Translate

dijous, 28 d’agost de 2014

Periodistes amb les entranyes a l’aire

Haurem de començar a explicar que una cosa és expressar, altra comunicar i una de ben diferent informar...


Durant unes hores, ahir la notícia no va ser la mort de Peret, sinó la notícia de la mort de Peret: una agència dóna la primera informació, citant fonts oficials de la Generalitat, que han confirmat el final del Rei de la Rumba Catalana i en qüestió de minuts les edicions digitals dels diaris obren pàgina amb aquesta notícia, que és difosa fins a l’eternitat de l’espai cibernètic amb el suport inestimable de les eines 2.0 que converteix qualsevol usuari de xarxa social en comunicador.

Pocs minuts després de coneguda globalment la mort d’en Peret (fins i tot a la Viquipèdia ja havien posat la data de la defunció) un portaveu de la família assegura que el gitano de Mataró està viu, apurant segurament les últimes hores de la seva existència, però viu al cap i la fi. A partir d’aquí tot és confusió: fonts que neguen haver confirmat, mitjans que es fan ressò del desmentit però posen la notícia en segon pla, altres que encara no havien recollit la primera i van preferir no posar la segona, la Viquipèdia que elimina el dia de la mort...

Minuts més tard la família confirma el trist desenllaç però hi ha qui decideix donar la informació sense fer referència a l’embolic, amb la qual cosa, a això de les 14.40 d’ahir bona part de la gent no sabíem a què atenir-nos exactament. I a partir d’aquest moment, els periodistes i el periodisme tornem a estar a l’ull de l’huracà, posant en dubte la forma en la qual treballem a les redaccions.

S’entendrà com una defensa corporativista (que no ho és), però el que ahir va passar no és una conseqüència de com fem periodisme els periodistes, sinó un dels efectes més clars de la globalització, de fer la nostra feina en viu i en directe amb les entranyes de la nostra professió a l’aire vista en ple procés de treball. El que ahir va passar és el pa de cada dia a les redaccions i la majoria de les notícies que vostès llegeixen s’han escrit després d’un procés habitual de primera versió dels fets, desmentit, confirmació, matís... I tot això de portes endins fins que s’arriba a la notícia, que no és el fet sinó la descripció pública d’un fet després d’un procés d’elaboració molt més complex que tuitar 140 caràcters.

Abans de jubilar-se, el meu pare tenia un forn i no deixàvem als clients entrar a l’obrador a fer-se el pa. I algunes nits havíem de repetir fornada perquè en algun moment del procés ens havíem equivocat, però en quant la meva mare obria la porta tenia sobre el mostrador el millor pa del barri. Els maldecaps que aquella nit havíem tingut eren només cosa nostra.

Serveixi, doncs, la comparació. On rau la diferència essencial? La professió –o ofici com alguns prefereixen– de periodista es basa en un dret fonamental, el de la Llibertat d’Expressió, a l’igual que la difusió global a través dels moderns canals. Però haurem de començar a explicar que una cosa és expressar, una altra comunicar i una de ben diferent informar.

Quan ho confonem tot i qualsevol usuari de Twitter pot ser considerat a la xarxa com tota una maquinària de produir informació és quan s’imposa la velocitat de l’ocellet piulador, la que ahir no va permetre a un periodista fer la última comprovació abans de llançar una notícia que durant un parell d’hores no era certa, però que va generar més tràfic comunicatiu (no precisament a causa de periodistes) que qualsevol altra notícia degudament contrastada i fefaent. Per cert, quan es va publicar, Peret estava certament mort.

Abans, aquest esdeveniment hauria format part de les rutines internes de redacció, mentre que ara les mostrem descarnadament a la xarxa, al costat d’algú que es llança una galleda d’aigua freda pel cap en la darrera moda a velocitat 2.0.


Article publicat al diari La Mañana el 28 d'agost de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari