Postfranquisme

Un dels principis de la biologia també és preservar l'herència

Que alguns milers persones es puguin manifestar fent la salutació feixista davant el monument que enalteix la dictadura, amic, no em retrotreu al franquisme, sinó al què s’ha fet en els darrers 40 anys. És cert que els primers anys de la democràcia es van fer salts per superar el passat, però sota l’atenta mirada dels seguidors d’aquell que ho va deixar tot atado y bien atado. Cal no oblidar-ho i contextualitzar-ho. 

Algú es preguntava quina democràcia manté espais de culte i mitificació de les dictadures feixistes. Jo li contesto: La única en la qual el dictador va morir al seu llit com a cap d’Estat i la societat el va plorar durant 40 dies. Durant 40 anys!, t’esveres... 

Per això parlo del postfranquisme, de com en un moment donat –i segurament coincideix amb el tejerazo del 23-F de 1981, només sis anys després de mort Franco– es prefereix conviure amb els feixistes blanquejats a l’espera que la biologia fes la seva feina, menystenint que un dels principis de la biologia també és preservar l’herència. 

La primera Llei de la Memòria i el reforçament actual posa en dubte la feina iniciada i no acabada en aquests 40 anys, i aquest reconeixement del nou context és un bon inici perquè els hereus no es sentin encara més forts. És dimarts, comencem la setmana amb moguda als partits democràtics;)

Article publicat al diari La Mañana el 17 de juliol de 2018