El llaç groc

Un llaç groc sense final, la proposta d'Ermengol

A l’amic Ermengol sembla ser que li ha anat bé que li posessin en ordre el desgavell que tenia a les artèries, amic, i que la sang renovada –ressuscitada, diria ell– li rega perversament un cervell que bull desbocat. Des de fa uns diumenges ha reprès l’espai central d’aquesta pàgina de manera setmanal com a vàlvula d’escapament a tant repòs i vida sana imposada pels metges als quals ara adora. 

Amb els metges, com amb els advocats, ens passa que no els hi fem cas –jo, el primer– fins que els necessitem i ens demostren que de no ser per la seva hàbil mà estaríem pitjor del que sabem. Diumenge passat, la vinyeta del Paco amb un llaç groc que es feia etern em va fer pensar que els ninotaries també són com els de la bata blanca i la toga negra: els necessitem. Si més no, per afrontar la realitat des d’un punt de vista diferent del que ens expliquen els polítics, asseveres... 

L’estigmatització judicial del llaç groc és un capítol més en la pèrdua de senderi d’un Estat que es debat entre ser dur o més dur, com ens van dir dissabte a Madrid, davant el silenci dolorós dels que fins i tot van callar a Twitter. Jo no tindria problemes en retirar els llaços per ordre judicial i posar una pancarta en la que s’informa la ciutadania que els llaços s’han retirat per ordre judicial. Un llaç sense final. És dimarts, comencem la setmana en groc;)

Article publicat al diari La Mañana el 19 de març de 2019