L’OPA de la Crida

Fa dies que sóc en guàrdia davant el perill d'un excés de personalismes

Hi ha qui es sent cridat i qui no, amiga, al nou artefacte político-electoral posat en marxa per Carles Puigdemont. Confesso que fa dies que sóc en guàrdia davant el perill d’un excés de personalismes en l’immediat futur polític, i el cas del President cessat pel 155 és el més paradigmàtic, però no l’únic.  

És norma que la política la facin les persones i que el carisma, la sort o la decisió d’algunes d’aquestes marquin les passes d’un col·lectiu. La línia vermella es troba en la capacitat del grup per a limitar els marges del lideratge. Això és teoria, i escrita en blanc. Quan l’intentes aplicar al context històric concret, te n’adones que la realitat palpable és més porosa i les línies van canviant de color. 

Mentre n’hi hagi presos polítics i exiliats, els límits estan molt clars, sentencies... Aquesta és la circumstància bàsica avui en dia a Catalunya i Espanya. Es fa molt difícil contradir la força moral que tenen les víctimes de la repressió, i més quan ni es vol reconèixer que va existir i es manté impune. 

Llegir la Crida de Puigdemont en clau d’OPA hostil és tant encertat com poc interessant. Que no és una OPA a Cs l’elecció de Pablo Casado? Que no és una OPA a Podemos el pla de govern de Pedro Sánchez? Que no va ser una OPA la decisió d’Oriol Junqueras de no reeditar JxSí? És dimarts, comencem la setmana dels nervis als partits;)

Article publicat al diari La Mañana el 24 de juliol de 2018