Ja tenim Govern?

Que siguin ells els primers en ser seriosos, no?

Ha estat, amiga, la pregunta de l’estiu en retrobar familiars i amistats. Bé, la segona, que la primera és sempre aquella de “et veig millor”, afirmació feta amb un escaire interrogatiu d’una certa mala llet... Entre parèntesis: familiars i amistats dels periodistes també es pensen que sabem més del que publiquem i que ho abocarem tot entre clara i clara a peu de la platja. 

Sense mesurar el temps



Assaborir els minuts molt més enllà dels seus objectius 30 segons


Suposo que des d'un punt de vista objectiu, amic, el temps és el que és. Però la seva mesura cronològica la fem en funció de les percepcions personals i et puc assegurar que aquests dies en tinc aquella que et permet assaborir els minuts molt més enllà dels seus objectius 30 segons; aquella que et permet, fins i tot, donar-li tombs a una frase que superi un tuit o un titular.

Quan el llibre és un llibre

En el moment que PP i PSOE es neguen ni tan sols a parlar amb CiU i PNV
 l’equilibri es trenca, i amb ell les pàgines del llibre

No he llegit cap llibre, amiga, que pugui ser interpretat en un únic sentit de ferro. Bé, si traiem als gihadistes amb l’Alcorà i als líders del PP amb la Constitució. Però ves per on, aquesta mateixa rigidesa amb la que et foten el llibre pel cap són capaços de saltar-se-la quan els hi convé. 

La memòria traïda a sixena

És prou evident com aquelles peces salvades dels rapinyaires
han estat objecte de la màxima cura i dignificació museística.
Foto: Núria García

Més enllà de disquisicions jurídiques, amic, la insòlita decisió de trencar la unitat de les col·leccions artístiques del MNAC i el Museu de Lleida és una traïció a la memòria històrica. I comparar els esforços per salvar el llegat artístic del passat, de manera transparent i pagant, amb un espoli és una ofensa que només pot estar suportada per les mateixes fosques estructures d’estat que encara es resisteixen a tornar els originals d’aquells documents robats en la guerra per a reprimir persones. 

‘Tila’, nova vida per a la ‘Puceta’

 La Puceta, una cadelleta que un desaprensiu va llançar,
juntament amb els seus 5 germanets, en un forat de reg a Fraga

Vaig llegir, amiga, que les ferides de l’ànima es poden recosir, però els forats no es reomplen: Ens toca fer-nos més grans i complerts com a persones i, així, el buit aparentment es fa més petit i és més suportable. Dolguts encara per la sobtada mort de la Kira, ens assabentem de la trista història de la Puceta, una cadelleta que un desaprensiu va llançar, juntament amb els seus 5 germanets, en un forat de reg a Fraga.

La revolució noudemòcrata

El diable va actuar en forma de primera proposta errònia
de dos noms horrorosos per a la cosa.

Ja saps, amic, que els congressos dels partits els carrega el diable. Com s’ha posat les botes aquest cap de setmana! Després de parlar amb assistents al funeral de Convergència i el bateig del Demòcrata trec la conclusió que les bases del vell partit d’ordre –que se’ls havia fet vell per desgast no per cronologia– van veure que una altra democràcia interna era possible i que als dirigents se’ls pot rebatre... Més quan et diuen que en l’interregne entre la mort i el naixement no hi ha jefes. 

Una llàgrima per la Kira

La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Em disculparàs, amiga, però avui no em surt un article, avui em cau una llàgrima tan llarga com és aquesta columna. La Kira ens ha deixat un enorme forat a l’ànima. 

Des del mateix dia que va entrar a casa –només fa set anys– va decidir que no volia ser tractada com una mascota i es va guanyar –amb la seva gentil tossuderia de Labrador– la posició d’un més en la família: la més petita, la més mimada, però, alhora, la que repartia més amor en cada un dels seus gestos. La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Com es fan estimar... em dius. Sí, i alguna cosa més. Amb el temps te n’adones que els horaris familiars estaven organitzats al voltant dels passejos amb ella, i la quantitat de petits detalls quotidians que quedaran eternament lligats a la seva memòria: l’alegre tikitikitiki baixant el seu negre lluent escales avall per saludar-nos quan arribàvem a casa, fos l’hora que fos. 

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar? I qui rebrà les visites, tan convençuda que estava ella que venien a veure-la? Mai hauria pensat que podria escriure tot això sense trencar el teclat. És dimarts, comencem la setmana, i no és una bona setmana:(

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar?

Article publicat al diari La Mañana el 5 de juliol de 2016