L’artista global

Bob Dylan té 75 anys i està en constant reinvenció.
Jardins de Pedralbes, 2015. 

Segurament és el Premi Nobel de Literatura sobre el que més literatura s’ha escrit i que a més creadors ha inspirat, però ens el continuen presentant com un cantant. Mentre els Beatles arrossegaven masses a ritme de “t’estimo, t’estimo, t’estimo molt”, el petit jueu errant Robert Allen Zimmerman –que va falsificar la seva pobre biografia per no semblar el que era, el fill d’un venedor de rentadores– commocionava generacions escopinant coses com “no m’aixecaré de la teva tomba fins que no estigui segur que has mort” (Masters of War), “he memoritzat els noms del herois amb les pistoles a les mans i Déu de la seva part” (With God on our side) o “què sents ara que no ets ningú, que no tens llar, com una completa desconeguda, com una pedra rodant?” (Like a Rolling Stone). 

El dimoni es diu televisió!

La televisió és present en el 95,1% de les mateixes llars
on el 51,8% confessa que no ha entrat ni un llibre 

Dimarts passat, amiga, em preguntava quin és el dimoni que carrega els vots. Pensava trobar-lo als textos sagrats i el seu nom m’ha estat revelat en el baròmetre del CIS, aquell amb el que vam titular que “Es dispara la preocupació pels polítics”. Amb les presses (és ironia) ens vam saltar més del 60% de l’enquesta, la part que no va dels maleïts polítics sinó que radiografia quina és la mà que posa vots dins les urnes gràcies a diabòliques preguntes de l’estil “Amb quina freqüència llegeix llibres?”... 

Quin dimoni carrega el vot?

Ja té nassos que el canvi sigui una gran abstenció...
Imatge d'unes urnes solitaries a Hongria.

Les urnes les carrega el diable, amic. Sí, ho sabíem, però avui em pregunto quin és el dimoni que carrega els vots? Perquè és la única resposta que m’ajudaria a entendre tot el que ha passat aquest cap de setmana convuls arreu del món. 

El PSOE voldria tenir a Rajoy

La proposta federal podria ser l’únic fet diferencial,
però de federalistes, els socialistes, es diuen i no ho són.

Sóc el primer que entén, amiga, que Mariano Rajoy no pot ser el candidat del PSOE a la Moncloa. Per això comprenc el “no és no”. Però també sóc dels primers que al·lucino perquè Pedro Sánchez ha estat incapaç de superar el No per convertir-lo en un Sí alternatiu al PP d’entre la majoria del Congrés. 

Ambient irrespirable

M’he resistit massa temps a allò que tots els polítics són iguals.
Imatge: Forges

On està el límit de la paciència, amic? Barberá, Griñán, Camps, Chaves, Pujol, Matas, fills de Pujol, Bustos, Rato, Crespo, Rus, Gürtel, ITV, ERE, Pokémon, Púnica, Campeón, Pretoria, Clotilde, Palau... Tots aquests noms –més els que omplirien deu columnes el doble de llargues que aquesta– els llegim amb tinta que s’ha fet negra de podrida, i d’aquesta putrefacció emanen gasos que ens ofeguen a cada pàgina de diari que obrim. 

La moguda més grossa a Lleida

Allò que és impepinable és que a la capital del Segrià
mai s’havia viscut una mobilització d’aquesta magnitud.
Fotografia: Núria García / La Mañana

Es pot jugar amb la calculadora com cadascú vulgui, amiga, i és normal que davant qualsevol moguda els organitzadors unflin les dades (ho fan els ajuntaments amb els assistents a les fires) i els cossos policials les rebaixin (excepte les que munten els seus alcaldes). Però el joc de despropòsits de diumenge a Lleida és dels que fan més època que la pròpia manifestació, la més gran de la història per molt que es miri amb les partidistes ulleres fosques. 

L’Escolar i la vaca ‘Margarida’

Divendres a la nit ens va reunir en un homenatge a la vaca
i tot el que significà aquells anys de lluita

En Manel Escolar, amic, va ser un dels líders agraris més emblemàtics de la dècada dels 90 del segle passat. En la memòria col·lectiva de Lleida fa parella amb la vaca Margarida, autèntica icona de les protestes del sector lleter que lluitava per evitar que la PAC es carregués el que després va enfonsar un bichito anomenat prió, que tornà boges a les vaques i als vaquers en una espècie en extinció.