Translate

dimarts, 29 de novembre de 2016

De Rita a Castro: el context


 Fidel deixà de ser el cabdill de la llibertat 
per la qual es va embarcar al Granma al 1956 

Ens falla el context, amic, i és una mancança greu quan es pretén resumir la vida d’una persona en un meme o en un minut sense paraules. No vull comparar les persones –incomparables!– però sí les reaccions. En quatre dies ens hem quedat amb els darrers anys de Rita Barberà (els del caloret) i en els primers temps de Fidel Castro (els del la historia me absolverá)... I els contraris ho han fet del revés. 

Vaig créixer emmirallat en aquell barbut que plantà cara l’imperialisme ianqui que promovia dictadures militars feixistes al Cono Sur americà. Fins que un dia em vaig adonar que el seu país era hoste de l’imperialisme ideat pel Comitè Central del PCUS i que en caure el Mur de Berlín, la Cuba revolucionària només va saber reaccionar tancant-se pobrament en el règim del partit únic –que allà li diuen del vot unificat– mentre queien les dictadures de l’entorn. 

Castro era un dictador!, pontifiques... En tot cas, deixà de ser el cabdill de la llibertat per la qual es va embarcar al Granma al 1956. Un amic cubà i castrista em va dir que la política és tan perversa que fins i tot la pròpia paraula transforma a la mare en la sogra... S’assembla massa a la frase atribuïda a Franco: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Descansin allà on siguin. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 29 de novembre de 2016

dimarts, 22 de novembre de 2016

Vallverdú: una gala esgotada


Proposo repensar la gala de lliurament dels Premis Vallverdú.
Fotografia: Xiqui Porqueras (La Mañana)

Recordes, amiga, la que es va organitzar entre alguns benpensats de Lleida quan al 2004 es va transformar el desfasat sopar de lliurament dels Premis Vallverdú en una gala literària i cultural oberta a la ciutat? Divendres a la tarda, mentre assistia a la d’enguany, no vaig poder allunyar-me de la trista sensació que el model s’ha esgotat i ja no es pot estirar més. 

dimarts, 15 de novembre de 2016

Ara toquen les batusses internes

Fins i tot al PP victoriós n'hi haurà de batusses

Mariano Rajoy ha obert el calendari dels congressos per a mitjans de febrer. Ja saps, amic, és aquell espai en el que la militància d’un partit polític aprofita per ajustar comptes passats i tallar l’herba sota els peus a qui identifiques com un problema per a la teva projecció personal.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Duel entre milionaris


Pendents del duel entre el vell playboy masclista
i l’antiga primera dama enganyada

Barack Obama no és negre, amiga, ni Hillary Clinton és dona... Fonamentalment són milionaris, igual que Donald Trump i la pràctica totalitat dels seus antecessors tant dins com a les portes del Despatx Oval. És la seva condició d’acumuladors de bitllets verds la primera que els hi obre el camí a la Casa Blanca, després ja entren en joc altres valors. 

dimarts, 1 de novembre de 2016

Sobrevivint en l’extrem


Has de comptar fin a 140 abans de dir el que penses...

Vivim moments de reaccions extremes, amic, en els que els extrems troben l’altaveu ideal a les xarxes socials. Entenc que inventes una cosa (una tecnologia, una exposició, un assalt al poder, un article d’opinió, un debat d’investidura, una entrevista...) amb una intenció i que després la gent fa el que li rota. Ha passat sempre i la única aportació moderna, en tot cas, és que a bona part de la gent que viu al 2.0 cada vegada li rota més confondre la crítica amb l’insult, l’oposició amb la confrontació i la discrepància amb l’acusació. 

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La castanya socialista


De 2006 a 2016 han passat de la Castanyada al Halloween...

El Dia de Tots Sants de 2006, amiga, Pasqual Maragall ens va fer anar a eleccions en plena Castanyada, les que van fer president l’actual senador del PSC José Montilla. Deu anys després, Mariano Rajoy podrà celebrar Halloween com a president del govern investit de totes les funcions plenes mentre els socialistes dolen la seva Nit de les Ànimes per evitar l’anunciada castanya a les urnes. Són coses dels temps canviants i de la mala gestió de les contradiccions internes. 

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Enredats en l’abstenció

El gris PSOE ja no sap si és blanc o negre...


Abstenir-se és quedar-se al mig dels infinits grisos que existeixen entre el blanc i el negre, amic, i quan blanc i negre estan en guerra, qui paga el pato són els que no han pres partit entre un o l’altre. No és meu, li he llegit a Alfred Bosch a la seva novel·la Inquisito (Columna, 2006).