Translate

dimarts, 3 d’abril de 2018

Tempesta

Bob Dylan dona sobre l'escenari tot el que valen els seus 76 anys


Escoltar Bob Dylan en directe, amic, és una experiència que vius de manera diferent a qualsevol altre artista. Dissabte a la nit, al Liceu, vaig poder comprovar –una altra vegada– que els crítics dels mitjans encara no han aprés que el seu públic sap al que va, i ni esperen aquelles coses que són normals en d’altres cantants, i en les seves cròniques ressalten com a negatiu: No té empatia amb el públic, ni el saluda, ni li adreça una sola paraula, ni... 

A veure, dona sobre l’escenari tot el que els seus 76 anys valen i és molt més que la tirallonga de premis que et posen per a ressaltar qui és, destinat als que no el coneixen, clar. El repertori d’aquesta gira europea que ara segueix per Itàlia té com a columna vertebral el seu darrer àlbum amb temes propis, Tempest (2012), regat amb alguns clàssics –sempre són pocs– i xispejat amb la incursió que ha fet els darrers anys al cançoner nord-americà popularitzat per Frank Sinatra. 

Aquests tres moments són els que dedica expressament al seu públic: S’aixeca del piano, es posa al centre de l’escenari amb moltes dificultats de mobilitat, i força la seva estranya veu fins a registres impossibles per algú que li ha dit “idiota” al vent que el va catapultar a la fama mundial i ha transformat en una tempesta aquella “hard rain” que encara ens cau a sobre. Especialment aquí. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 3 d'abril de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari