Kafkià

La caseta de Franz Kafka al Carreró de l'or, convertida en llibreria kafkiana

A la ciutat de Praga, amiga, cadascú pot trobar el seu raconet i jo aquest estiu vaig anar darrere les petjades de Franz Kafka (1883-1924). Amb una ment torturada pels complexos –dels quals en responsabilitzà l’autoritarisme inflexible del seu pare– i una obra salvada del foc pel seu amic Max Brod –el primer gran kafkià en incomplir les últimes voluntats de l’autor–, Kafka transforma les seves pors en literatura que transcendeix la persona, la ciutat i l’època. 

Un dia t’aixeques convertit en una cuca o et detenen sense saber-ne perquè o et criden a treballar en un castell llunyà... O t’acusen d’adoctrinar per donar informació o et claven de pantoflades per portar una càmera a coll o et plantegen un referèndum per l’autogovern i no per l’autodeterminació, mires d’actualitzar-lo... 

Una de les claus de l’obra kafkiana és començar amb un fet sorprenent o absurd, i l’altra és desenvolupar una lògica interna tràgicament esclafant per al protagonista, atrapat en la tirania de l’escriptor que elimina qualsevol context si és que pot beneficiar les seves víctimes. 

Si la família de Gregor Samsa sabés perquè s’ha metamorfosat en un bitxo, el podrien haver ajudat? El context, que l’estem eliminat de les informacions, deixaria tot allò amb tuf de kafkià fora del Tribunal Suprem. És dimarts, comencem el curs polític;)

Article publicat al diari La Mañana el 4 de setembre de 2018