El sou dels funcionaris

El meu pas de vuit anys per l’administració local m’ha servit per fer fama de ser el més anti-funcionari dels que dirigien funcionaris. És un mèrit parcialment injust, com saben aquells amb els quals he tingut el plaer de treballar, però que sí conté una realitat impepinable: abomino de l’actual sistema de la Funció Pública. L’encotillament de la legislació, la vista grossa de partits polítics i sindicats que col·loquen, per torns, la seva gent i la creixent sensació d’inutilitat de les administracions, en realitat només serveixen per malmetre les persones funcionaries que són bons professionals (la majoria silenciada) i crear indignants paradisos d’autèntics vagos y maleantes (la minoria magnificada amb anuncis de cereals laxants).

El color de l'Administració

Un dels efectes col·laterals d’aquesta crisi que patim és que ens angoixa tant el dia a dia que només ens deixa veure a curt termini. A curt termini cap endavant i també a curt termini cap endarrere. Així, perdem molta de la memòria recent, que ja no històrica, i analitzem coses que passen ara i passaven abans només amb el prisma de la immediatesa distorsionada per la foscor econòmica dels temps que malvivim.

Una recepta, un senador

A propòsit de l’euro sanitari, amb el qual Catalunya torna a voler donar estèrils lliçons la resta de l’Estat sobre com s’escanyen els ciutadans, el candidat del PP andalús Javier Arenas s’ha posat profund i ha avisat: “s’ha de repensar la sostenibilitat del sistema del benestar social”... No cal, bonic, ja l’esteu reformant uns i els altres a cops de decret-llei des de l’any 2008 i sense avisar.

Ros, entre Sevilla i Barcelona

Dissabte al matí, Cappont es semblava més a Sevilla que a Barcelona. El PSC de les comarques de Lleida celebrava el seu vuitè congrés amb dos aspirants a la primera secretaria: l’alcalde de Lleida i membre de la direcció nacional Àngel Ros i el regidor a l’oposició de la Seu d’Urgell Òscar Ordeig. Abans d’anar a dinar, els equips dels dos rivals auguraven un final semblant al del congrés celebrat a la capital andalusa, en el qual Rubalcaba s’imposà Chacón per un grapat de vots. Era, de fet, l’escenari que s’acabava de confirmar a la mateixa hora a Girona, on l’oficialista Juli Fernández batia el seu contrincant renovador per només 6 vots de diferència.

La síndrome del fiscal

La casualitat (?) ha volgut que en molt poc temps es barregin la decebedora sentència emesa per un tribunal de jutges per l’assassinat de Marta del Castillo, la inesperada (??) absolució per un jurat popular de l’expresident valencià Camps, la inacció de la justícia esportiva (???) davant el jugador Pepe, el jutge Garzón en la banqueta dels acusats i la intensificació de processos judicials com els que afecten Urdangarín, l’exvicepresident Pepe Blanco i l’expresident balear Matas. La salsa d’aquest indigest plat la posa el nou ministre de Justícia anunciant una reforma (????) del sistema judicial titllada de dretana.

L'estafa dels egoistes

Xavier Sàez, un amic molt especial que a mesura que el temps l’allunya del dia a dia polític les seves idees van guanyant en frescor i lucidesa, em defensava fa poc que per sortir d’aquest atzucac que és la crisi cal que tots en donem el millor de nosaltres mateixos. Tots: governants de les diferents administracions, representants de les diferents oposicions, sindicats, patronal, empresaris, funcionaris i treballadors. En canvi, l’egoisme s’ha instal·lat en els nostres comportaments. És un permanent salvi’s qui pugui, però jo primer.

Hem de fer un ERO a casa

Si no fos perquè el tema és molt seriós, ara escriuria que “em fa gràcia cada vegada que sento el responsable d’una administració pública explicant que fan els seus números igual que totes les famílies, estrenyent-se el cinturó”... Però no em fa cap gràcia! Cada impost o taxa que ideen per augmentar la partida dels seus ingressos és un forat més que les famílies li hem de fer als nostres cinturons. I, a més, els serveis públics cada vegada són pitjors malgrat ser més cars.