això no era símptoma de bondat democràtica en una societat que volia treure’s de sobre el passat de la que havia estat una de les dictadures militars més llargues a Europa. Més recentment, també hem viscut l’època daurada dels jutges estrella, i alguns han sortit ben estrellats mentre els seus imputats encara són en llista d’espera de judici o indultats per la via administrativa.

Rajoy darrere un mur

Ahir no es va fer un acte il·legal, sinó una acció política de magnituds
mai vistes. Fotografia: Tony Alcántara (La Mañana)

Al principi de tot, va ser el ministre d’Exteriors l’encarregat d’aixecar el mur del Gobierno espanyol davant les informacions que apuntaven a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Pel mig, Mariano Rajoy s’ha aferrat de tal manera al Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible, que aviat s’ha quedat sense paraules, més enllà de celebrar com una “gran notícia” que no es fes una consulta no refrendària contra la que havia mogut tota la maquinària de l’Estat. 

Volem vXXXX

Els hi confessaré una cosa: començo a entendre a Mariano Rajoy en el seu intent per defensar-me de l’il·legal acte d’anar a vXXXX perquè és antidemocràtic posar-me davant d’una urXX amb una papXXXXX per contestar amb un “XX-XX” o un No una pregXXXXX sobre el futur polític de Catalunya... (Hauré d’amagar també el nom de la meva nació? Ah no, que Zapatero i Mas van pactar deixar-ho al preàmbul de l’estatutet i el TC no ho va vetar...)