Translate

dimarts, 25 d’abril de 2017

Les opcions de Postius


Dos anys són tota una vida en política
Foto –de fa dos anys–: Tony Alcántara (La Mañana)

Aquesta vegada, amiga, ningú no m’ha preguntat si Toni Postius té possibilitats de guanyar-li l’alcaldia a Àngel Ros al 2019. Vull interpretar que l’absència d’interrogants no és degut a falta d’interès, sinó a dos factors: Que tothom donava per fet que es presentaria a les primàries del PDeCAT i que –portat per les presses de la comunicació i no per la prudència de la política– ha anunciat la seva voluntat en un article d’opinió publicat al bell mig de Setmana Santa. 

Però, com deia fa 15 dies respecte de Ros, dos anys són tota una vida en política i les opcions de Postius depenen d’algunes coses que han de passar, i no totes elles són a les seves mans. Com quines?, t’interesses... 

Té al seu favor continuar sent el regidor més jove de la Paeria, però en contra que qualsevol victòria sobre el socialista passa per rebre el suport explícit d’ERC i la Crida-CUP, formacions que també buscaran refermar el seu espai propi. 

Té a favor que dins el seu partit difícilment trobarà competidor/a, i en contra que Ros no només vol enarborar els valors socialdemòcrates, sinó també els de la Democràcia Cristiana... Entren en joc uns 2.000 vots de l’extinta Unió que ignoro si algú controla i si també no atreuen Ciutadans. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 25 d'abril de 2017

dimarts, 18 d’abril de 2017

El paper i el bit

Obres impreses sobre paper han resistit 500 anys...


Llegia fa poc –en paper of course– a Umberto Eco (De la estupidez a la locura, Lumen) defensant el paper com a suport tecnològic de transmissió de coneixements enfront la volatilitat del bit informàtic. En diràs, amic, que mirant cap a un altre Sant Jordi surto en defensa del llibre clàssic, però és que sé que t’agradarà el raonament, com sempre brillant, del professor que va morir ara fa poc més d’un any. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

Les opcions de Ros

Ros ha tallat d'arrel qualsevol debat que es podria
haver posat en marxa al setembre sobre la seva successió.
Fotografia: Selena Garcia (La Mañana)


Creus que Àngel Ros té possibilitats de tornar a ser alcalde? Aquesta és la pregunta, amiga, que des de dimarts passat m’han fet amb una insistència que supera l’interès polític. Fins i tot diumenge, en un dinar familiar, vam fer les postres amb l’interrogant. La primera resposta és massa òbvia: falten dos anys per a les eleccions municipals del maig de 2019, i això, en política, és tota una vida. 

dimarts, 4 d’abril de 2017

Lleida virtual

En la Lleida virtual sospito que fins i tot n'hi ha un Metro...


Ser molt de Lleida, amic, només t’habilita per a saber entrar i sortir en cotxe correctament als ponts Universitat i de Pardinyes, la resta són habilitats més o menys equiparables a qualsevol altra ciutat que té la sort de no patir un Metro. Un Ajuntament complicat? Doncs amb tants grups municipals com a Tarragona i amb una alcaldia en minoria com a Girona. Un entramat social desmobilitzat? Doncs qualsevol ho diria veient les mogudes que s’organitzen cada dues setmanes. 

dimarts, 28 de març de 2017

Propaganda extrema

La batalla 2.0 està contaminant l'acció política


Com que l’actual discurs polític està dominat pel missatge extrem portat al màxim de la propaganda a través de les xarxes socials, amiga, no hi ha debat seriós que aguanti la més mínima reflexió pausada. El cop de propaganda està contaminant l’acció política, convertida en batalla 2.0 a compte de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica a la ciutat de Lleida

dimarts, 21 de març de 2017

El referèndum


No només cal pactar la pregunta, també un termini
en el qual es pot tornar a repetir

Que fer un referèndum sobre el futur polític de Catalunya és una de les solucions, amic, podria considerar-se una d’aquelles afirmacions més o menys veritables. Totes les enquestes fetes públiques coincideixen en que la consulta –independentment de quin sigui el resultat desitjat– rep suports demoscòpics de fins al 73%. A excepció de l’encarregada per Societat Civil Catalana, contradictòria –curiosament– amb una altra feta per la mateixa empresa però pagada per un diari. (Allà els enquestadors...) 

dimarts, 14 de març de 2017

Corruptes

Per a que el saqueig funcioni és necessari que a banda i banda
de la taula conflueixin la mateixa malsana intenció


“Vostè fuma? –Sí (contesta amb els ulls de sobte il·luminats) –Docs ara surt a fora, es fa un cigarret, torna a entrar, truca a la porta i comencem de zero, perquè crec que fins ara no m’ha entès”. Aquesta conversa, amiga, la vaig mantenir fa uns anys quan jo ocupava un despatx oficial i un industrial que aspirava a que li adjudiqués una feina va portar la conversa cap el relliscós terreny dels beneficis personals a canvi d’encàrrecs més o menys discrecionals.

dimarts, 7 de març de 2017

Cercas, a prop

La última genial novel·la de Cercas en toca d'aprop
en descriure la caiguda de Lleida a mans de l'exercit franquista


Abans que em saltis al coll, amic, aclarir que el títol és un tonto joc de paraules sobre el cognom de l’escriptor Javier Cercas inspirat en una anècdota que ell mateix explica en el seu darrer llibre, El monarca de las sombras (Random House). Explica que 50 anys després d’emigrar de l’extremenya Ibahernando a Girona, la seva mare és incapaç de distingir la catalana “endavant” d’una illetrada castellana “¿Ande vas?”. 

