La cadira buida

 La cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde

En els cercles político-mediàtics (aquestes 200 persones que ens retroalimentem de dimes i diretes) fa temps que donem per descomptat que la número dos de la Paeria, Marta Camps, no estarà en la llista de les Eleccions Municipals que presenti el socialista Àngel Ros de cara al maig de 2015. Evidentment, ni una ni l’altre confirmaran aquest futurible meu, producte de l’especulació periodística... basat en alguna que altra dada. Per exemple, la cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde en un dels primers actes de preparació del futur programa electoral. Dels 15 regidors, només faltava una i en lloc de moure la cadira, allà es va quedar, en primera línia.

En nom del fiscal

Van destituir Martin Rodríguez Sol, volen que facin de defensors de la Infanta i d’executors de la Paeria

Passat l’intent de cop d’Estat del 23-F, molts analistes polítics de l’època escrivien que un dels mals d’aquella societat en transició era que qualsevol lector de diaris coneixia el nom d’almenys cinc generals. Els caps militars copaven bona part de l’actualitat, i això no era símptoma de bondat democràtica en una societat que volia treure’s de sobre el passat de la que havia estat una de les dictadures militars més llargues a Europa. Més recentment, també hem viscut l’època daurada dels jutges estrella, i alguns han sortit ben estrellats mentre els seus imputats encara són en llista d’espera de judici o indultats per la via administrativa.

Rajoy darrere un mur

Ahir no es va fer un acte il·legal, sinó una acció política de magnituds
mai vistes. Fotografia: Tony Alcántara (La Mañana)

Al principi de tot, va ser el ministre d’Exteriors l’encarregat d’aixecar el mur del Gobierno espanyol davant les informacions que apuntaven a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Pel mig, Mariano Rajoy s’ha aferrat de tal manera al Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible, que aviat s’ha quedat sense paraules, més enllà de celebrar com una “gran notícia” que no es fes una consulta no refrendària contra la que havia mogut tota la maquinària de l’Estat. 

Volem vXXXX

Els hi confessaré una cosa: començo a entendre a Mariano Rajoy en el seu intent per defensar-me de l’il·legal acte d’anar a vXXXX perquè és antidemocràtic posar-me davant d’una urXX amb una papXXXXX per contestar amb un “XX-XX” o un No una pregXXXXX sobre el futur polític de Catalunya... (Hauré d’amagar també el nom de la meva nació? Ah no, que Zapatero i Mas van pactar deixar-ho al preàmbul de l’estatutet i el TC no ho va vetar...)

A ver si lo entienden ahora...

¿Si escribo en mi lengua materna leerán por fin 

que es la gente, y no Mas, la que lo ha liado todo?

Desde que eran pequeños, a mis hijos siempre les he dicho que tienen derecho a intentar engañarme. Incluso, si lo consiguen, puedo llegar a valorar la carga de inteligencia y astucia que hay detrás de una buena mentira. Pero que ni intenten engañarse a sí mismos, ¡que eso es del género estúpido! Valga pues este consejo (que ellos procuran seguir de manera más o menos disciplinada) para aquellos que se han creído sus propias mentiras y ahora no entienden nada de lo que está pasando en Catalunya.

El cognom de les eleccions

La unitat de les forces polítiques també es pot assolir en un Govern de concentració

Unes eleccions són unes eleccions, i qualsevol cognom que se li vulgui posar aporta poc al que és l’essència de posar urnes perquè la ciutadania pugui escollir lliurement entre les diferents propostes programàtiques que li siguin presentades. Allò que en economia podria ser vàlid (valor afegit li diuen a posar cognoms als productes ja coneguts per tothom) en política corre el risc d’anomenar l’aigua que li posem al vi. Tenim un exemple en el #9N2014, inicialment plantejat com un referèndum per la independència de Catalunya, que després va ser una consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya i ara és un procés de participació ciutadana... Podria passar el mateix amb unes eleccions a les que li volen posar el cognom de plebiscitàries?

La ministra de l'Ebola

Els bons metges han de ser els directors d'hospital, no la ministra

Primer fet cert: El virus de l’Ebola arriba a Espanya per una decisió del Gobierno d’Ana Mato i Mariano Rajoy. No ha vingut transportat en pastera a través de l’Estret de Gibraltar, o saltant la tanca plena d’espines de Ceuta, o per falta de vigilància als ports i aeroports deixant entrar alguna persona que hagi estat en contacte amb població de risc als països africans que fa anys que lluiten contra aquesta malaltia sense cura efectiva. No. Va ser la decisió política de repatriar dues persones en fase avançada per les quals, a més, no es va poder fer res més que facilitar-lis uns dies finals potser més dignes que els que haurien tingut allà on van contraure el mal mentre s’esforçaven en combatre’l.