Del telègraf al Whatsapp

A què estem disposats a renuncia a canvi de la velocitat 2.0? 

L’estructura de les notícies que publiquem als diaris, tal i com les llegeixen avui en dia i escolten i veuen a la ràdio i la televisió, va néixer de l’aplicació de les noves tecnologies a la premsa escrita durant la Guerra Civil Nord-americana (1861-1865). El telègraf va permetre que els diaris d’abast nacional poguessin enviar corresponsals a cobrir les batalles, discursos i fets més rellevants d’aquella confrontació i poder publicar les informacions a les primeres edicions del dia després o en edicions especials vespertines. Era, en aquelles dates, el màxim d’immediatesa que la tecnologia permetia a la comunicació.

Però de bones a primeres els corresponsals es varen trobar amb un inconvenient: de telègraf i d’operador només acostumava a haver-hi un a cada població, el de l’estació de trens. Davant el risc que a les sales d’espera es reproduïssin els enfrontaments sagnants, però aquesta vegada entre periodistes barallant-se per ser el primer en dictar la seva crònica, els diaris varen fer un pacte que va revolucionar la forma mateixa d’escriure les notícies.

S’acordà que els corresponsals transmetrien per ordre d’arribada però només un paràgraf a cada connexió, de manera que en finalitzar un primer torn tots els diaris tindrien, com a mínim, el material essencial que els permetria fer la portada amb la informació més actual possible.

D’aquí, que els periodistes s’esforçaren en concentrar la màxima informació possible en aquell primer paràgraf, que actualment coneixem com a lead (el que lidera la informació), per a anar desgranant després els aspectes més secundaris en connexions i paràgrafs posteriors. I la màxima informació possible essencial d’un fet s’aconsegueix contestant a les preguntes de Qui ha fet Què, On, Quan, Perquè i Com?

Des de llavors, les tecnologies de la comunicació i la teoria de la informació han fet salts astronòmics, a la mateixa velocitat amb la qual s’han anat escurçant els temps de publicació fins arribar a la instantaneïtat mateixa actual que ens satura els dispositius mòbils en els que rebem els primers inputs informatius.

Hem guanyat en rapidesa, sí, però a costa de renunciar a saber de manera fiable Qui ha fet Què, On, Quan, Perquè i Com en un tuit o missatge de whatsapp? No en tinc cap mena de dubte que, com aquells pioners del periodisme modern, la tecnologia digital ens està ajudant a modelar una nova forma d’estructura informativa, si el temps real ens dóna temps per a pair-ho.

Els inventors del lead, que els professionals mantenim vigent per simple sentit comú, van haver d’arraconar els seus estils literaris victorians en favor d’una major eficàcia comunicativa. A què estem disposats a renunciar nosaltres a canvi de la velocitat 2.0? 

De moment correm el risc (lectors i periodistes, que també som lectors i pares i mares i tenim mòbil), correm el risc, dic, de donar credibilitat a qualsevol text anònim que, en la seva difusió massiva, generi estats d’alarma com els que a Lleida hem viscut aquests dies a causa d’un jove que va apunyalar cinc persones... i totes les errades, mentides i invencions que corrien sense fre.

La informació ens fa lliures, deien, i també ens ha de permetre ser millors persones en una societat feta a la nostra mida. La nit de dilluns vaig rebre una foto en la que algú havia cremat un monument semblant a la Seu Vella de Lleida en algun moment del vespre en resposta a no sé quina crida extremista... Qui, Què, On, Quan, Perquè, Com???

Article publicat al diari La Mañana el 27 de setembre de 2014