Fa unes setmanes, li comentava a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ell
no havia tastat mai el desert de l’oposició en la seva carrera com a
professional de la política i que, en cert sentit, era un dèficit en la
seva apreciació global de la praxi política. Bé, doncs aquest passat cap
de setmana Ros s’ha hagut d’afrontar a aquest repte d’estar a
l’oposició amb força minoritària durant la celebració del XII Congrés
del PSC que ha proclamat l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, com a
successor de José Montilla. I se li ha notat a Ros i el seu equip que
estan massa acostumats a treballar des del govern i en majoria.
Després d’un cap de setmana intens, el nou PSC continua en mans del poder municipal de la Barcelona metropolitana que en temps dominava amb mà de ferro el propi Montilla. Els alcaldes de Cornellà, Sabadell, Hospitalet del Llobregat i Santa Coloma conformen l’autèntic pinyol del de Terrassa, que ha estat prou hàbil com per maquillar-se de líder territorial incorporant el de Tarragona i el de Lleida, aquest en la seva doble condició de representant de les comarques i de l’opositor sector catalanista, juntament amb l’ex alcalde de Vilanova i la Geltrú.
Àngel Rosva presentar batalla el potent aparell del partit sense l’experiència prèvia que dóna la guerra de guerrilles de tota oposició. Va utilitzar armes de govern, com el web amb més de 500 suports que contenien pocs delegats amb dret a vot al congrés, i es va veure sorprès per l’autèntic poder intern. Navarro va presentar prop de 400 avals a la seva candidatura a Primer Secretari i pràcticament cap signatura es va recollir als passadissos del Palau de Congressos de Barcelona. En canvi, Marta Camps i Montse Mínguez van patir fred i hores dempeus empaitant militants per arribar tot just al centenar de suports. El resultat final ja és conegut: la suma, o retirada, de Ros amb Natius Elena per obtenir el 25% dels vots.
De totes maneres, ja era conegut que l’assalt a la Primera Secretaria del PSC no era l’objectiu prioritari d’Àngel Ros, qui ja prepara el seu veritable camp de batalla: les eleccions primàries per a escollir el futur candidat socialista a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. El d’aquets cap de setmana era un primer tast per quantificar forces... I Ros ja ha certificat que, efectivament, està a l’oposició dins el PSC.
Pot semblar el contrari, però no tot ha estat negatiu, o tant negatiu, per a l’alcalde de Lleida. Fins i tot algun militant molt de l’aparell reconeixia que “Ros ha aconseguit que el conegui molta més gent, i aquest home això és capaç de saber aprofitar-ho”. I no cal perdre de vista que la seva responsabilitat en la nova Executiva és la de Cohesió Territorial, un àrea que li permetrà estreny lligams amb l’organització a tot el país.
Passades Festes, Àngel Ros ha de decidir si manté ferma la seva voluntat d’optar a les primàries obertes a la ciutadania, en les quals el pes de la militància pura i dura restarà molt matisat pel dels simpatitzants i “votants socialistes registrats”. Potser aquí Ros sabrà treure suc de les seves eines de govern, però cal no oblidar que el reglament de les primàries el redactarà la part majoritària del partit i que, abans, d’altres batalles internes vindran, com les renovacions a les agrupacions territorials.
Després d’un cap de setmana intens, el nou PSC continua en mans del poder municipal de la Barcelona metropolitana que en temps dominava amb mà de ferro el propi Montilla. Els alcaldes de Cornellà, Sabadell, Hospitalet del Llobregat i Santa Coloma conformen l’autèntic pinyol del de Terrassa, que ha estat prou hàbil com per maquillar-se de líder territorial incorporant el de Tarragona i el de Lleida, aquest en la seva doble condició de representant de les comarques i de l’opositor sector catalanista, juntament amb l’ex alcalde de Vilanova i la Geltrú.
Àngel Rosva presentar batalla el potent aparell del partit sense l’experiència prèvia que dóna la guerra de guerrilles de tota oposició. Va utilitzar armes de govern, com el web amb més de 500 suports que contenien pocs delegats amb dret a vot al congrés, i es va veure sorprès per l’autèntic poder intern. Navarro va presentar prop de 400 avals a la seva candidatura a Primer Secretari i pràcticament cap signatura es va recollir als passadissos del Palau de Congressos de Barcelona. En canvi, Marta Camps i Montse Mínguez van patir fred i hores dempeus empaitant militants per arribar tot just al centenar de suports. El resultat final ja és conegut: la suma, o retirada, de Ros amb Natius Elena per obtenir el 25% dels vots.
De totes maneres, ja era conegut que l’assalt a la Primera Secretaria del PSC no era l’objectiu prioritari d’Àngel Ros, qui ja prepara el seu veritable camp de batalla: les eleccions primàries per a escollir el futur candidat socialista a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. El d’aquets cap de setmana era un primer tast per quantificar forces... I Ros ja ha certificat que, efectivament, està a l’oposició dins el PSC.
Pot semblar el contrari, però no tot ha estat negatiu, o tant negatiu, per a l’alcalde de Lleida. Fins i tot algun militant molt de l’aparell reconeixia que “Ros ha aconseguit que el conegui molta més gent, i aquest home això és capaç de saber aprofitar-ho”. I no cal perdre de vista que la seva responsabilitat en la nova Executiva és la de Cohesió Territorial, un àrea que li permetrà estreny lligams amb l’organització a tot el país.
Passades Festes, Àngel Ros ha de decidir si manté ferma la seva voluntat d’optar a les primàries obertes a la ciutadania, en les quals el pes de la militància pura i dura restarà molt matisat pel dels simpatitzants i “votants socialistes registrats”. Potser aquí Ros sabrà treure suc de les seves eines de govern, però cal no oblidar que el reglament de les primàries el redactarà la part majoritària del partit i que, abans, d’altres batalles internes vindran, com les renovacions a les agrupacions territorials.
Publicat el 19 de desembre del 2011 a l'Araponent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada