Translate

dimarts, 21 de febrer de 2017

La postmentida

Vivim l'època de la postveritat, que deu ser com dir de la postmentida


No crec ni en l’objectivitat ni en la veritat, amic; allò que certament valoro és l’esforç per objectivar al màxim aquelles informacions que al final consensuarem que són veritables o poden ser verídiques. Dia sí i dia també ens bombardegen amb això que vivim l’època de la postveritat, que més o menys deu de ser com dir de la postmentida. 

És veritat allò que incansablement ens diuen que és cert? És mentida allò que matxaconament ens apunten com a fals? Si veritat i mentida són les dues cares de la mateixa moneda, prefereixo que caigui de cant quan la llanço a l’aire, apuntes amb ironia... És la única manera de sobreviure en l’ambient enrarit en el que malviu la política espanyola, catalana i lleidatana, on reps de tots els costats si no et sumes a les veritats imposades a cop de tuit hiperventilat o de titular hiperaugmentat. 

Mentre ahir Millo i Puigdemont polemitzaven sobre uns suposats contactes secrets entre Gobierno i Govern, un diari proclamava que “La Generalitat acepta negociar la oferta de Rajoy para Cataluña”. Al costat, un altre deia que “La Generalitat no cree en una oferta de Rajoy”. Amb aquest espectacle, el problema és que ja ni ens interessa ni saber si hi ha oferta o no, sinó com posicionar-nos. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 21 de febrer de 2017

dimarts, 14 de febrer de 2017

La Tanit i el Jordi

La Tanit i el Jordi han regresat a Lleida
després de mostrar la Seu Vella arreu el planeta.
Foto: Núria García / La Mañana


Jo no tinc memòria de Lo Castell, amiga, ja que quan vaig arribar a Lleida, la Seu Vella era la Seu Vella. Obro parèntesi: Darrerament li he fotut un petit mal de cap a en Joan-Ramon González, el president dels Amics, en preguntar-li quan i qui la va anomenar “vella” per primera vegada. Ho està confirmant. Parèntesi tancat. 

dimarts, 7 de febrer de 2017

El banc dels acusats

Només els encegats en black no voldran veure la diferència entre aquests acusats i Millet o Montull o els jutjats Bárcenas, Urdargarín, Rato i Cristina de Borbón o el condemnat Matas...


Cop a l’independentisme del 3%. Aquesta ha estat, amic, la idea-força de la darrera acció policial, a les portes del judici per l’acció política del 9N, contra una trama investigada per corrupció en la Generalitat. Algú s’ha plantejat alguna vegada titular alguna cosa així com “Cop a l’espanyolisme dels sobres i les targetes negres” per referir-nos a les trames Gürtel, Bankia o Bárcenas? 

dimarts, 31 de gener de 2017

‘Paraestat’ o ‘pararealitat’?


En una nació sense Estat, actuem simulant
que tenim allò que no tenim, idea de Francesc Canosa.
Fotografia: Nuria García


En una nació sense Estat, amiga, actuem simulant que tenim allò que no tenim i funcionem amb estructures de paraestat. La idea ens la va llançar divendres Francesc Canosa després d’haver estudiat  el singular ecosistema de mitjans de comunicació catalans al llarg de la història, i em va agradar en tant que enginyosa aportació a entendre què ens està passant. De l’altra banda diuen que vivim en una il·lusió fantasiosa, en una pararealitat, clar. 

dimarts, 24 de gener de 2017

La memòria dia a dia

Hem dipositat la memòria de LA MAÑANA a l'Arxiu Històric de Lleida
Foto: Tony Alcántara


Vas veure el programa a la tele del president Puigdemont contestant la gent, amic? Ahir tot eren crítiques a com s’havia organitzat. Paradoxalment, si hagués estat una ensabonada, els punyals a TV3 s’haurien disparat des del costat d’aquells ciutadans que, sembla ser, també eren càrrecs afins als partits de l’oposició. 

dimarts, 17 de gener de 2017

Agilipolladors


A aquest dirigent del PP andalús no li va passar res
del que li anunciava la propaganda oficial


Suposo que has llegit la història de Toni Martín Iglesias, amiga, aquest dirigent del PP andalús que s’ha penedit d’haver fet el “gilipolles” fins ara en creure’s els “tòpics malignes” que sobre Catalunya corren més enllà de l’Ebre. I tot perquè ha viscut uns dies a Girona sense que li passés cap d’aquelles coses tan terribles que la propaganda oficial li anunciava: no podria ni fer un tallat si no el demanava en català, l’arraconarien sota una estelada fins que no aprengués a dir Bon Dia o li regatejarien fins a l’últim cèntim en pagar el gelat. 

dimarts, 10 de gener de 2017

Taronges salvades del gel

A mi el que em molesta és el gel...
Fotografia: Lídia Sabaté


El dia 1, amic, el meu veí ja em va advertir que la boira s’aixecaria, vindria el gel i més val que collís ràpidament les taronges del magnífic taronger que tenim al jardinet, perquè s’assecarien. Com no li havia de fer cas, si ell es dedica precisament a la fruita i jo no deixo de ser un pixapins mig reciclat? Però confesso que vaig trigar una mica més del compte en seguir el seu consell, ja que el sol que ens va sorprendre a tots els lleidatans el Dia de Reis ens va fer pensar que s’iniciaven dies de certa normalitat.