Un cafè a la salut de Marta Camps!

“La pujada de l’aigua no arriba a 1,2 euros al mes, el que costa un cafè”. Amb aquesta gastada expressió volia desdramatitzar Marta Camps (@CampsMarta) l’augment del preu de l’aigua a la ciutat de Lleida aprovat divendres i que suposa un 38% més a afegir a la pujada ja experimentada al mes de gener. Un cafè menys al mes.

Com mosques a la mel

Amb la que cau, i molt especialment des d'ahir amb el nou cop judicial contra l'autogovern de Catalunya, estic llegint i sentit coses que em fan venir al cap unes paraules de Rosa Montero a la seva novel·la ‘Historia del Rey transparente’ (2005): “Las palabras no deben ser como la miel, pegajosas y espesas, dulces trampas para moscas incautas, sino como cristales transparentes y puros que permitan contemplar el mundo a través de ellas”.

Els colors de La Roja

La prima de risc del deute espanyol enfilada pels núvols i la prima als jugadors de la selecció estatal de futbol incrementada en un 20%. Podria no seguir escrivint, ja que el greuge comparatiu és evident i en sí mateix és un argument que permet qualsevol interpretació ‘a bote pronto’. Però intentaré ser fidel a la capçalera d’aquest bloc i fer un comentari a l’antiga, és a dir, reflexionant.

La paraula és el dard

El d’avui és un d’aquells dies en els quals trobo molt a faltar al que fou president de la Real Academia Española de la Lengua, Fernando Lázaro Carreter. Publicava al diari ABC una columna intitulada El dardo en la palabra, àcids comentaris sobre l’ús que de la llengua (la castellana en el seu cas) feien mitjans de comunicació, polítics i personatges públics de tota mena. L’article que publicaria es diria senzillament: Al rescate... I a ben segur seria una brillant il·lustració sobre la falta de llustre de la nostra classe política al voltant de si ens rescaten, ens intervenen o ens fan un préstec mentre ens pugen l’IVA, ens retarden la jubilació i ens retallen més serveis públics sense fer tants escarafalls.

Sensació d'impunitat

Sempre he cregut que pitjor que la corrupció o les corrupteletes, en ser greus ja en si mateixes, és la sensació d’impunitat que gaudeixen els que són enxampats, ja sigui amb les mans a la massa o presumptament implicats. En benefici de la sensació d’impunitat hi juguen factors com que cap partit polític mai demana explicacions a un militant seu per aquests fets però sí ho fan als altres partits rivals i que, de tant en tant, fins i tot s’alien els contraris per no demanar explicacions a ningú.

La cimera, el dia abans

Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, i per això ho deixaré escrit abans que es celebri la cimera de partits polítics catalans amb la qual el president Artur Mas vol escenificar la realitat de la política catalana al voltant del pacte fiscal per a Catalunya. Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, però confio molt poc vistos els moviments d’uns i uns altres en els dies anteriors.

El 'lobby' del caragol

A la conferencia anual organitzada pel Col·legi de Periodistes, l’alcalde de Lleida Àngel Ros va tornar a reformular la necessitat que a les institucions d’àmbit català i estatal els representants polítics de Lleida actuïn com un lobby que, per damunt dels interessos dels seus partits polítics, vagin tots a una en defensa de les necessitats del territori i la seva ciutadania. I escric que “va tornar a reformular” perquè aquesta idea ni és nova, ni és seva ni mai s’ha pogut portar a la pràctica en les dues dècades llargues que la sento dir.