Ja és casualitat, amic, que els únics dos dies que m’ha plogut en la primera quinzena d’agost hagi estat en dos cementiris. Dèiem l’últim adéu a Francisco –el iaio Paco pels meus fills– l’1 a Sabadell i el 9 a Agramunt al seu últim germà viu, Alfonso Fernández Rodríguez. Sis anys de vida es portaven i només vuit dies de diferència en la mort, sense poder acomiadar-se l’un de l’altre, posant punt i final a una generació de postguerra.
Als anys 60 van abandonar la seva Trevélez natal quan la neu a l’Alpujarra de Granada no significava ni turisme ni riquesa sinó aïllament i enduriment d’unes condicions de vida que van convertir els germans –set homes i una dona– en persones de poques paraules, però fermes i, de vegades, fins i tot innocentment intransigents. Són una generació que va patir molt, comentes...
De vegades, el iaio Paco ens explicava com sent un nen havia de cuidar dels animals mentre pasturaven a Sierra Nevada fent nit al ras i em mirava de reüll els meus, afortunats gràcies a la tenacitat forçada dels seus padrins; o com va fer de llenyataire a Artesa de Segre i al Solsonès, on no va trobar l’arcàdia feliç que buscaven, que tampoc hi era a la Suècia on va fer d’immigrant. Del iaio Paco em queda la seva frase preferida, “si yo mandara...”, amb la que em deixava sense el matís dels arguments. És dimarts, comencem la setmana i la tornada;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada