I ara, què?

Li agafo prestat a Paco Ermengol el seu acudit sobre la Diada de 2015,
tot continua igual, sense resposta als somriures

Odio aquest titular, amic, però és la pregunta... Avui som al dia després d’una monumental Diada –malgrat el menysteniment dels que tenen calculadores fetes a mida– que també ens va deixar un estremidor minut de silenci en record de les víctimes del 17 d’agost. I som a tres setmanes del referèndum que encara podria ser la millor resposta política al principal problema polític dels darrers 40 anys. 

Som set anys després de la sentència del TC mutilant l’estatutet ja retallat al Congrés i votat en referèndum per la ciutadania. Amb ells va començar tot. Set anys en què l’Estat s’ha mogut a passes coercitives i negant-se a aportar una sola solució política, acompanyat d’aquells que només han exigit diàleg i garanties a Barcelona, mirant cap a un altre costat quan tocava reclamar responsabilitats a Madrid i ara es fan els ofesos. Tot això no ha fet més que eixamplar la base electoral i mobilitzada d’un independentisme desacomplexat. Si no canvien d’estratègia, en tindran més!, sentencies... 

Sembla lògic. L’1O hauria de servir als del No, als del Sí i als abstencionistes que ja els hi està bé qui guanyi. Però, segurament, la resposta d’avui serà un nou recurs judicial i l’anunci de més querelles. Em quedo amb la resposta dels veïns de Valls: bon humor a ritme de #Mambo! És dimarts, comencem la setmana, amb el permís del TC:)))

Article publicat al diari La Mañana el 12 de setembre de 2017