Federals i confederals

Si ara no parlés de Josep Antoni Duran i Lleida diria que li ha anat bé el providencial viatge a Xile en mig del tsunami del cas Pallerols. Però tractant-se de Duran, he d’afirmar que ha sabut aprofitar molt bé la seva estada americana per tornar carregat de ganes de brega. En menys de 24 hores ha estat entrevistat per dos veterans periodistes: Júlia Otero a Onda Cero i JordiBasté a RAC1. En Duran ha aconseguit que de corrupció es parli als moments finals de les entrevistes perquè ja no és el tema, ha estat prou hàbil per fer tornar les mirades cap a als dubtes del procés pel dret a decidir. Brillant, com sempre!

L'estrella de Duran i Lleida

Sobre el cas Pallerols, o cas Unió, o cas Treball, o cas Duran (que són els diferents noms amb els que periodísticament s’ha anat denominant aquest llarg procés judicial) recauen tots els ets i uts més simbòlics possibles del que avui en dia és una part de la política catalana. Insisteixo: una part de la política. Admeto: la més visible, perquè és la que més poder ostenta. Aquí no parlem només de finançament irregular dels partits polítics, parlem també de la vergonyosa lentitud de la justícia, de com un procés públic es pot pactar en un despatx, de la utilitat perversa que es pot fer de diners públics per a programes socials com la formació dels aturats, de les guerres pel poder intern als partits polítics, de les relacions entre organitzacions que veuen la palla a l’ull aliè però no la biga al propi, i de com un lideratge personal pot caure en picat d’avui per demà arrossegant en la seva davallada el seu partit i tot un procés polític molt més ampli... Massa coses, potser per un espai tan curt.

2014

Amb Artur Mas com a nou president de la Generalitat, sustentat en una CiU debilitada que vol liderar el segon tram de la transició nacional que va anunciar fa dos anys, i mercès a un pacte de Legislatura amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que també vol liderar l’oposició, s’inicia un temps parlamentari que serà curt però intens. Curt, sí, evidentment! De vegades, el món de la política, que inclou polítics, analistes i opinadors, es mou en els cercles tancats de perogrullo. Clar que aquesta Legislatura serà curta: els partits que l’han pactada li han posat la fi al 2014, dos anys. Si es fa el referèndum, perquè després caldrà fer noves eleccions legislatives per a un Parlament que haurà de gestionar el resultat de la consulta. Si no es fa, caldrà anar de nou a les urnes perquè alguna cosa grossa s’haurà trencat al país.

És ou o gallina?

En els temps dels dos governs tripartits a la Generalitat l’esmorzar de Nadal amb la premsa de la Delegació del Govern de la Generalitat a Lleida i d’ERC es feien coincidir en el mateix dia i a hores consecutives. Era una forma de facilitar l’enrenou d’agendes d’aquestes dates, ja que estan ubicats en edificis veïns al carrer Lluís Companys i, a més, el càrrec institucional l’exercia un dirigent republicà. La casualitat, perquè suposo que ha estat només la casualitat, ha volgut que tornés a succeir: 10 del matí amb el delegat en funcions i president de Convergència Ramon Farré, i 11 del matí amb el nou diputat republicà Josep Cosnonera i el president regional d’ERC Carles Comes. Els primers, amb sensacions de darrer dia (dilluns comença la nova Legislatura al Parlament de Catalunya) i els segons amb el regust d’iniciar nous temps. L’ou i la gallina, la gallina i l’ou... Què va ser abans? Què vindrà després?

Zaballos li vol donar el tomb a la truita?

Amb l’advertiment preventiu de “no tenim ous ferrats, però t’hem posat unes truitetes de patates”, sóc rebut a l’esmorzar de Nadal amb la premsa convocat pel grup municipal de CiU a la Paeria, liderat per Joan Ramon Zaballos. (Tampoc no hi ha per tant, eh! A veure si ara tot serà qüestió de qui para la taula més grossa...) Poc entonat amb el tradicional esperit nadalenc i potser més en sintonia amb la dura realitat social imperant, Zaballos tenia un posat tristot, seriós i fins a cert punt incòmode. És cert que, en públic, no és l’alegria de la huerta, però a aquesta incomoditat, crec, van contribuir en part algunes de les preguntes que li varem plantejar, que evidencien un rerefons de dubtes sobre la seva continuïtat al front del projecte municipal de CiU a la ciutat de Lleida. Li vol donar el tomb a aquesta situació? No sé. 30 minuts més tard em trobava a l’esmorzar d’Unió Democràtica, amb el conseller Josep Maria Pelegrí, a qui molta gent el considera un dels altres ous d’aquesta truita municipalista...

Inma Manso, amb un parell d’ous!

La subdelegada del Govern a Lleida, Inma Manso, s’ha transformat en poc més d’un any. De ser, al maig del 2011, la sorpresa d’aquella campanya electoral a la Paeria traient de polleguera en més d’una ocasió a l’alcalde Àngel Ros amb els seus postulats de fèrria disciplina pepera, a no fer declaracions polítiques, malgrat ser la màxima representant de l’Executiu de Mariano Rajoy a les Terres de Ponent... Tota una gran contradicció: una política que juga a “demostrar que existim polítics que no creem problemes sinó que expliquem el que fem” però que es nega a valorar fets polítics inèdits, com que dilluns es van manifestar en contra de la institució que ella representa els màxims dirigents de les altres tres institucions del territori: Ajuntament de Lleida, Diputació de Lleida i Delegació de la Generalitat a Lleida. La segona gran contradicció és que al tradicional esmorzar de Nadal de la Subdelegació van faltar-hi els ous, un altre fet inèdit...

L'Espanya wertebrada

Semblava complicat, però el ministre espanyol d’Educació (¿?), José Ignacio Wert, ha sabut aixecar els ànims que injustificadament estaven de baixa després de les eleccions del 25 de novembre en una part de la societat catalana. És el que passa quan no es vol fer cas la realitat i les anàlisis públiques (fetes amb ànim de propaganda) s’assumeixen com a verídiques. El PP es creu que ha guanyat les eleccions al Parlament i que això els autoritza a barbaritats com l’esborrany de l’enèsima reforma de la llei d’educació, feta amb l’objectiu d’espanyolitzar els escolars catalans. La unànime reacció de defensa del model de convivència catalana a un atac en tota regla deixa en segon pla els aspectes més tècnic del text, que també són peculiars, com l’eliminació de la Selectivitat i la invasió d’altres competències a les comunitats autònomes. Encertat, doncs, el hastag #wertgonya que ha incendiat Twitter. Però i si tot és una trampa?