dimarts, 28 de febrer de 2017

Mobilitzats

Ha desaparegut la sensació que no existeix temps
entre el moment que es produeix un fet i es percep com a notícia


Recordo el primer telèfon mòbil que vaig tenir a les mans, amiga, aquell matalot amb bateria de cotxe que –en l’època de ràdio– ens permetia entrar en directe abans que ningú altre. Però no el podíem utilitzar més que en casos d’emergència, perquè el facturón que ens clavava Telefònica era d’infart. 

dimarts, 21 de febrer de 2017

La postmentida

Vivim l'època de la postveritat, que deu ser com dir de la postmentida


No crec ni en l’objectivitat ni en la veritat, amic; allò que certament valoro és l’esforç per objectivar al màxim aquelles informacions que al final consensuarem que són veritables o poden ser verídiques. Dia sí i dia també ens bombardegen amb això que vivim l’època de la postveritat, que més o menys deu de ser com dir de la postmentida. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

La Tanit i el Jordi

La Tanit i el Jordi han regresat a Lleida
després de mostrar la Seu Vella arreu el planeta.
Foto: Núria García / La Mañana


Jo no tinc memòria de Lo Castell, amiga, ja que quan vaig arribar a Lleida, la Seu Vella era la Seu Vella. Obro parèntesi: Darrerament li he fotut un petit mal de cap a en Joan-Ramon González, el president dels Amics, en preguntar-li quan i qui la va anomenar “vella” per primera vegada. Ho està confirmant. Parèntesi tancat. 

dimarts, 7 de febrer de 2017

El banc dels acusats

Només els encegats en black no voldran veure la diferència entre aquests acusats i Millet o Montull o els jutjats Bárcenas, Urdargarín, Rato i Cristina de Borbón o el condemnat Matas...


Cop a l’independentisme del 3%. Aquesta ha estat, amic, la idea-força de la darrera acció policial, a les portes del judici per l’acció política del 9N, contra una trama investigada per corrupció en la Generalitat. Algú s’ha plantejat alguna vegada titular alguna cosa així com “Cop a l’espanyolisme dels sobres i les targetes negres” per referir-nos a les trames Gürtel, Bankia o Bárcenas? 

dimarts, 31 de gener de 2017

‘Paraestat’ o ‘pararealitat’?


En una nació sense Estat, actuem simulant
que tenim allò que no tenim, idea de Francesc Canosa.
Fotografia: Nuria García


En una nació sense Estat, amiga, actuem simulant que tenim allò que no tenim i funcionem amb estructures de paraestat. La idea ens la va llançar divendres Francesc Canosa després d’haver estudiat  el singular ecosistema de mitjans de comunicació catalans al llarg de la història, i em va agradar en tant que enginyosa aportació a entendre què ens està passant. De l’altra banda diuen que vivim en una il·lusió fantasiosa, en una pararealitat, clar. 

dimarts, 24 de gener de 2017

La memòria dia a dia

Hem dipositat la memòria de LA MAÑANA a l'Arxiu Històric de Lleida
Foto: Tony Alcántara


Vas veure el programa a la tele del president Puigdemont contestant la gent, amic? Ahir tot eren crítiques a com s’havia organitzat. Paradoxalment, si hagués estat una ensabonada, els punyals a TV3 s’haurien disparat des del costat d’aquells ciutadans que, sembla ser, també eren càrrecs afins als partits de l’oposició. 

dimarts, 17 de gener de 2017

Agilipolladors


A aquest dirigent del PP andalús no li va passar res
del que li anunciava la propaganda oficial


Suposo que has llegit la història de Toni Martín Iglesias, amiga, aquest dirigent del PP andalús que s’ha penedit d’haver fet el “gilipolles” fins ara en creure’s els “tòpics malignes” que sobre Catalunya corren més enllà de l’Ebre. I tot perquè ha viscut uns dies a Girona sense que li passés cap d’aquelles coses tan terribles que la propaganda oficial li anunciava: no podria ni fer un tallat si no el demanava en català, l’arraconarien sota una estelada fins que no aprengués a dir Bon Dia o li regatejarien fins a l’últim cèntim en pagar el gelat. 

dimarts, 10 de gener de 2017

Taronges salvades del gel

A mi el que em molesta és el gel...
Fotografia: Lídia Sabaté


El dia 1, amic, el meu veí ja em va advertir que la boira s’aixecaria, vindria el gel i més val que collís ràpidament les taronges del magnífic taronger que tenim al jardinet, perquè s’assecarien. Com no li havia de fer cas, si ell es dedica precisament a la fruita i jo no deixo de ser un pixapins mig reciclat? Però confesso que vaig trigar una mica més del compte en seguir el seu consell, ja que el sol que ens va sorprendre a tots els lleidatans el Dia de Reis ens va fer pensar que s’iniciaven dies de certa normalitat. 

dimarts, 3 de gener de 2017

El got buit


No es tracta només de tenir la cosa, es tracta de que sigui operativa
Fotografia: Núria García

Comencem l’any, amiga, amb un minut de silenci per la massacre d’Estat Islàmic a Istanbul. No és un bon presagi i aporta les primeres gotes d’amargura d’aquest 2017 que el vull imaginar com un got buit que anirem omplint de plors i alegries. Ja en farem el balanç d’aquí 365 dies, però de moment les previsions no tenen gaire bona pinta.