El món digital que es pot tocar

Avui, dijous 25 d’octubre de 2012, és un dia que tindré marcat al meu calendari personal, com tinc memòria d’aquelles dates que al llarg de la vida m’han anat marcant. Avui neix +Press, una plataforma de serveis i informació digital de la qual tinc la sort de ser un dels pares. Ja se sap que mare no hi ha més que una, però la paternitat d’aquest “invent” la compartim uns quants amics, que ens hem fet més amics encara en l’any llarg que portem desenvolupant el projecte que avui és realitat: Jordi Solana (qui em va forçar a entrar al món digital després d’anys en què compartíem pàgines i tinta de diari), Pedro Yeregui (amb qui ens hem fet un fart d’escriure i esborrar codis informàtics) Joan Pere Roca (que un dia va tenir una idea, palanca de la qual s’ha mogut tot aquest món), Núria Armengol (que ha sabut com ningú donar forma les propostes que nosaltres no sabíem ni escriure sobre un paper), Javier Aguilera (qui feia dies que intuïa la força de la promoció al món 2.0), Albert Jou (amb l’empenta de la seva joventut ofensiva pels que pentinem canes), Manel Tahull (amb el seny que imposa la seva reposada veterania) i tots aquells i aquelles que en aquest temps ens han escoltat, ens han acompanyat i ens han anat senyalant els pros i contres d’allò que els hi explicàvem. Fins aquí, l’apunt personal.

Un nou Parlament amb llistes "obertes"

Carme Forcadell, de l'ANC, adreçant-se al Parlament el #11s2012 (Foto: ANC)

Amb la marxa tranquil·la mig aclarida "pels aconteixements" i posat ja a caminar el tren del nou temps polític al país, la següent estació ineludible són unes eleccions legislatives amb un evident sentit plebiscitari sobre la proposta d’Independència de Catalunya. “Evident”, he escrit, però això dependrà del nivell de claredat dels programes electorals que presentin els partits polítics. A dia d’avui, quasi 15 dies del #11s2012, les formacions electorals veuen les seves agendes marcades per una entitat civil, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que treballant des de la transversalitat política ha aconseguit engrescar una part molt significativa de la societat catalana.

"No nos hemos vuelto locos"

Cop de porta previst del inquilí mut de la Moncloa a la proposta d’Artur Mas sobre el pacte fiscal. Compareixença pública del President català a la delegació del Govern a Madrid. Expectació (excepte per al Canal 24 Horas de RTVE, que ha preferit donar en directe una declaració ‘paral·lela’ de la presidenta del PP català, Alícia Sànchez-Camacho...) per saber com Mas se’n surt d’una situació límit que, se sap, no és del seu complert agrat. I el President, davant la insistència de les preguntes dels periodistes que al gallec li fan nosa, ha etzibat: “No nos hemos vuelto locos. Somos catalanes y queremos seguir siendo catalanes dentro de nuestro marco natural, Europa y el euro”.

Entrats en precampanya

Abans del #11s2012 havia escrit que aquesta manifestació no era hereva de la del 10 de juliol de 2010, sinó més bé una conseqüència de la frustració que bona part de la classe política catalana va provocar aquella mateixa nit entre el milió d’assistents que protestaven contra una sentència immoral del Tribunal Constitucional. Mig milió més de persones al carrer marquen la primera diferència entre ambdues marxes socials. La segona diferència és el paper de lideratge que sembla ser ha decidit adoptar el President Mas en la que és una nova etapa política sense discussions una vegada proclamada la necessitat de dotar-nos d’estructures d’Estat.

Temps mort al PSC

En política, sempre s’ha dit, tan important és el fons com les formes. I li afegiria, encara, una tercera variable: el temps, el moment, en el qual es materialitzen aquests fons i formes, especialment quan parlem de canvis. Des d’aquesta òptica, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, no ha escollit amb prou encert el moment per efectuar els canvis al Grup Socialista al Parlament, la mal anomenada “purga nacionalista”.

Una, pequeña y amordazada

La crisi és, a més de la principal preocupació de la majoria de les famílies, la pedra de toc que tot ho justifica per a qui exerceix la política amb mirada curta, de regat desesperat sense saber ben bé per on sortirà la pilota una vegada driblat el contrari. La crisi és, també, la gran excusa per al discurs recentralitzador que busca eliminar al màxim l’estat de les autonomies, aquell invent seudo-federalista que es van inventar a la Transició.

The Newsroom (La Redacció)

Una de les moltes arestes d’aquesta angoixant crisi que cada dia més és un llarg temps d’espera cap el canvi de paradigma social que es veu a venir, una de les moltes arestes, deia, és la crisi dels mitjans de comunicació. Una crisi, aquesta específica, tan global com la resta de crisis que sumen el caos econòmic, financer i social que patim. En aquests apocalíptic context he trobat una petita illa on es respira aire nou: la sèrie televisiva The Newsroom, La Redacció.