Translate

dimarts, 18 de setembre de 2018

Europa ‘is different’

Valtònyc ahir, després del nou cop de la justícia europea...
Foto: ACN


Un altre cop a la justícia espanyola, amiga, i ja en van... Que un tribunal belga rebutgi l’extradició del raper Valtònyc per considerar que les lletres de les seves cançons no són cap delicte sinó un exercici de la llibertat d’expressió, hauria d’interpel·lar tots aquells demòcrates espanyols que en el darrer any s’han volgut empassar l’oli de ricí d’uns tribunals rancis per tal d’evitar que Catalunya decideixi si vol marxar o no d’aquesta Espanya. 

D’una Espanya que ha deixat d’autoanomenar-se diferent –com s’enorgullia en el tardofranquisme– per acusar Europa de ser ella la discrepant. Sort encara que el cantant aquest parla aquell català de ses illes que el converteix en sospitós d’independentista, ironitzes... S’autoenganyen perquè volen o perquè, tal i com va escriure Mark Twain, “és més fàcil enganyar la gent que convèncer-la que ha sigut enganyada”. 

Des del #foradelloc passat hem vist com la insídia fa forat entre un públic predisposat a no fer autocrítica i que considera la rectificació de les seves errades com una rendició, i d’això ni parlar-ne! És aquesta part de l’Estat que s’oposa a exhumar el cadàver del dictador Franco perquè s’ha pactat amb els que “volen trencar Espanya” i fa Pablo Llarena l’almirall de la nova Armada Invencible...  És dimarts, comencem la setmana una mica més lliure:)

Article publicat al diari La Mañana el 18 de setembre de 2018

dimarts, 11 de setembre de 2018

‘Souvenirs’ al CV

Ahir li va tocar a la ministra de Sanitat: "No tots som iguals"...
Foto: Fernando Alvarado (EFE)



Sort, amic, que només tinc el títol d’una trista llicenciatura –que em va costar 10 anys de treure’m– i que el ritme de la feina mai em va permetre poder cursar cap màster... I ja és trist haver de fer aquesta confessió, perquè evidencia la limitació de la meva formació universitària, però m’alleugera saber que resto lliure de tota investigació sobre el meu currículum si en el futur ocupo un càrrec públic. 

dimarts, 4 de setembre de 2018

Kafkià

La caseta de Franz Kafka al Carreró de l'or, convertida en llibreria kafkiana


A la ciutat de Praga, amiga, cadascú pot trobar el seu raconet i jo aquest estiu vaig anar darrere les petjades de Franz Kafka (1883-1924). Amb una ment torturada pels complexos –dels quals en responsabilitzà l’autoritarisme inflexible del seu pare– i una obra salvada del foc pel seu amic Max Brod –el primer gran kafkià en incomplir les últimes voluntats de l’autor–, Kafka transforma les seves pors en literatura que transcendeix la persona, la ciutat i l’època. 

dimarts, 28 d’agost de 2018

Larrosa vs. Ros

Fèlix Larrosa demà serà investit alcalde de Lleida.
Foto: Selena García / La Mañana



De manera clara, amic, la militància del PSC va decidir ahir que Fèlix Larrosa sigui el successor d’Àngel Ros enfront de Montse Mínguez. Ja n’hi haurà setmanes per entrar a fons en les oportunitats i febleses de l’elecció i, sobretot, com es reforçaran o s’apaivagaran en funció de la gestió que faci de l’equip propi i dels acords que pugui mantenir o innovar amb la resta de grups municipals. D’entrada, demà Larrosa serà investit alcalde i, tal i com li va passar a Ros al 2004 respecte d’Antoni Siurana, ho serà amb més vots que el seu antecessor. Com pot ser això? et preguntes... 

dimarts, 21 d’agost de 2018

És Fèlix Larrosa

"Sóc Fèlix larrosa i sóc com sóc", manifestava diumenge.
Foto:  Selena García / La Mañana


15 dies de desconnexió, amiga, i em retrobo a la militància del PSC debatent entre els últims dies de vacances i les primàries per decidir la successió d’Àngel Ros pels mesos que resten i posar la cara al cartell electoral del maig vinent. De Montse Mínguez ja vam parlar fa dos #foradellocs, així que ara em centraré en l’altre candidat, que diumenge deia en una entrevista que “jo sóc Fèlix Larrosa i sóc com sóc”, mirant de diferenciar-se tant de Ros com d’Antoni Siurana, l’ombra del qual no deixa mai de planar sobre el palau de la Paeria. 

dimarts, 14 d’agost de 2018

La cara i la creu

Àngel Ros en el darrer ple municipal que va presidir.
Foto: Núria García / La Mañana


Sóc de vacances fora de Lleida, amic, i m’estic perdent uns dies mogudets a la política local, em diuen. En tot cas, tinc la sensació que dec aquest #foradelloc no a l’ambaixador del Regne d’Espanya a Andorra si no a qui ha estat el darrer alcalde. D’ell, i amb ell, vaig escriure el llibre Àngel Ros, cara i creu (Pagès Editors), en un moment en el qual –tot i les discrepàncies– podíem compartir una visió ideològica de la ciutat i la nació amb molts nexes comuns. Després va començar a jugar amb les paraules i els conceptes, en aquella època que el vaig batejar com el príncep equilibrista

dimarts, 7 d’agost de 2018

MM no és MB

Montse Mínguez, avui alcaldessa de Lleida en funcions.
Fotos: Selena García / La Mañana



Saps, amiga, que no tinc gaire confiança en aquells que expressen bones paraules i els hi costa molt traslladar-les a fets concrets. Allò dels fets i no paraules no deixa de ser un eslògan publicitari que, manta vegades, la realitat despulla. Una altra falca que m’arriba aquests dies és que Montse Mínguez no és Maria Burgués. 14 anys després, els socialistes de Lleida es troben de nou amb un alcalde (home) que marxa i deixa en funcions a la número dos (dona).